Estimats germans i germanes, bon dia!
Després d’haver reflexionat sobre el valor de la festa en la vida de la família, avui ens centrarem en l’element complementari, que és el treball. Ambdós són part del disseny creador de Déu: la festa i el treball.
El treball, es diu sovint, és necessari per a mantenir la família, per a criar els fills, per a assegurar als membres de casa una vida digna. D’una persona seriosa, honesta, la cosa més bonica que es pot dir és: «És un treballador», és un que treballa, un que dins la comunitat no viu a l’esquena dels altres. Avui hi ha molts argentins, pel que veig, i ho diré com ho diríem nosaltres: «No vive de arriba.»
I de fet el treball, en els seus milers de formes, a partir de les obligacions domèstiques, té cura també del bé comú. I on s’aprèn aquest estil de vida laboriosa? En primer lloc s’aprèn a la família. La família educa en el treball amb l’exemple dels pares: el pare i la mare que treballen per al bé de la família i de la societat.
A l’Evangeli, la santa Família de Natzaret és presentada com una família de treballadors, i Jesús mateix és anomenat «el fill del fuster» (Mt 13,55) o fins i tot «el fuster» (Mc 6,3). I sant Pau no deixarà d’advertir als cristians: «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10) —és una bona recepta per a perdre pes, aquesta, si no es treballa, no es menja! L’Apòstol es refereix explícitament a l’espiritualisme fals d’alguns que, de fet, viuen a l’esquena dels seus germans i germanes, «desvagats» (cf. 2Te 3,11). El compromís del treball i la vida de l’esperit, en la concepció cristiana, no estan gens renyits entre ells. És important entendre això! Pregària i treball poden estar i han d’estar en harmonia, com ho ensenya sant Benet. La manca de treball malmet també l’esperit, com la manca de pregària malmet també l’activitat pràctica.
Treballar —ho repeteixo, de mil maneres— és propi de la persona humana. Expressa la seva dignitat d’haver estat creada a imatge de Déu. Per això es diu que el treball és sagrat. I per això la gestió de l’ocupació és una gran responsabilitat humana i social, que no pot ser deixada a mans d’uns pocs o descarregada sobre un «mercat» divinitzat. Provocar una pèrdua de llocs de treball significa provocar un greu dany social. M’entristeixo quan veig que hi ha gent sense treball, que no troba treball i no té la dignitat de portar el pa a casa. I m’alegro quan veig que els governants fan tants esforços per trobar llocs de treball i per cercar la manera perquè tothom tingui una feina. El treball és sagrat, el treball dóna dignitat a una família. Hem de pregar perquè no manqui el treball dins les famílies.
També, tant el treball com la festa formen part del disseny de Déu creador. En el Llibre del Gènesi, el tema de la terra com un jardí, encomanat a la cura i el treball de l’home (2,8.15), s’anticipa en un passatge molt commovedor: «Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l’herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps» (2,4b-6a). No és romanticisme, és revelació de Déu; i nosaltres tenim la responsabilitat de comprendre-la i assimilar-la fins al fons. L’encíclica Laudato si’ , que proposa una ecologia integral, conté aquest missatge: la bellesa de la terra i la dignitat del treball estan fets per a ser combinats. Van juntes totes dues: la terra esdevé bonica quan és conreada per l’home. Quan el treball se separa de l’aliança entre Déu i l’home i la dona, quan se separa de la seva qualitat espiritual, quan és presoner de la lògica única del benefici i menysté el sofriment de la vida, la degradació de l’ànima, ho contamina tot, fins i tot l’aire, l’aigua, l’herba, el menjar… La vida civil es corromp i l’habitatge falla. I les conseqüències afecten sobretot els més pobres i les famílies més pobres. L’organització moderna del treball té potser una tendència perillosa a considerar la família una càrrega, un pes, un producte passiu per a la productivitat del treball. Però preguntem-nos: quina productivitat? I per a qui? L’anomenada «ciutat intel·ligent» és indubtablement rica en serveis i organitzacions, però en canvi, per exemple, és especialment adversa per als infants i els ancians.
A vegades els empresaris estan interessats en la gestió del treball individual, d’acceptar o descartar segons la conveniència econòmica. La família és un gran banc de prova. Quan l’organització del treball la té com a presonera, o fins i tot com un obstacle per al camí, llavors podem estar segurs que la societat humana ha començat a treballar en contra d’ella mateixa!
Les famílies cristianes reben d’aquesta situació un gran repte i una gran missió. Porten al seu terreny els fonaments de la creació de Déu: la identitat i l’aliança entre l’home i la dona, l’engendrament dels fills, el treball que fa de la terra una llar i el món habitable. La pèrdua d’aquests fonaments és un assumpte molt seriós, i a la casa comuna ja hi ha massa esquerdes! La tasca no és fàcil. A vegades pot semblar a les associacions de famílies que són com David davant Goliat… però sabem com pot acabar aquest desafiament! Cal fe i enginy. Que Déu ens concedeixi d’acollir amb joia i esperança la seva crida, en aquest moment difícil de la nostra història, la crida al treball per donar dignitat a nosaltres mateixos i a la nostra família.
