Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Dissabte passat va començar la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, que conclourà el proper dissabte, festa de la Conversió de sant Pau apòstol. Aquesta iniciativa espiritual, valuosa com mai, implica les comunitats cristianes des de fa més de cent anys. Es tracta d’un temps dedicat a la pregària per la unitat de tots els batejats, d’acord amb la voluntat de Crist: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Cada any, un grup ecumènic d’una regió del món, sota la guia del Consell mundial d’Esglésies i del Consell pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians, suggereix el tema i prepara materials per a la Setmana de pregària. Aquest any, aquests materials provenen de les Esglésies i comunitats eclesials del Canadà, i fan referència a la pregunta dirigida per sant Pau als cristians de Corint: «És que el Crist està dividit?» (1Co 1,13).
Certament Crist no va estar dividit. Però hem de reconèixer sincerament i amb dolor que les nostres comunitats continuen vivint divisions que són un escàndol. Les divisions entre nosaltres, cristians, són un escàndol. No hi ha una altra paraula: un escàndol. «Uns afirmen» —escrivia l’Apòstol—: «“Jo sóc de Pau”; altres: “Doncs jo, d’Apol·ló”; altres: “o, de Cefes” altres: “o, de Crist”» (1,12). Fins i tot els qui professaven Crist com el seu líder no són aplaudits per Pau, perquè utilitzaven el nom de Crist per separar-se dels altres dins la comunitat cristiana. El nom de Crist crea comunió i unitat, no divisió. Ell va venir per crear comunió entre nosaltres, no per dividir-nos. El baptisme i la Creu són elements centrals de la doctrina cristiana que tenim en comú. Les divisions, en canvi, debiliten la credibilitat i l’eficàcia del nostre compromís d’evangelització i amenacen de buidar la Creu del seu poder (cf. 1,17).
Pau reprèn als corintis per les seves discussions, però també dóna gràcies al Senyor «per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement» (1,4-5). Aquestes paraules de Pau no són una simple formalitat, sinó el signe que ell veu per damunt de tot —i se n’alegra sincerament— els dons de Déu en la comunitat. Aquesta actitud de l’Apòstol és un encoratjament, per a nosaltres i per a cada comunitat cristiana, a reconèixer amb alegria els dons de Déu presents en altres comunitats. Malgrat el patiment de les divisions, que lamentablement encara romanen, acollim les paraules de Pau com una invitació a alegrar-nos sincerament per les gràcies que Déu concedeix a altres cristians. Tenim el mateix baptisme, el mateix Esperit Sant que ens va donar la Gràcia: reconeguem-ho i alegrem-nos-en.
És bonic reconèixer la gràcia amb què Déu ens beneeix i, encara més, trobar en altres cristians quelcom del que necessitem, quelcom que podem rebre com un do dels nostres germans i de les nostres germanes. El grup canadenc que ha preparat els materials d’aquesta Setmana de pregària no ha convidat les comunitats a pensar en el que podrien donar als seus veïns cristians, sinó que les ha exhortat a trobar-se per a comprendre allò que totes poden rebre per part seva de les altres. Això requereix quelcom més. Requereix molta pregària, requereix humilitat, requereix reflexió i conversió contínua. Continuem endavant per aquest camí, pregant per la unitat dels cristians, perquè aquest escàndol disminueixi i ja no tingui lloc entre nosaltres.
Crida
Avui s’obre a Montreux (Suïssa) una Conferència internacional de suport a la pau a Síria, a la qual seguiran les negociacions que es faran a Ginebra a partir del 24 de gener proper. Imploro al Senyor perquè toqui el cor de tots a fi que, cercant únicament el millor bé del poble sirià, tan provat, no estalviem cap esforç per arribar amb urgència al cessament de la violència i a la fi del conflicte, que ja ha causat massa sofriments. Desitjo a l’estimada nació siriana un camí ferm de reconciliació, concòrdia i reconstrucció amb la participació de tots els ciutadans, on cadascú pugui trobar en l’altre no un enemic, no un competidor, sinó un germà que cal acollir i abraçar.
