Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui continuem amb les catequesis sobre l’Església i farem una reflexió sobre l’Església mare. L’Església és mare. La nostra santa mare Església.
Aquests dies la litúrgia de l’Església ha posat davant dels nostres ulls la icona de Maria, Mare de Déu. El primer dia de l’any és la festa de la Mare de Déu, a la qual segueix l’Epifania, amb el record de la visita dels Mags. Escriu l’evangelista Mateu: «Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar» (Mt 2,11). És la Mare que, després d’haver-lo engendrat, presenta el Fill al món. Ella ens dóna Jesús, ella ens mostra Jesús, ella ens fa veure Jesús.
Continuem amb les catequesis sobre la família, i dins la família hi ha la mare. Qualsevol persona humana deu la vida a una mare, i gairebé sempre li deu molt de l’existència successiva pròpia, de la formació humana i espiritual. A la mare, però, fins i tot essent molt exaltada des del punt de vista simbòlic —moltes poesies, moltes coses boniques es diuen poèticament de la mare—, se l’escolta poc i se l’ajuda poc en la vida quotidiana, i és poc considerada en el seu paper central en la societat. Encara més, sovint es treu profit de la disponibilitat de les mares a sacrificar-se pels fills per a «estalviar» en despeses socials.
Passa que fins i tot dins la comunitat cristiana a la mare no sempre se la té justament en compte, se l’escolta poc. Malgrat això, en el centre de la vida de l’Església hi ha la Mare de Jesús. Potser les mares, disposades a molts sacrificis pels seus fills i no poques vegades també pels dels altres, haurien de ser més escoltades. Caldria comprendre més la seva lluita quotidiana per a ser eficients en el treball i atentes i afectuoses en la família; caldria comprendre millor quines són les seves aspiracions per a expressar els fruits millors i autèntics de la seva emancipació. Una mare amb fills té sempre problemes, sempre té feina. Recordo que a casa érem cinc fills, i mentre l’un feia una entremaliadura l’altre rumiava quina altra en faria, i la pobra mama anava d’una banda a l’altra, però era feliç. Ens va donar molt.
Les mares són l’antídot més fort davant la difusió de l’individualisme egoista. Individu vol dir ‘que no es pot dividir’. Les mares, en canvi, es «divideixen» a partir del moment en què acullen un fill per a donar-lo al món i criar-lo. Són elles, les mares, les qui més odien la guerra, que mata els seus fills. Moltes vegades he pensat en aquelles mares que reben una carta que diu: «Us comunico que el vostre fill ha caigut en defensa de la pàtria…» Pobres dones! Com pateix una mare! Són elles les qui testimonien la bellesa de la vida. L’arquebisbe Óscar Arnulfo Romero deia que les mares viu un «martiri matern». En l’homilia per al funeral d’un sacerdot assassinat pels esquadrons de la mort, va dir, evocant el Concili Vaticà II: «Tots hem d’estar disposats a morir per la nostra fe, fins i tot si el Senyor no ens concedeix aquest honor. […] Donar la vida no vol dir només ser assassinats; donar la vida, tenir esperit de martiri, és lliurar-la en el deure, en el silenci, en la pregària, en el compliment honest del deure; en aquest silenci de la vida quotidiana; donar la vida de mica en mica. Sí, com la lliura una mare, que sense por, amb la senzillesa del martiri matern, concep en el seu si un fill, el té, li dóna de mamar, el cria i el cuida amb afecte. És donar la vida. És martiri.» Fins aquí la cita. Sí, ser mare no significa només portar un fill al món, sinó que és també una opció de vida. Què escull una mare? Quina és l’opció de vida d’una mare? L’opció de vida d’una mare és l’opció de donar la vida. I això és gran, això és bonic.
Una societat sense mares seria una societat inhumana, perquè les mares saben testimoniar sempre, fins i tot en els pitjors moments, la tendresa, el lliurament, la força moral. Les mares transmeten sovint també el sentit més profund de la pràctica religiosa: en les primeres oracions, en els primers gestos de devoció que aprèn un nen, està inscrit el valor de la fe en la vida d’un ésser humà. És un missatge que les mares creients saben transmetre sense gaires explicacions, que arribaran més endavant, però la llavor de la fe es troba en aquells primers, valuosíssims, moments. Sense les mares, no sols no hi hauria nous fidels, sinó que la fe perdria bona part de la seva calor senzilla i profunda. I l’Església és mare, amb tot això; és la nostra mare. Nosaltres no som orfes, tenim una mare. La Mare de Déu, la mare Església i mare nostra. No som orfes, som fills de l’Església, som fills de la Mare de Déu i som fills de les nostres mares.
Estimadíssimes mares, gràcies, gràcies pel que sou en la família i pel que doneu a l’Església i al món. I a tu, estimada Església, gràcies, gràcies per ser mare. I a tu, Maria, mare de Déu, gràcies per fer-nos veure Jesús. I gràcies a totes les mares aquí presents: les saludem amb un aplaudiment.
