Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem les catequesis sobre la santa missa i amb aquesta catequesi ens centrem en la Pregària eucarística. Acabat el ritu de la presentació del pa i el vi, comença la Pregària eucarística, que qualifica la celebració de la missa i constitueix el moment central, que ens porta a la santa comunió. Es correspon amb tot el que Jesús mateix va fer a la taula amb els Apòstols en l’Últim Sopar, quan va «donar gràcies» amb el pa i després amb el calze del vi (cf. Mt 26,27; Mc 14,23; Lc, 22,17.19; 1 Cor 11,24): la seva acció de gràcies torna a viure en cada una de les nostres celebracions de l’eucaristia, associant-nos amb el seu sacrifici de salvació.
I en aquesta solemne Pregària —la Pregària eucarística és solemne— l’Església expressa el que es fa realitat quan celebra l’eucaristia i la raó per la qual se celebra, és a dir fer comunió amb Crist realment present en el pa i en el vi consagrats. Després d’haver convidat la gent a alçar els cors envers el Senyor i a donar-li gràcies, el sacerdot pronuncia la Pregària en veu alta, en nom de tots els presents, adreçant-se al Pare mitjançant Jesucrist en l’Esperit Sant. «El sentit d’aquesta Pregària és que tota l’assemblea dels fidels s’uneixi amb Crist en la proclamació de les meravelles de Déu i en l’oferiment del sacrifici» (Ordenament General del Missal Romà, 78). I per unir-se cal entendre. Per això, l’Església ha volgut celebrar la missa en la llengua que la gent entén, perquè cadascú es pugui unir a aquesta lloança i a aquesta gran pregària amb el sacerdot. Realment, «el sacrifici de Crist i el sacrifici de l’eucaristia són un únic sacrifici» (Catecisme de l’Església catòlica, 1367).
En el Missal hi ha diverses fórmules de Pregària eucarística, totes formades per elements característics que ara us vull recordar (cf. OGMR, 79; CCC, 1352-1354). Totes són molt boniques. En primer lloc hi ha el Prefaci, que és una acció de gràcies pels dons de Déu, en particular per haver-nos enviat el seu Fill com a Salvador. El Prefaci acaba amb l’aclamació del «Sant», normalment cantat. És bonic cantar el «Sant»: «Sant, Sant, Sant és el Senyor.» És bonic cantar-lo. Tota l’assemblea uneix la seva veu a la dels àngels i els sants per lloar i glorificar Déu.
Després hi ha la invocació de l’Esperit Sant perquè amb el seu gran poder consagri el pa i el vi. Invoquem l’Esperit perquè en el pa i el vi hi sigui Jesús. L’acció de l’Esperit Sant i l’eficàcia de les mateixes paraules de Crist dites pel sacerdot fan realment present, sota l’espècie del pa i el vi, el seu cos i la seva sang, el seu sacrifici ofert sobre la creu una vegada per totes (cf. CCC, 1375). Jesús en això va ser claríssim. Hem sentit com sant Pau a l’inici repeteix les paraules de Jesús: «Aquest és el meu cos, aquesta és la meva sang. «Aquesta és la meva sang, aquest és el meu cos.» És Jesús mateix qui va dir això. Nosaltres no hem de tenir pensaments estranys: «Però, com és que…» És el cos de Jesús; és present allí! La fe: ens ajuda la fe; amb un acte de fe creiem que és el cos i la sang de Jesús. És el «misteri de la fe», tal com diem després de la consagració. El sacerdot diu: «Misteri de la fe» i nosaltres responem amb una aclamació. Celebrant el memorial de la mort i resurrecció del Senyor, esperant el seu retorn gloriós, l’Església ofereix al Pare el sacrifici que reconcilia cel i terra: ofereix el sacrifici pasqual de Crist oferint-se amb ell i demanant, en virtut de l’Esperit Sant, esdevenir «en Crist un sol cos i un sol esperit» (Preg. euc. III; cf. Sacrosanctum concilium , 48; OGMR, 79f). L’Església vol unir-nos a Crist i esdevenir amb el Senyor un sol cos i un sol esperit. És aquesta la gràcia i el fruit de la comunió sacramental: ens nodrim del cos de Crist per esdevenir, nosaltres que en mengem, el seu cos vivent avui en el món.
Això és un misteri de comunió, l’Església s’uneix a l’oferiment de Crist i a la seva intercessió i en aquest sentit, «a les catacumbes l’Església és sovint representada per una dona que prega amb els braços estesos, amb una actitud de pregària; és l’Església que resa, que prega». «És bonic pensar que l’Església resa, prega. Hi ha un passatge en el Llibre dels Fets dels Apòstols, quan Pere era a la presó, que diu que la comunitat cristiana «pregava contínuament per ell». L’Església que resa, l’Església pregant. Quan nosaltres anem a missa és per fer això: ser Església que prega. De la mateixa manera que Crist mateix té els braços estesos sobre la creu, així mitjançant ell, amb ell i en ell, l’Església s’ofereix i intercedeix per tots els homes» (CCC, 1368).
La Pregària eucarística demana a Déu que reuneixi tots els seus fills en la perfecció de l’amor, en unió amb el Papa i el Bisbe, anomenats pel seu nom, signe que celebrem en comunió amb l’Església universal i amb l’Església particular. Tant la súplica com l’ofrena és presentada a Déu per tots els membres de l’Església, vius i difunts, esperant l’esperança beneïda de compartir l’herència del cel, amb la Verge Maria (cf. CCC, 1369-1371). Ni res ni ningú no és oblidat en la Pregària eucarística, tot condueix a Déu, tal com ho recorda la doxologia final. Ningú no és oblidat. I si tinc alguna persona, parents, amics, que pateixen necessitat o que ja han passat d’aquest món a l’altre, els puc anomenar en aquell moment, interiorment i en silenci o fer que diguin el seu nom. «Pare, quant he de pagar perquè el meu nom sigui dit en aquest moment?» «Res.» Ho heu entès? Res! La missa no es paga. La missa és el sacrifici de Crist, que és gratuït. La redempció és gratuïta. Si tu vols fer una ofrena, fes-la, però no es paga. És important que entengueu això.
Aquesta fórmula codificada de pregària potser la podem sentir una mica llunyana —és veritat, és una fórmula antiga—, però si n’entenem bé el significat aleshores segurament participarem millor. De fet expressa tot el que fem en la celebració eucarística i també ens ensenya a conrear tres actituds que no haurien de faltar mai en els deixebles de Jesús. Les tres actituds són: primer, aprendre a «donar gràcies, sempre i en tot lloc», i no sols en algunes ocasions, quan tot va bé; segon, fer de la nostra vida un do d’amor, lliure i gratuït, i tercer construir una comunió concreta, en l’Església i amb tothom. Per tant, aquesta Pregària central de la missa ens educa, de mica en mica, a fer de tota la nostra vida una «eucaristia», és a dir una acció de gràcies.
Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada
