Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui obrim un petit camí de reflexió sobre tres dimensions que marquen, per dir-ho d’alguna manera, el ritme de la vida familiar: la festa, el treball i la pregària.
Comencem per la festa, de la qual parlarem avui. I direm que la festa és un invent de Déu. Recordem la conclusió de la narració de la creació, en el Llibre del Gènesi que hem escoltat: «El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora» (2,2-3). Déu mateix ens ensenya la importància de dedicar un temps a contemplar i a gaudir d’allò que en el treball ha estat ben fet. Parlo del treball, naturalment, no sols en el sentit del treball manual i de la professió, sinó en el sentit més ampli: cada acció amb què nosaltres, homes i dones, podem col·laborar en l’obra creadora de Déu.
Així doncs, la festa no és arrepapar-se al sofà, o l’emoció d’una evasió ximple, no, la festa és sobretot una mirada amorosa i apreciar la feina ben feta: festegem un treball. Fins i tot vosaltres, esposos novells, esteu festejant el treball del temps del vostre compromís, i això és bonic! És el temps per estar amb els fills, o amb els néts, que estan creixent, i pensar: que bonic! És el temps per tenir cura de casa nostra, dels amics que ens vénen a veure, de la comunitat que ens envolta, i pensar: és una cosa bona! Déu va fer això quan va crear el món. I contínuament ho fa, perquè Déu crea sempre, fins i tot en aquest moment!
Pot passar que una festa arribi en circumstàncies difícils i doloroses, i se celebri fins i tot «amb un nus a l’estómac». I això no obstant, fins i tot en aquests casos, demanem a Déu la força de no buidar-la completament. Els vostres pares i mares ho saben bé: quantes vegades, per amor als fills, han estat capaços d’empassar-se les penes per deixar que ells gaudeixin de la festa, perquè frueixin del sentit bo de la vida! Hi ha tant d’amor en això!
Fins i tot en l’àmbit del treball, a vegades —sense desatendre les obligacions!— sabem «infiltrar»-hi algun espai de festa: un aniversari, un casament, un naixement, així com també una jubilació o l’arribada d’un nou treballador… És important. És important fer festa. Són moments de familiaritat en l’engranatge de la màquina productiva: ens fa bé!
Però el veritable temps de la festa és suspendre el treball professional, i això és sagrat, perquè recorda a l’home i a la dona que són fets a imatge de Déu, el qual no ens fa esclaus del treball, sinó «amos». Hi ha una llei per a això, una llei que és per a tots, ningú no n’està exclòs! Però sabem que hi ha milions d’homes i dones i fins i tot nens que són esclaus del treball! En aquest temps que són esclaus, que són explotats, esclaus del treball, això va contra Déu i contra la dignitat de la persona humana! L’obsessió pel profit econòmic i l’eficàcia de la tècnica posen en risc els ritmes humans de la vida, perquè la vida té els seus ritmes humans. El temps de descans, sobretot el dominical, està destinat a nosaltres perquè puguem gaudir d’allò que no es fa ni es pren, no es compra ni es ven. I en comptes d’això veiem que la ideologia del profit i del consum vol menjar-se fins i tot la festa: també a vegades es redueix a un «acord», a una manera de fer diners i de gastar-los. Però és per a això que treballem? La cobdícia de consumir, que comporta cansament, és un mal virus que, entre d’altres coses, fa que al final estiguem més cansats que al començament. Perjudica el veritable treball, consumeix la vida. Els ritmes de festa desordenada produeixen víctimes, sovint joves.
Finalment, el temps de la festa és sagrat perquè Déu l’habita d’una manera especial. L’eucaristia dominical porta a la festa tota la gràcia de Jesucrist: la seva presència, el seu amor, el seu sacrifici, el seu fer-nos comunitat, el seu ser amb nosaltres… I així cada realitat rep el seu sentit ple: el treball, la família, la joia i el cansament de cada dia, fins i tot el sofriment i la mort; tot és transfigurat per la gràcia de Crist.
La família té una experiència extraordinària per a comprendre, orientar i donar suport al valor real del temps festiu. I com en són, de boniques, les festes en família, són una meravella! I en particular el diumenge. No és casualitat que les estances on hi ha lloc per a tota la família són les que tenen més èxit!
La vida familiar mateixa, vista amb els ulls de la fe, ens sembla millor que no pas els esforços que ens comporta. La veiem com una obra mestra de la simplicitat, bonica perquè no és artificial, no és falsa, sinó que és capaç d’incorporar en ella tots els aspectes de la vida real. Ens sembla una cosa «molt bona», com Déu va dir en finalitzar la creació de l’home i la dona (cf. Gn 1,31). Per tant, la festa és un regal preciós de Déu; un regal preciós que Déu ha fet a la família humana: no l’espatllem.