Estimats germans i germanes, bon dia!
En el desenvolupament de les catequesis sobre la celebració eucarística hem vist que l’acte penitencial ens ajuda a despullar-nos de les nostres presumpcions i a presentar-nos a Déu tal com som realment, conscients de ser pecadors, amb l’esperança de ser perdonats.
De l’encontre entre la misèria humana i la misericòrdia divina neix l’agraïment que es manifesta en el «Glòria», «un himne antiquíssim i venerable: amb ell l’Església, congregada en l’Esperit Sant, glorifica Déu Pare i l’Anyell» (Ordenament General del Missal Romà, 53).
L’inici d’aquest himne —«Glòria a Déu a dalt del cel»— reprèn el cant dels àngels en el naixement de Jesús a Betlem, anunci joiós de l’abraçada entre el cel i la terra. Aquest cant també ens involucra a nosaltres reunits en la pregària: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»
Després del «Glòria», o quan aquest no es recita, just després de l’acte penitencial, la pregària pren una forma particular en l’oració anomenada «col·lecta», mitjançant la qual s’expressa el caràcter propi de la celebració, variable segons els dies i els temps de l’any (cf. ibid ., 54). Amb la invitació «preguem», el sacerdot exhorta el poble a recollir-se amb ell en un moment de silenci, per tal de prendre consciència d’estar a la presència de Déu i fer brollar, cadascú en el seu cor, les intencions personals amb què es participa en la missa (cf. ibid ., 54). El sacerdot diu «preguem»; i després segueix un moment de silenci, i cadascú pensa en les coses que necessita, que vol demanar amb l’oració.
El silenci no es redueix a una absència de paraules, sinó a una disposició a escoltar altres veus: la del nostre cor i, sobretot, la veu de l’Esperit Sant. En la litúrgia, la naturalesa del silenci sagrat depèn del moment en què es porta a terme: «Així, a l’acte penitencial i després de la invitació a pregar, és de recolliment de cadascú en si mateix; al final de la lectura i de l’homilia, és de reflexió o meditació, breu, sobre el que hom ha escoltat; després de la comunió, és de lloança a Déu i de pregària de cadascú en el seu cor» ( ibid ., 45). Per tant abans de l’oració inicial, el silenci ens ajuda a recollir-nos en nosaltres mateixos i a pensar per què som allí. Aquesta és la importància d’escoltar el nostre interior per obrir-lo després al Senyor. Potser venim de dies de treball dur, de joia, de dolor, i volem dir-ho al Senyor, demanar el seu ajut, demanar-li que ens sigui sempre propici; tenim familiars i amics malalts o que passen moments difícils; volem confiar a Déu la vida de l’Església i del món. Per a això serveix el breu silenci abans que el sacerdot, recollint les intencions de cadascú, expressi en veu alta a Déu, en nom de tots, la pregària comuna que conclou els ritus d’introducció, fent precisament la «recollida» de cada una de les intencions. Recomano vivament als sacerdots que guardin aquest moment de silenci i que no es precipitin a dir «Preguem», i que hi hagi silenci. Recomano això als sacerdots. Sense aquest silenci, ens arrisquem a descuidar el recolliment de l’ànima.
El sacerdot recita aquesta súplica, aquesta oració de col·lecta, amb els braços estesos. És l’actitud del qui prega, assumida pels cristians des dels primers segles —com ho manifesten els frescos de les catacumbes romanes— per imitar el Crist amb els braços oberts sobre la creu. I allí, Crist és el qui prega i prega juntament amb nosaltres! En el Crucificat reconeixem el Sacerdot que ofereix a Déu el culte que li agrada, és a dir, l’obediència filial.
En el Ritu Romà les oracions són concises però plenes de significat: es poden fer meditacions molt boniques sobre aquestes oracions. Molt boniques! Tornar a meditar els textos, també fora de la missa, ens pot ajudar a aprendre a adreçar-nos a Déu, què demanar-li, quines paraules es poden fer servir. Que la litúrgia sigui per a tots nosaltres una autèntica escola de pregària.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada
