Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui és el primer dia de primavera: bona primavera! Però què passa a la primavera? Les plantes treuen flor, els arbres floreixen. Us faré algunes preguntes. Un arbre o una planta malalts, floreixen bé si estan malalts? No! Un arbre, una planta que no estan regats per la pluja o de manera artificial, poden florir bé? No. I un arbre i una planta als quals els han malmès les arrels o no en tenen, poden florir? No. Però, sense arrels, es pot florir? No! I això és un missatge: la vida cristiana ha de ser una vida que ha de florir en les obres de caritat, a fer el bé. Però si tu no tens arrels, no podràs florir. I l’arrel qui és? Jesús! Si tu no ets amb Jesús com a arrel, no floriràs. Si tu no amares la teva vida amb la pregària i els sagraments, vols tenir flors cristianes? No! Perquè la pregària i els sagraments reguen les arrels i la nostra vida floreix. Us desitjo que aquesta primavera sigui per a vosaltres una primavera florida, com ho serà la Pasqua florida. Florida de bones obres, de virtut, de fer el bé als altres. Recordeu això, aquesta és una dita molt bonica de la meva Pàtria: «El que l’arbre ha florit ve del que l’arbre ha enterrat.» No talleu mai les arrels que teniu amb Jesús.
I continuem ara amb la catequesi sobre la santa missa. La celebració de la missa, de la qual anem seguint les diverses parts, va orientada a la comunió, és a dir a unir-nos amb Jesús. La comunió sacramental: no la comunió espiritual, que tu pots fer a casa teva dient: «Jesús, jo et voldria rebre espiritualment.» No, la comunió sacramental, amb el cos i la sang de Crist. Celebrem l’eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se’ns dona ell mateix ja sigui en la Paraula ja sigui en el sagrament de l’altar, per conformar-nos a ell. Ho diu el Senyor mateix: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell» (Jn 6,56). De fet, el gest de Jesús de donar als deixebles el seu cos i la seva sang en l’últim sopar, continua encara avui a través del ministeri del sacerdot i del diaca, ministres ordinaris de la distribució als germans del pa de la vida i del calze de la salvació.
A la missa, després d’haver partit el pa consagrat, és a dir el cos de Jesús, el sacerdot el mostra als fidels, invitant-los a participar del convit eucarístic. Recordem les paraules que ressonen des del sant altar: «Feliços els convidats a la seva taula [del Senyor]: Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món.» Inspirat en un passatge de l’Apocalipsi: «Feliços els convidats al banquet de les noces de l’Anyell» (Ap 19,9). Diu «noces» perquè Jesús és l’espòs de l’Església —aquesta invitació ens crida a experimentar la unió íntima amb Crist, font de joia i de santedat. És una invitació que ens omple d’alegria i al mateix temps ens empeny a fer un examen de consciència il·luminat per la fe. Si per una part, de fet, veiem la distància que ens separa de la santedat de Crist, per l’altra creiem que la seva sang és «vessada per la remissió dels pecats». Tots nosaltres hem estat perdonats en el baptisme, i tots nosaltres som perdonats o serem perdonats cada vegada que ens acostem al sagrament de la penitència. No ho oblideu: Jesús perdona sempre. Jesús no es cansa de perdonar. Som nosaltres els qui ens cansem de demanar perdó. Només de pensar en el valor salvador d’aquesta sang, sant Ambròs exclama: «Jo que peco sempre, he de tenir sempre el remei» ( De sacramentis , 4, 28: PL 16, 446A). En aquesta fe, la nostra mirada s’adreça a l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món i l’invoquem: «Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.» Això ho diem en cada missa.
Ens movem en processó per anar a combregar, anem en processó vers l’altar per fer la comunió, però en realitat és Crist qui ens ve a trobar per fer-nos semblants a ell. És un encontre amb Jesús! Alimentar-se amb l’eucaristia significa deixar-se transformar en el que rebem. Sant Agustí ens ajuda a comprendre-ho, quan explica que ha rebut la llum en sentir-se dir pel Crist: «Jo sóc el menjar dels grans. Creix i em menjaràs. I no seràs tu qui em transformaràs en tu, com a part de la teva carn; sinó que seràs tu qui et transformaràs en mi» ( Confessions VII, 10, 16: PL 32, 742). Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. De la mateixa manera que el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang del Senyor, així tots els qui el reben amb fe es transformen en eucaristia vivent. Al sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El cos de Crist», tu respons: «Amén», és a dir reconeixes la gràcia i el compromís que representa convertir-se en cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist. És bonic això; és molt bonic. Mentre ens uneix a Crist, ens arrenca dels nostres egoismes, la comunió ens obre i uneix a tots aquells que són una sola cosa en ell. Aquest és el prodigi de la comunió: ens convertim en el que rebem!
L’Església desitja vivament que els fidels rebin el cos del Senyor amb hòsties consagrades en la mateixa missa; i el signe del banquet eucarístic s’expressa amb més plenitud si la santa comunió es fa amb les dues espècies, tot i sabent que la doctrina catòlica ensenya que sota una sola espècie es rep el Crist sencer (cf. Ordenament General del Missal Romà, 85; 281-282). Segons la pràctica eclesial, el fidel s’acosta normalment a l’eucaristia de manera processional, tal com ho hem dit, i es combrega dempeus amb devoció, o de genolls, tal com ho estableixi la Conferència Episcopal, rebent el sagrament a la boca o, on està permès, a la mà, com es prefereixi (cf. OGMR, 160-161). Després de la comunió, ens ajuda a guardar el do rebut en el cor el silenci, la pregària silenciosa. Allargar una mica aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el cor ens ajuda molt, així com cantar un salm o bé un himne de lloança (cf. OGMR, 88) que ens ajudi a estar amb el Senyor.
La Litúrgia eucarística acaba amb l’oració de després de la comunió. Amb ella, en nom de tots, el sacerdot s’adreça a Déu per agrair-li que ens hagi permès participar de la seva taula i demanar que tot el que hem rebut transformi la nostra vida. L’eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians. És significativa l’oració d’avui, en què demanem al Senyor que «els sagraments que hem rebut ens aportin un remei celestial, a fi que ens expurguin dels defectes i ens assegurin sempre la vostra protecció» (Missal Romà, Dimecres de la V setmana de Quaresma). Apropem-nos a l’eucaristia: rebre Jesús que ens transforma en ell ens fa més forts. Que n’és de bo i de gran el Senyor!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada
20180403052624_audiei-ncia210318cat.doc
20180403052624_audiei-ncia210318cat.doc
