Estimats germans i germanes, bon dia!
La catequesi d’avui està dedicada a un aspecte central del tema de la família: el del gran do que Déu ha fet a la humanitat amb la creació de l’home i de la dona i amb el sagrament del matrimoni. Aquesta catequesi i la següent es refereixen a la diferència i la complementarietat entre l’home i la dona, que estan al cim de la creació divina; les dues que vindran després tractaran d’altres temes del matrimoni.
Comencem amb un breu comentari sobre el primer relat de la creació, en el Llibre del Gènesi. Aquí llegim que Déu, després d’haver creat l’univers i tots els éssers vius, va crear l’obra mestra, o sigui l’ésser humà, que va fer a la seva imatge: «El va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27), així ho diu el Llibre del Gènesi.
I com tots sabem, la diferència sexual és present en moltes formes de vida, en la llarga escala dels éssers vius. Però només l’home i la dona porten en ells mateixos la imatge i la semblança de Déu: el text bíblic ho repeteix tres vegades en dos versets (26-27): l’home i la dona són imatge i semblança de Déu. Això ens diu que no és únicament l’home qui pren en ell la imatge de Déu, no és únicament la dona qui pren en ella la imatge de Déu, sinó que l’home i la dona, com a parella, són imatge de Déu. La diferència entre l’home i la dona no és per la contraproposició, o per la subordinació, sinó per la comunió i la generació, sempre a imatge i semblança de Déu.
L’experiència ens ho ensenya: per conèixer-se bé i créixer harmònicament l’ésser humà necessita la reciprocitat entre l’home i la dona. Quan això no es fa, en surten les conseqüències. Estem fets per escoltar-nos i ajudar-nos els uns als altres. Podem dir que sense l’enriquiment recíproc en aquesta relació —en el pensament i en l’acció, en l’afecte i en el treball, també en la fe— els dos no poden entendre del tot què significa ser home i dona.
La cultura moderna i contemporània ha obert nous espais, noves llibertats i noves profunditats per a l’enriquiment de la comprensió d’aquesta diferència. Però ha introduït també molts dubtes i molt d’escepticisme. Per exemple, jo em pregunto si l’anomenada teoria del gènere no és també expressió d’una frustració i d’una resignació que pretén esborrar la diferència sexual perquè no sap com enfrontar-s’hi. Sí, ens arrisquem a fer un pas enrere. L’eliminació de la diferència, de fet, és el problema, no la solució. Per resoldre els seus problemes de relació, l’home i la dona, en comptes de parlar-se més, haurien d’escoltar-se més, conèixer-se més, estimar-se més. Han de tractar-se amb respecte i cooperar amb amistat. Amb aquestes bases humanes, sostinguts per la gràcia de Déu, és possible projectar la unió matrimonial i familiar per a tota la vida. El vincle del matrimoni i de la família és un assumpte seriós, ho és per a tots, no sols per als creients. Demano als intel·lectuals que no deixin de banda aquest tema, com si s’hagués convertit en secundari en el compromís en favor d’una societat més lliure i més justa.
Déu ha confiat la terra a l’aliança de l’home i de la dona: el seu fracàs asseca el món de les emocions i enfosqueix el cel de l’esperança. Els senyals ja són preocupants, i els veiem. Voldria indicar, entre molts, dos punts que crec que de manera urgent demanen el nostre compromís.
El primer. Sens dubte hem de fer molt més en favor de la dona, si volem donar més força a la reciprocitat entre els homes i les dones. De fet, és necessari que la dona no sols sigui més escoltada, sinó que la seva veu tingui un pes real, una autoritat reconeguda, en la societat i en l’Església. La mateixa manera com Jesús va considerar la dona en un context menys favorable que el nostre, perquè en aquells temps la dona es trobava realment en segon lloc, i Jesús la va considerar d’una manera que projecta una llum potent, que il·lumina un camí que porta lluny, del qual només n’hem recorregut un trosset. Encara no hem comprès de manera profunda quines són les coses que ens pot donar el geni femení, les coses que la dona pot donar a la societat i també a nosaltres: la dona sap veure les coses amb uns altres ulls que completen el pensament dels homes. És un camí que cal recórrer amb més creativitat i audàcia.
Un segon punt es refereix al tema de l’home i de la dona creats a imatge de Déu. Em pregunto si la crisi de confiança col·lectiva en Déu, que ens fa tant de mal, ens fa emmalaltir de resignació a la incredulitat i al cinisme, no va lligada a la crisi de l’aliança entre l’home i la dona. De fet el relat bíblic, amb el gran fresc simbòlic sobre el paradís terrestre i el pecat original, ens diu precisament que la comunió amb Déu es reflecteix en la comunió de la parella humana i la pèrdua de la confiança en el Pare celestial genera divisió i conflicte entre l’home i la dona.
D’aquí ve la gran responsabilitat de l’Església, de tots els creients i, principalment, de les famílies dels creients, per a redescobrir la bellesa del designi creador que inscriu la imatge de Déu també en l’aliança entre l’home i la dona. La terra s’omple d’harmonia i de confiança quan l’aliança entre l’home i la dona és viscuda en el bé. I si l’home i la dona la cerquen junts entre ells i amb Déu, sens dubte la troben. Jesús ens encoratja explícitament a donar testimoni d’aquesta bellesa que és la imatge de Déu.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
