La santedat d’allò quotidià

oct. 29, 2026

Data: 1 de novembre de 2026

Estimats amics i amigues:

Potser avui ens hem creuat amb algun sant i no ens n’hem adonat. Tal vegada aquest matí, en entrar en una botiga, algú ens ha somrigut quan nosaltres amb prou feines teníem forces per fer-ho. Potser, a l’autobús, algú hagi cedit el seient a una persona gran sense que aquesta ho demanés. Pot ser que algú hagi arribat cansat a casa després d’una jornada feixuga i llarga i, abans de pensar en si mateix, hagi preguntat a qui tenia al costat: «Com estàs?». Probablement, una mare s’hagi tornat a llevar durant la nit, un malalt hagi ofert el seu dolor en silenci, un treballador hagi fet bé la seva feina sense que ningú li ho agraeixi o algú hagi perdonat una ofensa que mai no explicarà… Quants sants ens haurem trobat avui sense saber-ho?

Avui voldria aturar-me en aquesta santedat que no fa soroll: la santedat d’aquells que fan el bé quan ningú no els mira i quan ningú no els ho agraeix. Aquests gestos, aparentment invisibles, donen sentit al món, perquè no ocupen titulars, ni busquen aplaudiments, ni necessiten ser reconeguts. L’ofrena amable, el detall que es forja en silenci o la pinzellada de tendresa que es deixa caure enmig del plor revelen que, allà on Déu habita, sempre hi ha un espai per a la misericòrdia. Sants de carn i ossos que, com tu i com jo, també guarden dins seu ferides, cansaments i nits fosques, però que —enmig de tot això— li permeten a Crist esculpir les seves vides i modelar els seus cors amb el reflex compassiu del Seu. Perquè qui aprèn a estimar com Ell estima, a mirar com Ell mira, a tocar com Ell toca, a compadir-se com Ell es compadeix i a perdonar com Ell perdona, descobreix que ser sant és deixar que la pròpia vida s’assembli una mica més a la Seva.

La santedat no és una excepció dins l’Església: és la vocació profunda de cada batejat. Per això, tots els cristians «són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte» (Lumen gentium, 11). El Concili Vaticà II no es refereix solament a aquells que viuen una consagració especial o a aquells els noms dels quals vesteixen el calendari, sinó a tothom. Potser avui no ens caldrà buscar gaire lluny. Pensem en aquelles persones que formen part de la nostra vida, que viuen, treballen o són al nostre costat, i que, amb les seves petites decisions amagades, deixen que l’amor i el perdó tinguin l’última paraula.

Avui celebrem Tots Sants: els qui l’Església ha reconegut solemnement i d’altres els noms dels quals estan escrits al cor de Déu; entre ells, molts éssers estimats que han format part de les nostres vides. Mirem aquells que ja contemplen allò que nosaltres encara esperem, i demà —quan recordarem els nostres difunts— l’Església ens farà tornar la mirada cap a aquesta mateixa esperança. Obrim bé els ulls. Hi ha persones que caminen al nostre costat que, en el futur, poden ser sants. I ben segur que Déu ens convida, silenciosament, a convertir-nos nosaltres en un d’ells.