Benvolguts germans i germanes,
Després de les grans festes, tornem ara a les catequesis sobre la pregària. En l´audiència d´abans de la Setmana Santa vam reflexionar sobre la figura de la santíssima Mare de Déu, present enmig dels Apòstols en pregària mentre esperaven la vinguda de l´Esperit Sant. Un clima d´oració acompanya els primers passos de l´Església. Pentecosta no és un episodi aïllat, perquè la presència i l´acció de l´Esperit Sant guien i animen constantment el camí de la comunitat cristiana. En els Fets dels Apòstols, sant Lluc, a més de narrar la gran efusió esdevinguda al Cenacle cinquanta dies després de la Pasqua (cf. Ac 2,1-13), refereix altres irrupcions extraordinàries de l´Esperit Sant, que es repeteixen en la història de l´Església. Avui vull reflexionar sobre el que s´ha definit com petita Pentecosta, que va tenir lloc al cim d´una fase difícil en la vida de l´Església naixent.
Els Fets dels Apòstols narren que, després del guariment d´un paralític a les portes del temple de Jerusalem (cf. Ac 3,1-10), Pere i Joan van ser arrestats (cf. Ac 4,1) perquè anunciaven la resurrecció de Jesús a tot el poble (cf. Ac 3,11-26). Després d´un procés sumari, van ser posats en llibertat, es van reunir amb els seus germans i els van narrar el que havien hagut de patir per haver donat testimoni de Jesús ressuscitat. En aquell moment, diu sant Lluc, «van adreçar unànimement a Déu una pregària» (cf. Ac 4,24). Aquí sant Lluc refereix l´oració més àmplia de l´Església que trobem en el Nou Testament, al final de la qual, com hem escoltat, «va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l´Esperit Sant i comunicaven amb valentia la paraula de Déu» (Ac 4,31).
Abans de considerar aquesta bonica pregària, notem una important actitud de fons: davant del perill, la dificultat, l´amenaça, la primera comunitat cristiana no pretén fer una anàlisi sobre com reaccionar, trobar estratègies, defensar-se, quines mesures adoptar, sinó que davant la prova es dedica a pregar, es posa en contacte amb Déu.
I quina característica té aquesta pregària? Es tracta d´una pregària unànime i concorde de tota la comunitat, que afronta una situació de persecució a causa de Jesús. En l´original grec sant Lluc empra la paraula homothumadon -‘tots junts´, ‘concordes´- un terme que apareix en altres parts dels Fets dels Apòstols per a subratllar aquesta pregària perseverant i concorde (cf. Ac 1,14; 2,46). Aquesta concòrdia és l´element fonamental de la primera comunitat i hauria de ser sempre fonamental per a l´Església. Llavors no és només la pregària de Pere i de Joan, que es van trobar en perill, sinó de tota la comunitat, perquè el que viuen els dos Apòstols no sols els afecta a ells, sinó també a tota l´Església. Davant les persecucions sofertes a causa de Jesús, la comunitat no sols no s´atemoreix i no es divideix, sinó que es manté profundament unida en la pregària, com una sola persona, per invocar el Senyor. Aquest, diria, és el primer prodigi que es realitza quan els creients són posats a prova a causa de la seva fe: la unitat es consolida, en comptes de trencar-se, perquè està sostinguda per una pregària indestructible. L´Església no ha de témer les persecucions que en la seva història es veu obligada a patir, sinó confiar sempre, com Jesús a Getsemaní, en la presència, en l´ajuda i en la força de Déu, invocat en la pregària.
Fem un pas més: què demana a Déu la comunitat cristiana en aquest moment de prova? No demana la incolumitat de la vida davant la persecució, ni que el Senyor castigui els qui van empresonar Pere i Joan; demana encara que se li concedeixi «la valentia d´anunciar» la Paraula de Déu (cf. Ac 4,29), és a dir, demana no perdre la valentia de la fe, la valentia d´anunciar la fe. Això no obstant, abans de comprendre a fons el que ha passat, intenta llegir els esdeveniments a la llum de la fe i ho fa precisament a través de la Paraula de Déu, que ens ajuda a desxifrar la realitat del món.
En la pregària que eleva al Senyor, la comunitat comença recordant i invocant la grandesa i la immensitat de Déu: «Senyor, tu has fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s´hi mou» (Ac 4,24). És la invocació al Creador: sabem que tot ve d´ell, que tot és a les seves mans. Aquesta és la convicció que ens dóna certesa i valentia: tot ve d´ell, tot és a les seves mans. Després passa a reconèixer com ha actuat Déu en la història -per tant, comença amb la creació i continua amb la història-, com ha estat a prop del seu poble manifestant-se com un Déu que s´interessa per l´home, que no s´ha retirat, que no abandona l´home, la seva criatura; i aquí se cita explícitament el Salm 2, a la llum del qual es llegeix la situació de dificultat que està vivint en aquest moment l´Església. El Salm 2 celebra l´entronització del rei de Judà, però es refereix profèticament a la vinguda del Messies, contra el qual res no podran fer la rebel·lió, la persecució, els abusos dels homes: «Per què s´avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va? Els reis de la terra s´uneixen, s´alien tots junts els sobirans contra el Senyor i contra el seu Messies» (Ac 4,25-26). Això és el que ja diu profèticament el Salm sobre el Messies, i en tota la història és característica aquesta rebel·lió dels poderosos contra el poder de Déu. Precisament llegint la Sagrada Escriptura, que és Paraula de Déu, la comunitat pot dir a Déu en la seva pregària: «Realment, en aquesta ciutat es van aliar Herodes i Ponç Pilat amb les nacions paganes i amb alguns del poble d´Israel contra el teu sant servent Jesús, el teu Messies; i han complert així tot allò que la teva decisió poderosa havia fixat per endavant» (Ac 4,27-28). Allò que ha succeït és llegit a la llum de Crist, que és la clau per a comprendre també la persecució, la creu, que sempre és la clau per a la Resurrecció. L´oposició a Jesús, a la seva passió i mort, es rellegeixen, a través del Salm 2, com a compliment del projecte de Déu Pare per a la salvació del món. I aquí es troba també el sentit de l´experiència de persecució que està vivint la primera comunitat cristiana; aquesta primera comunitat no és una simple associació, sinó una comunitat que viu en Crist; per tant, tot allò que li passa forma part del designi de Déu. Com li va passar a Jesús, també els deixebles troben oposició, incomprensió, persecució. En la pregària, la meditació sobre la Sagrada Escriptura a la llum del misteri de Crist ajuda a llegir la realitat present dins la història de salvació que Déu realitza en el món, sempre a la seva manera.
Precisament per això la primera comunitat cristiana de Jerusalem no demana a Déu en la pregària que la defensi, que li estalviï la prova, el sofriment; no demana tenir èxit, sinó només poder proclamar amb «parrhesia», és a dir, amb franquesa, amb llibertat, amb valentia, la Paraula de Déu (cf. Ac 4,29).
Després afegeix la petició que aquest anunci vagi acompanyat de la mà de Déu, perquè es realitzin «guaricions, senyals i prodigis» (Ac 4,30), és a dir, que sigui visible la bondat de Déu, com a força que transformi la realitat, que canviï el cor, la ment, la vida dels homes i porti la novetat radical de l´Evangeli.
Al final de l´oració -anota sant Lluc- «va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l´Esperit Sant i comunicaven amb valentia la paraula de Déu» (Ac 4,31). El lloc va tremolar, és a dir, la fe té la força de transformar la terra i el món. L´Esperit mateix que va parlar per mitjà del Salm 2 en la pregària de l´Església, irromp a la casa i omple el cor de tots els qui han invocat el Senyor. Aquest és el fruit de la pregària coral que la comunitat cristiana eleva a Déu: l´efusió de l´Esperit, do del Ressuscitat que sosté i guia l´anunci lliure i valent de la Paraula de Déu, que impulsa els deixebles del Senyor a sortir sense por per portar la bona nova fins als confins de la terra.
També nosaltres, estimats germans i germanes, hem de saber portar els esdeveniments de la nostra vida diària a la nostra pregària, per a cercar-ne el significat profund. I com la primera comunitat cristiana, també nosaltres, deixant-nos il·luminar per la Paraula de Déu, a través de la meditació de la Sagrada Escriptura, podem aprendre a veure que Déu és present en la nostra vida, present també i precisament en els moments difícils, i que tot -fins i tot les coses incomprensibles- forma part d´un designi superior d´amor en què la victòria final sobre el mal, sobre el pecat i sobre la mort és veritablement la del bé, de la gràcia, de la vida, de Déu.
Com va passar a la primera comunitat cristiana, la pregària ens ajuda a llegir la història personal i col·lectiva en la perspectiva més adequada i fidel, la de Déu. I també nosaltres volem renovar la petició del do de l´Esperit Sant, perquè escalfi el cor i il·lumini la ment, a fi de reconèixer que el Senyor realitza les nostres invocacions d´acord amb la seva voluntat d´amor i no segons les nostres idees. Guiats per l´Esperit de Jesucrist, serem capaços de viure amb serenitat, valentia i alegria qualsevol situació de la vida i amb sant Pau gloriar-nos: «En les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança», esperança que «no enganya, perquè Déu, donant-nos l´Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor» (Rm 5,3-5). Gràcies.
