Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem amb la catequesi sobre la santa missa. Després de la Litúrgia de la Paraula —sobre la qual hem reflexionat en les catequesis anteriors— continua l’altra part constitutiva de la missa, que és la Litúrgia eucarística. En ella, a través dels signes sants, l’Església fa present contínuament el Sacrifici de la nova aliança segellada per Jesús sobre l’altar de la Creu (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum concilium , 47). Va ser el primer altar cristià, el de la Creu, i quan nosaltres ens apropem a l’altar per celebrar la missa, el nostre record va a l’altar de la Creu, on es va fer el primer sacrifici. El sacerdot, que en la missa representa el Crist, fa el que el Senyor mateix va fer i va confiar als seus deixebles en l’Últim Sopar: va prendre el pa i el calze, va donar gràcies, el va donar als deixebles, dient: «Preneu, mengeu […], beveu: aquest és el meu cos […], aquest és el calze de la meva sang. Feu això en record meu.»
Obedient al manament de Jesús, l’Església ha organitzat la Litúrgia eucarística en moments que corresponen a les paraules i als gestos que ell va fer la vigília de la seva Passió. Així, en la preparació dels dons, el pa i el vi es porten a l’altar, és a dir els elements que Crist va prendre a les seves mans. En la Pregària eucarística donem gràcies a Déu per l’obra de la redempció, i les ofrenes esdevenen el cos i la sang de Jesucrist. Continuen la fracció del Pa i la comunió, mitjançant la qual revivim l’experiència dels Apòstols que van rebre els dons eucarístics de les mans de Crist mateix (cf. Ordenament General del Missal Romà, 72).
Al primer gest de Jesús —«Va prendre el pa i el calze amb el vi»— correspon, doncs, la preparació dels dons. És la primera part de la Litúrgia eucarística. Està bé que els fidels presentin al sacerdot el pa i el vi, perquè signifiquen l’ofrena espiritual de l’Església reunida allí per a l’eucaristia. És bonic que siguin els mateixos fidels els qui portin a l’altar el pa i el vi. Encara que avui «els fidels ja no portin, com es feia abans, el seu pa i vi destinats a la Litúrgia, el ritu de la presentació d’aquests dons conserva el seu valor i significat espiritual» ( ibid ., 73). I en aquest sentit és significatiu que, en l’ordenació d’un nou sacerdot, el Bisbe, quan li lliura el pa i el vi, diu: «Rep les ofrenes del poble sant per al sacrifici eucarístic» (Pontifical Romà – Ordenació dels bisbes, dels sacerdots i dels diaques). El poble de Déu porta l’ofrena, el pa i el vi, la gran ofrena per a la missa! Per tant, amb els signes del pa i el vi el poble fidel posa l’ofrena pròpia a les mans del sacerdot, que les deixa damunt l’altar o la taula del Senyor, «que és el centre de tota la Litúrgia eucarística» (OGMR, 73). És a dir, el centre de la missa és l’altar, i l’altar és Crist; sempre hem de mirar l’altar, que és el centre de la missa. En el «fruit de la terra i del treball de l’home» s’ofereix el compromís dels fidels a fer d’ells mateixos, obedients a la divina Paraula, un «sacrifici agradable a Déu Pare omnipotent», «pel bé de tota la seva santa Església». Així «la vida dels fidels, els seus sofriments, les seves pregàries, el seu treball, s’uneixen als de Crist i a la seva ofrena total, i d’aquesta manera adquireixen un nou valor» (Catecisme de l’Església catòlica, 1368).
Realment, la nostra ofrena és poca cosa, però Crist necessita aquesta poca cosa. El Senyor ens demana poc i ens dóna molt. Ens demana poc. Ens demana, en la vida ordinària, bona voluntat; ens demana un cor obert; ens demana el desig de ser millors per acollir-lo a ell que se’ns ofereix a si mateix en l’eucaristia; ens demana aquestes ofrenes simbòliques que després es convertiran en el seu cos i la seva sang. Una imatge d’aquest moviment de pregària d’ofrena es representa amb l’encens, que, cremant-se en el foc, desprèn un fum perfumat que s’enfila cap enlaire: encensar les ofrenes, com es fa els dies de festa, encensar la creu, l’altar, el sacerdot i el poble sacerdotal manifesta clarament el vincle que uneix totes aquestes realitats al sacrifici de Crist (cf. OGMR, 75). I no ho oblidem: hi ha l’altar que és Crist, però sempre en referència al primer altar que és la Creu, i sobre l’altar que és Crist hi posem els nostres petits dons, el pa i el vi que després es faran grans: Jesús mateix que es dóna a nosaltres.
I tot això és el que expressa també l’oració sobre les ofrenes. Amb ella el sacerdot demana a Déu que accepti els dons que l’Església li ofereix, invocant el fruit del meravellós intercanvi entre la nostra pobresa i la seva riquesa. En el pa i en el vi presentem l’ofrena de la nostra vida perquè pugui ser transformada per l’Esperit Sant en el sacrifici de Crist i es converteixi amb ell en una única ofrena espiritual agradable al Pare. Mentre s’acaba així la preparació dels dons ens disposem per a la Pregària eucarística (cf. ibid ., 77).
Que l’espiritualitat del do de si mateix que aquest moment de la Missa ens ensenya, pugui il·luminar els nostres dies, les nostres relacions amb els altres, les coses que fem, els sofriments que trobem, ajudant-nos a construir la ciutat terrenal a la llum de l’Evangeli.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada
