Data: 26 d’abril de 2026
En un article publicat relativament fa poc en un mitjà conegut de casa nostra, un bon cristià feia una acurada distinció —necessària, tot sigui dit— de la relació entre la ciència i la pseudociència, apel·lant a la necessitat de no reduir la realitat oblidant l’element de l’espiritualitat. La missió demana també ser precisos, per no reduir la realitat únicament a allò que és comprovable —vet aquí el gran criteri de l’anomenada ciència—, i ser pacients, perquè no existeix una fórmula fixa per a tothom. La missió conté una espiritualitat, perquè és una proposta de vida sostinguda per l’Esperit Sant. Estem cridats a ser «cercadors de l’Esperit». És a dir, a ser espirituals, i, en aquest sentit, no tot s’hi val. Avui estem bombardejats —cada cop més— de prejudicis i ambigüitats que van arraconant l’experiència de la fe; però també, en d’altres ocasions, sembla que tot estigui ple d’espiritualitats i misticismes estranys. Per això, avui voldria rescatar aquella dita conegudíssima: «la paciència és la mare de la ciència».
Hem parlat del temps i les presses en d’altres ocasions. Sense repetir-nos, ara voldria fer de nou un incís en el fet de viure pacientment. La missió ens exigeix una espiritualitat que fugi de les presses i dels neguits. Tots som cridats a obrir-nos confiadament, sense pors, a l’acció de l’Esperit. Necessitem conrear intensament la nostra vida d’oració per tal de no caure en el risc de treure vida a la missió. En cap moment volem donar la victòria a la impaciència. La paciència ens permet créixer en el discerniment.
Per això, la missió no pot ser únicament una acció que pretengui generar un impacte commovedor, un sentiment o una emoció nova. Més important que això és referir-nos al fet de viure un camí, un procés. Cal, doncs, la paciència per tal d’acompanyar i ser acompanyats en les diverses etapes de creixement de la vida cristiana. Tots ens necessitem, si parlem d’acompanyament. En aquest sentit, l’actitud de l’escolta és vital per tal de comprendre la importància d’allò que és gratuït. I vet aquí que, quan parlem de la gratuïtat —que és un excés d’allò que estava calculat—, la ciència es perd. La pròpia experiència, i no pas cap ciència, ens ensenya a ser pacients, amb nosaltres mateixos i amb els qui ens envolten. Ni que de vegades calgui passar per moments de dolor, perquè «esperar» no és fàcil, i «amb paciència» menys. I això ho dic, també, en relació amb la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions Natives que avui l’Església ens convida a viure. El que va començar en el seu dia com un element propi de la missió ad gentes, avui té tot el seu sentit en el nostre context diocesà.
Tots tenim vocació. Déu ens crida a tots a seguir-lo i a posar-lo en el centre de la nostra vida. Cap ciència ho ensenya millor que «la ciència de l’amor», aquella que va plasmar Jesús en la seva trajectòria al costat dels desvalguts, dels rebutjats, dels petits. No tenim cap manual de referència, sinó una brúixola única: la Paraula de Déu. En ella descobrim l’estil missioner de Jesús. Ens referim a una manera de veure el món i de percebre la condició humana amb misericòrdia, paciència i bondat. Però, perquè les vocacions aflorin, cal un bon clima. L’entorn ha de ser favorable. Els climes es generen i es cuiden amb molta paciència. Tots els detalls són importants, així com el fet de situar Jesús, i el seu evangeli, en el nostre centre. És important no descuidar ni l’escolta, ni el diàleg, ni la gratuïtat, ni l’amor. La paciència, doncs, no és una ciència, però que n’és, de necessària, per forjar una espiritualitat missionera plenament pasqual. Respirem a fons i confiem.
