Data: 7 de juny de 2020
Estem entestats a construir “una nova normalitat” un cop superada la crisi de la pandèmia. Nosaltres volem parlar de la Trinitat. Algú dirà: “Què té a veure la construcció d’una nova normalitat amb el misteri de la Trinitat?” Cal entendre què significa una cosa i l’altra.
En efecte, quan parlem de “nova normalitat”, què volem dir?: un nou ordre social?, un altre sistema productiu?, noves normes o protocols sanitaris i de convivència?… Cadascú sabrà què vol dir. Tothom esperarà alguna novetat que ens faciliti evitar una altra pandèmia. El cristià, que sempre va a allò més profund i fonamental, pensa en la novetat radical de “l’home nou”. És d’aquest home nou, d’on neix tota altra novetat veritablement valuosa.
D’altra banda, quan parlem del misteri de la Trinitat, què volem dir? Entre bromes o seriosament, solem subratllar la seva incomprensibilitat, la seva llunyania, la seva complexitat. Això fa que molts tractin aquest misteri deixant-lo a un costat, com una cosa que simplement cal suportar perquè ho diu l’Església… Tot i així, la Trinitat, que Déu sigui un sol Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, és quelcom absolutament decisiu per al nostre món, per a la nostra història personal i social. Creure en la Trinitat i viure en contacte d’amor amb Déu, Pare Fill i Esperit Sant, és estar vinculat a la font de tota la vida; perquè de la Trinitat, en va sortir la creació, la salvació i la glòria de tot el món.
Tot aquest humanisme que la pandèmia ha despertat en molts; aquesta solidaritat, aquests bons sentiments, aquesta recerca del progrés i de la justícia, aquesta defensa dels drets, aquesta ajuda als més pobres, té la seva font última en l’amor trinitari. Si aquest humanisme és totalment net, gratuït, veritable; si està acompanyat per totes les altres virtuts i de l’amor més entregat, direm que en ell talment hi ha l’acció de Déu: en ell es manifesta la providència de Déu Pare, la presència de Jesucrist, l’acció de l’Esperit Sant. Sens dubte hi és i es manifesta, almenys parcialment.
Existia el costum de fer el senyal de la Creu sobre un mateix alhora que es deia “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, quan es començava el dia, en sortir de casa o en iniciar una tasca important. Potser el sentiment que animava aquest gest era el d’invocar la protecció de Déu. No està malament. Però el seu sentit és molt més profund. Ha passat a la litúrgia, com a primer ritu: som convocats en nom i per acció de la Trinitat. També com a últim ritu: som beneïts i enviats pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant (independentment de les precisions litúrgiques). Perquè la Trinitat abraça tota la vida: d’ella neix i en ella troba la seva plenitud.
Així, tot el que vivim i fem, com per exemple la reconstrucció de “la nova normalitat”, ha de tenir el seu fonament i el seu model en l’amor trinitari: un amor que no s’esgota, un amor concret, un amor que salva les distàncies insalvables, un amor que reuneix el més divers, vincula allò radicalment diferent, un amor incondicional…
Una vida concreta que neix d’aquesta font d’amor, no es veu només en les comunitats de fidels o de persones consagrades, s’ha de veure també plasmada en la vida social, en l’economia, en la cultura, en la ciència, etc. És la gran aportació de la fe cristiana al món. Tots els sants van crear en ells mateixos i al seu voltant una nova humanitat. El gran obsequi que fem des de la fe al món és precisament la Trinitat.
