Data: 13 de novembre de 2022
Com que la realitat és tossuda i el final de tot és aquí, vulguem-ho o no, cadascú hi ha de prendre postura.
La majoria, potser, adoptarà postures evasives: “no convé pensar-hi”, “ara és el moment de fixar-se en altres assumptes més urgents”, “gaudim avui del que ens proporciona la vida”.
A aquesta conclusió, hi arriben uns altres, no per evasió davant el problema de la fi, sinó per tenir una mirada centrada únicament en la caducitat de tot: tot s’acaba morint. Adopten una postura radicalment pessimista. Constaten els límits de totes les coses, fins i tot de les que considerem “bones” i desitjables; aquelles que en un moment ens poden encisar. Una postura que va reflectir molt bé el llibre del Cohèlet (Eclesiastès, segles 3r – 2n aC). Una postura que encomana una actitud realment “passota”, contrària a tota forma d’il·lusió o optimisme. Fa uns 50 o 60 anys no van faltar ideologies i maneres de pensar que justificaven aquesta postura, a partir dels desastres que havien produït dues terribles guerres mundials. Avui perviuen aquestes maneres de pensar i de viure en actituds que denominem del “carpe diem”, o de lliurament al món de la droga i conductes hedonistes i, també, en pensaments que justificarien el suïcidi, l’eutanàsia, etc.
En l’altre extrem, trobem postures que prediquen un optimisme radical. Són postures que s’han apuntat al progrés absolut de la societat i de la història. El seu lema és “el demà serà, sens dubte, millor”. Estan convençuts que les persones humanes, alliberades de tot condicionament social i amb les seves pròpies forces, són capaces de fer avançar el món cap al compliment de tots els desitjos. Tingué la seva versió en programes ideològics marxistes i en optimismes capitalistes, sota la bandera inqüestionable del “progrés”. Avui ho veiem reflectit en missatges que ens arriben constantment pels mitjans de comunicació, de l’estil de “tu pots aconseguir tot el que et proposis”, “no permetis que posin límits als teus somnis”, “entre tots ho aconseguirem…”.
A la vista d’aquestes postures davant la fi de tot, alguns pensaran que el cristià ha d’ocupar una posició intermèdia, ni pessimisme ni optimisme. Però no és això. El cristià se situa en un altre pla, té una visió diferent de la vida i no es defineix per actituds psicològiques. El cristià parteix d’una base: la vida li ha estat donada, viu perquè algú l’ha cridat a l’existència. Sap a més que amb aquest do ha rebut uns mitjans, uns dons específics, per a poder afrontar el repte diari de sobreviure. D’altra banda, encara que l’existència en aquest món està marcada per èxits i fracassos, triomfs de vida i formes de mort, virtut i pecat, sap que el mateix que li va regalar l’existència, el sosté amb la seva mirada, la seva presència i el seu amor. Viu sempre davant Déu Pare creador i cuidador: ha estat cridat a l’existència i sostingut en ella per amor:
“És que estimes, Senyor, tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. ¿Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Tractes amb gran mirament totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida. El teu alè immortal és present en tots els éssers” (Sv 11,24-12,2)
Llavors, ¿què significa per al cristià la fi de tot? En primer lloc, ni en fuig, ni l’ignora. En segon lloc, la seva mirada és objectiva, té ulls per al que és dolent i per al que és bo. En tercer lloc, no viu sol, el seu gran interlocutor és Déu Pare. En quart lloc, no tindrà por de res, perquè ja viu en un món i una història salvats: la vida ja ha triomfat i triomfarà.
