Benvolguts germans i germanes,
Avui vull reflexionar sobre l´últim episodi de la vida de sant Pere narrat en els Fets dels Apòstols: el seu empresonament per ordre d´Herodes Agripa i el seu alliberament gràcies a la intervenció prodigiosa de l´àngel del Senyor, la vigília del seu procés a Jerusalem (cf. Ac 12,1-17).
El relat està marcat, un cop més, per la pregària de l´Església. De fet, sant Lluc escriu: «Mentre Pere era tancat a la presó, la comunitat pregava a Déu intensament per ell» (Ac 12,5). I, després de sortir miraculosament de la presó, en ocasió de la seva visita a la casa de Maria, la mare de Joan, anomenat Marc, s´afirma que «allí hi havia molta gent reunida que pregava» (Ac 12,12). Entre aquestes dues anotacions importants que expliquen l´actitud de la comunitat cristiana davant el perill i la persecució, es narra la detenció i l´alliberament de Pere, que s´esdevé durant la nit. La força de la pregària incessant de l´Església s´eleva a Déu i el Senyor escolta i realitza un alliberament inimaginable i inesperat, enviant el seu àngel.
El relat al·ludeix als grans elements de l´alliberament d´Israel de l´esclavatge d´Egipte, la Pasqua jueva. Tal com va passar en aquell esdeveniment fonamental, també aquí realitza l´acció principal l´àngel del Senyor, que allibera Pere. I les accions mateixes de l´Apòstol -al qual es demana que es llevi de pressa, que es posi el cinturó i que s´emboliqui amb el mantell- reprodueixen les del poble escollit la nit de l´alliberament per intervenció de Déu, quan va ser invitat a menjar de pressa el xai amb la cintura cenyida, les sandàlies als peus i un bastó a la mà, llest per a sortir del país (cf. Ex 12,11). Així Pere pot exclamar: «Ara veig realment que el Senyor ha enviat el seu àngel i m´ha alliberat de les mans d´Herodes» (Ac 12,11). Però aquest àngel no sols recorda el de l´alliberament d´Israel d´Egipte, sinó també el de la resurrecció de Crist. De fet, els Fets dels Apòstols narren: «Tot d´una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s´omplí de claror. L´àngel va tocar Pere al costat i el desvetllà» (cf. Ac 12,7). La llum que omple la cel·la de la presó, l´acció mateixa de despertar l´Apòstol, remeten a la llum alliberadora de la Pasqua del Senyor, que venç les tenebres de la nit i del mal. Per últim, la invitació: «Posa´t el mantell i segueix-me» (Ac 12,8), fa ressonar en el cor les paraules de la crida inicial de Jesús (cf. Mc 1,17), repetida després de la Resurrecció a la riba del llac de Tiberíades, on el Senyor diu dues vegades a Pere: «Segueix-me» (Jn 21,19.22). És una invitació urgent a seguir-lo: només sortint d´un mateix per posar-se en camí amb el Senyor i fer la seva voluntat es viu la llibertat vertadera.
Vull subratllar també un altre aspecte de l´actitud de Pere a la presó: de fet, notem que, mentre la comunitat cristiana prega amb insistència per ell, Pere «dormia» (Ac 12,6). En una situació tan crítica i de gran perill, és una actitud que pot semblar estranya, però que en canvi denota tranquil·litat i confiança; es fia de Déu, sap que està envoltat per la solidaritat i la pregària dels seus, i s´abandona totalment a les mans del Senyor. Així ha de ser la nostra pregària: assídua, solidària amb els altres, plenament confiada en Déu, que ens coneix en el més íntim i cuida de nosaltres de manera que -diu Jesús- «fins i tot els cabells, us té comptats. Per tant, no tingueu por» (Mt 10,30-31). Pere viu la nit de la presó i de l´alliberament de la presó com un moment del seu seguiment del Senyor, que venç les tenebres de la nit i lliura de l´esclavatge de les cadenes i del perill de mort. El seu alliberament és prodigiós, marcat per diversos passos descrits acuradament: guiat per l´àngel, malgrat la vigilància dels guàrdies, passa la primera i la segona guàrdia, fins a la porta gran de ferro que donava a la ciutat, la qual s´obre tota sola davant seu (cf. Ac 12,10). Pere i l´àngel del Senyor avancen plegats un tram del camí fins que, en tornar en si, l´Apòstol s´adona que el Senyor l´ha alliberat realment i, després de reflexionar, es dirigeix a casa de Maria, la mare de Marc, on molts dels deixebles es troben reunits en oració; un cop més la resposta de la comunitat a la dificultat i al perill és posar-se a les mans de Déu, intensificar la relació amb ell.
Aquí em sembla útil recordar una altra situació no fàcil que va viure la comunitat cristiana dels orígens. Ens en parla Jaume en la seva Carta. És una comunitat en crisi, en dificultat, no tant per les persecucions, sinó perquè en el seu si hi ha gelosia i disputes (cf. Jm 3,14-16). I l´Apòstol es pregunta el perquè d´aquesta situació, i troba dos motius principals: el primer és el fet de deixar-se dominar per les passions, per la dictadura dels seus desitjos de plaer, del seu egoisme (cf. Jm 4,1-2a); el segon és la falta d´oració -«no demaneu» (Jm 4,2b)- o la presència d´una oració que no es pot definir com a tal -«demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers» (Jm 4,3). Aquesta situació canviaria, segons Jaume, si la comunitat unida parlés amb Déu, si pregués realment de manera assídua i unànime. Fins i tot parlar sobre Déu, de fet, corre el risc de perdre la força interior i el testimoniatge es desvirtua si no estan animats, sostinguts i acompanyats per la pregària, per la continuïtat d´un diàleg viu amb el Senyor. Aquesta és una advertència important també per a nosaltres i per a les nostres comunitats, sigui per a les petites, com la família, sigui per a les més grans, com la parròquia, la diòcesi o l´Església sencera. I em fa pensar que en aquesta comunitat de Jaume devien pregar, però ho feien malament, només per les seves passions. Hem d´aprendre sempre novament a pregar bé, a pregar realment, a orientar-se cap a Déu i no cap al bé propi.
La comunitat, en canvi, que acompanya Pere mentre es troba a la presó, és una comunitat que prega veritablement, durant tota la nit, unida. I és una alegria incontenible la que envaeix el cor de tots quan l´Apòstol truca inesperadament a la porta. Són l´alegria i la sorpresa davant l´acció de Déu que escolta. Així, l´Església eleva la seva pregària per Pere; i ell torna a l´Església per narrar-los «com el Senyor l´havia alliberat de la presó» (Ac 12,17). En aquella Església en què està posat com a roca (cf. Mt 16,18), Pere narra la seva «Pasqua» d´alliberament: experimenta que la vertadera llibertat es troba a seguir Jesús, que ens embolcalla la llum enlluernadora de la Resurrecció i per això es pot testimoniar fins al martiri que el Senyor és el Ressuscitat i que «realment el Senyor ha enviat el seu àngel i l´ha alliberat de les mans d´Herodes» (cf. Ac 12,11). El martiri que patirà després a Roma l´unirà definitivament a Crist, que li havia dit: quan siguis vell, un altre et portarà on no vulguis, per indicar amb quina mort donaria glòria a Déu (cf. Jn 21,18-19).
Estimats germans i germanes, l´episodi de l´alliberament de Pere narrat per sant Lluc ens diu que l´Església, cadascun de nosaltres, travessa la nit de la prova, però el que ens sosté és la vigilància incessant de la pregària. També jo, des del primer moment de la meva elecció com a successor de sant Pere, sempre m´he sentit sostingut per la vostra pregària, per la pregària de l´Església, sobretot en els moments més difícils. Ho agraeixo de cor. Amb la pregària constant i confiada el Senyor ens lliura de les cadenes, ens guia per passar qualsevol nit de presó que pugui afligir el nostre cor, ens dóna la serenitat del cor per afrontar les dificultats de la vida, fins i tot el rebuig, l´oposició i la persecució. L´episodi de Pere mostra aquesta força de la pregària. I l´Apòstol, encara que estigui encadenat, se sent tranquil, amb la certesa que mai no està sol: la comunitat està pregant per ell, el Senyor és a prop seu; més encara, sap que «en la feblesa es manifesta plenament el poder de Crist» (cf. 2Co 12,9). La pregària constant i unànime és un instrument valuós també per a superar les proves que puguin sorgir en el camí de la vida, perquè estar units a Déu és el que ens permet estar també profundament units els uns als altres. Gràcies.
