2 de febrer de 2020

La “Campanya contra la Fam” que organitza cada any Mans Unides ens desperta de l’ensopiment en què estem immergits, distrets pels nostres assumptes i endormiscats pel nostre benestar. Vivim embolcallats en sorolls, músiques i sensacions que ens ensordeixen i endormisquen. La “Campanya contra la Fam” ve a ser un ressò del crit que ens arriba des de la terra.

Aquest crit sorgeix, en primer lloc, dels pobres famolencs. Agraïm a Mans Unides que no faci massa discursos farcits d’estadístiques i estudis sociològics. És el seu costum assenyalar rostres concrets, amb nom i cognom, llocs reals i històries verídiques, des d’on ens arriben crits, de vegades silenciats, que en el seu conjunt conformen un clam immens. Han de ser els destinataris de les nostres ajudes concretes.

Però aquest crit, en segon lloc, sorgeix de la terra mateixa. Sant Pau ens va deixar escrit que

“Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament… Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part” (Rm 8,19.22).

Des que sant Joan Pau II va introduir en els seus missatges el concepte  d’“ecologia integral”, entenem millor aquestes paraules de l’Apòstol. Un dels fonaments de la nostra fe és creure en Déu Pare, creador del cel i la terra. Enmig hi vam ser posats per a custodiar-la, transformar-la mitjançant el treball i gaudir-ne tot compartint-la. Per això, no podem pensar en la terra oblidant-nos dels éssers humans que l’habiten, ni en les persones humanes, al marge de la terra que és la seva “casa comuna”. El destí de la terra està lligat al de la humanitat. Quan sant Pau diu que la terra gemega, és per això mateix: mentre els fills de Déu visquin sotmesos al sofriment per l’esclavitud del pecat, la terra continuarà gemegant. És un gemec d’expectació, que durarà fins que es manifesti la glòria i la llibertat dels fills de Déu.

Mentrestant, com ens recorda el Papa actual, no és possible acollir el clam dels pobres sense atendre el clam de la terra. I a l’inrevés: el crit de la terra degradada continuarà sonant mentre continuï sentint-se el clam dels famolencs.

En realitat és un mateix crit el de la terra i el dels pobres. Ja estan units a l’origen. Perquè tots dos procedeixen de l’abús i explotació egoista. La persona, la classe social, la nació, el grup, que té com a objectiu prioritari l’ús “d’allò altre”, és a dir, dels béns materials, per al seu exclusiu benefici, també explota “l’altre”, l’altre ésser humà, de la mateixa manera, fins i tot a costa d’empobrir-lo.

La mateixa lògica cal emprar si parlem de donar resposta a aquests clams. Com que és l’ésser humà l’explotador, també ha de ser la persona humana qui respongui. Estem davant un deure moral urgent, que passa pels detalls més quotidians d’usos i costums i per grans realitzacions i projectes de progrés. Però avui també estem davant un deure d’amor als més pobres, la veu dels quals, provinent del mateix Déu, troba ressò en la crida de Mans Unides: “Qui més sofreix el maltractament del planeta no ets tu”.

Unes bones orelles despertaran bons cors. El Déu, amic dels pobres de la terra, serà glorificat.

La veu de l'església