Data: 14 de juny de 2026
Us faig una petita confessió —confessable—: a l’estiu m’agrada veure la lluna. La seva claror no és pas seva, sinó reflex de l’astre gegant, el germà sol. Els pares antics deien que l’Església tenia moltes similituds amb la lluna, perquè ella també reflecteix la llum d’Aquell que és la llum del món, Jesucrist. La imatge simbòlica és molt bona. Us convido que us fixeu en la lluna: és la mateixa que Jesús va veure amb els seus propis ulls. Doncs, vet aquí que la saviesa popular empra una dita que avui voldria fer-me ben meva: «la lluna en un cove». Es diu, amb aquesta expressió, dels fets que són impossibles, inversemblants, irrealitzables. Això té molt a veure amb la magnitud de la missió. Hi ha situacions que ens depassen, ens desborden, ens descol·loquen. Malgrat tot, voldríem atrapar «la lluna en un cove».
Una de les realitats més vinculants de la missió és, sens dubte, forjar camins d’amistat. L’amistat és quelcom que es viu. No calen gaires justificacions. Ens referim a un amor incondicional. I la manera més bella és estimar sense posseir. Això té molt a veure amb la nostra dita. No totes les amistats són vertaderes, però això són figues d’un altre paner. Les motivacions de la bona amistat són les que volem treure a la llum, perquè en elles es construeixen els vincles possibles per créixer en l’Amor i, per tant, en la comunió amb Déu i amb els germans. Hi ha amistats que es mouen i es construeixen només per un interès compartit; hi ha amistats que sorgeixen pel simple fet de compartir algun tipus de plaer; i, finalment, hi ha amistats que es recolzen en la pràctica de la virtut, és a dir, estimar sense esperar. Aquesta darrera motivació és la que voldria recuperar, la que hauríem de voler recuperar.
L’amistat virtuosa, que no és mai perfecta, també té elements d’utilitat i de plaer. Una relació amistosa es va coent a foc lent. Sempre ho he pensat d’aquesta manera, i és que els homes i les dones d’avui i de sempre no hem sigut, ni som, gaire virtuosos. Amb tot, segueixo somiant —com des del primer dia— que la nostra missió a Lleida sigui capaç de generar llaços profunds d’amistat evangèlica. Aquest desig té tres pilars innegociables. En primer lloc, cal conèixer i viure la Paraula de Jesús; tot seguit, és important entrar en el propi món interior; i, finalment, deixar-se portar per l’Esperit Sant. Evangeli, interioritat i Esperit Sant són els referents que ens permetran descobrir eclesialment la bona amistat. Aquests tres pilars ens sostenen i ens lliguen eclesialment.
Donem gràcies a Déu pels amics que ens han apropat més al somni de la veritable comunió. No som éssers cridats a la soledat. No estem sols. Repeteixo: no estem sols. Tots som cridats a esdevenir éssers per als altres. Que la nostra manera de viure sigui expressió de la bona tasca d’escampar la llavor de l’evangeli, per tal que siguin els qui venen darrere nostre els qui recullin el goig del bon fruit de l’amistat, que és sempre bona companya de camí. És també el que el papa Lleó ha volgut escampar amb les seves paraules i els seus gestos: llavors d’amistat entre els qui ens reconeixem com a diferents. Molt diferents. Sort de la diferència: només així podrem fer realitat el verb «estimar». Si tots fóssim més o menys iguals, estimar-nos seria quedar tancats en el nostre petit cercle. Aquest accent universal de l’Amor, que es tenyeix de l’experiència de l’amistat, és quelcom motivador i, a la vegada, difícil, com si volguéssim atrapar un impossible, és a dir, «la lluna en un cove».
