Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En la catequesi d’avui continuem la reflexió sobre els avis, considerant el valor i la importància del seu paper dins la família. Ho faig identificant-me amb aquestes persones, perquè jo també estic dins aquesta franja d’edat.
Quan he estat a les Filipines, el poble filipí em saludava dient: «Lolo Kiko» —això vol dir ‘avi Francesc’— «Lolo Kiko», deien! Una primera cosa és important de subratllar: és cert que la societat tendeix a descartar-nos, però el Senyor segur que no. El Senyor no ens descarta mai. Ell ens crida a seguir-lo en cada edat de la vida, i també l’ancianitat conté una gràcia i una missió, una veritable vocació del Senyor. L’ancianitat és una vocació. No és encara el moment de «llençar els rems». Aquest període de la vida és diferent dels precedents, no n’hi ha cap dubte; haurem d’inventar-nos-el una mica, perquè les nostres societats no estan a punt, espiritualment, i moralment, de donar a això, a aquest moment de la vida, el valor ple que té. En altre temps no era normal tenir temps a disposició; avui ho és molt més. I també en l’espiritualitat cristiana ens ha agafat una mica per sorpresa, i es tracta de definir una espiritualitat de les persones ancianes. Gràcies a Déu, però, no manquen els testimoniatges de sants i santes ancians!
Vaig quedar molt colpit per la Jornada pels ancians que vam fer, aquí a la plaça de Sant Pere, l’any passat. La plaça era plena. Vaig escoltar històries d’ancians que es dediquen als altres, i també històries de parelles d’esposos que deien: «Celebrem el 50è aniversari de matrimoni, celebrem el 60è aniversari de matrimoni.» És important fer-ho veure als joves, que es cansen aviat; és important el testimoniatge dels ancians en la fidelitat. I en aquesta plaça n’hi havia molts, aquell dia. És una reflexió per a continuar, tant en l’àmbit eclesial com en el civil. L’Evangeli ens ve a l’encontre amb una imatge molt bonica, commovedora i encoratjant. És la imatge de Simeó i d’Anna, dels quals ens parla l’evangeli de la infància de Jesús escrit per sant Lluc. Eren certament vells, l’ ancià Simeó i la profetessa Anna, que tenia vuitanta-quatre anys. No amagava l’edat, aquesta dona. L’Evangeli diu que esperaven la vinguda de Déu cada dia, amb gran fidelitat, al llarg dels anys. Ells volien veure aquell dia, comprendre’n els signes, intuir-ne l’inici. Potser estaven fins i tot resignats a morir abans: aquella llarga espera continuava ocupant tota la seva vida, no tenien cap altra comesa més important que aquesta: esperar el Senyor i pregar. I bé, quan Maria i Josep van arribar al temple per complir el que manava la Llei, Simeó i Anna es van sentir empesos, animats per l’Esperit Sant (cf. Lc 2,27). El pes de les expectatives de l’edat van desaparèixer en un moment. Van reconèixer l’Infant, i van descobrir una nova força, per a una nova tasca: donar gràcies i donar testimoniatge per aquest signe de Déu. Simeó va improvisar un himne preciós de joia (cf. Lc 2,29-32) —va ser un poeta en aquell moment— i Anna va esdevenir la primera predicadora de Jesús: «Parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada» (Lc 2,38).
Benvolguts avis, benvolguts ancians, seguim el camí d’aquestes persones grans extraordinàries! Convertim-nos també nosaltres en poetes de la pregària: acostumem-nos a cercar paraules nostres, recuperem aquelles que ens ensenya la Paraula de Déu. És un gran do per a l’Església, la pregària dels avis i dels ancians! La pregària dels ancians i dels avis és un do per a l’Església, és una riquesa! És una gran injecció de saviesa també per a tota la societat: sobretot per a aquella que està més indiferent, massa ocupada, massa distreta. Cadascú ha de cantar, també per a ell, cantar els senyals de Déu, proclamar els senyals de Déu, pregar per ells! Mirem Benet XVI, que es va estimar més passar l’últim període de la seva vida dedicat a la pregària i a l’escolta de Déu! És bonic, això! Un gran creient del segle passat, de tradició ortodoxa, Olivier Clément, deia: «Una civilització on no es pregui més és una civilització on la vellesa no té gaire sentit. I això és terrible, tenim necessitat en primer lloc de tots els ancians que preguen, perquè la vellesa ens ha estat donada per a això mateix. És una cosa bonica, la pregària dels ancians.
Nosaltres podem donar gràcies al Senyor pels béns que hem rebut, i reomplir la buidor que envolta la ingratitud. Podem intercedir per les expectatives de les noves generacions i donar dignitat a la memòria i als sacrificis de les generacions passades. Podem recordar als joves ambiciosos que una vida sense amor és una vida estèril. Podem dir als joves temorosos que l’angoixa pel futur pot ser vençuda. Podem ensenyar als joves massa enamorats d’ells mateixos que hi ha més joia a donar que a rebre. Els avis i les àvies formen la «coral» permanent d’un gran santuari espiritual, on la pregària de súplica i el cant de lloança sostenen la comunitat que treballa i lluita en el camp de la vida.
La pregària, finalment, purifica de manera constant el cor. La lloança i la súplica a Déu prevenen l’enduriment del cor pel ressentiment i per l’egoisme. Com n’és, de dolent, el cinisme d’un ancià que ha perdut el sentit del seu testimoniatge, que menysprea els joves i que no comunica una saviesa de vida! En canvi, com n’és, de bo l’encoratjament que l’ancià aconsegueix transmetre als joves que es troben a la recerca del sentit de la fe i de la vida! És certament la missió dels avis, la vocació dels ancians. Les paraules dels avis tenen alguna cosa especial, per als joves. I ells ho saben. Les paraules que la meva àvia em va donar per escrit el dia de la meva ordenació sacerdotal, les porto encara amb mi, sempre dins el breviari, i les llegeixo sovint i em fan bé.
Com voldria una Església que desafiï la cultura de l’exclusió amb la joia desbordant de la nova abraçada entre els joves i els ancians! I això és el que demano avui al Senyor, aquesta abraçada!
