Data: 20 de juny de 2021
Quan parlem del temor de Déu, el primer en el que pensen molts cristians és en una actitud de por reverencial davant la seua grandesa i majestat, perquè, com a Creador i Senyor de totes les coses, “premia als bons i castiga els dolents”, com vam aprendre molts de nosaltres en el catecisme. La idea de Déu associada a una concepció de la justícia divina com a justícia humana, porta a imaginar-lo com un jutge que a l’hora del judici final condemnarà sense cap mena de pietat a aquells que no hagen complit la seua llei. El temor de Déu, quan s’entén des d’aquesta perspectiva, és vist com la por que provoca la possibilitat de la condemnació eterna.
En la vida cristiana afloren constantment dos sentiments. La revelació de Déu com a Pare que ens ha transmès Jesucrist i la certesa que Déu no vol que ningú es condemne, sinó que “tots els homes se salven i arriben al coneixement de la veritat” (1 Tim 2, 4), ens porta a estimar-lo amb tot el cor i a viure amb confiança i esperança. D’altra banda, sabem que aquesta esperança no ha de portar-nos a la presumpció de voler exigir la salvació com un dret, ni a la irresponsabilitat en la nostra vida cristiana. El creient s’ha de prendre de debò l’Evangeli amb totes les seues exigències i acollir la salvació com un do. Això ens porta a una primera aproximació a aquest do de l’Esperit Sant: el temor de Déu és expressió de què ens prenem la nostra fe amb responsabilitat.
Però tampoc això és el més important. El vertader temor de Déu és una conseqüència de l’amor que li tenim. Aquest do és expressió d’un amor a Ell de qui és conscient de la pròpia fragilitat. Pot viure un sa temor de Déu qui veritablement l’estima. Quan estimem a algú de veritat, valorem eixa amistat com un tresor. Qui estima Déu amb tot el cor sap que eixe amor és el tresor més gran que haja pogut descobrir i fa tot el possible per no perdre’l mai.
D’altra banda, el creient que viu la fe amb autenticitat, sap que mai arribarà a ser en aquesta vida un cristià perfecte, que és fràgil i pot fallar a eixa amistat. No podem ser presumptuosos ni oblidar que la possibilitat real d’ofendre al Senyor està en el nostre horitzó. En el camí de la fe, de la mateixa manera que hi ha avanços pot haver-hi reculades. Ningú pot tindre la certesa que evitarà el pecat sempre. Si ho aconseguim mai ho podem atribuir a les nostres forces, sinó que és gràcia de Déu.
Una vivència sana del temor de Déu és la conseqüència del vertader amor i del reconeixement humil de la pròpia veritat. Sabent que és un Pare bo que ens estima, l’Esperit ens porta a viure una relació amb Ell que, prenent de debò la vida cristiana, no la banalitza ni la converteix en un compliment legalista dels seus mandats per por, sinó que naix d’una relació personal que ens porta al respecte, a la delicadesa, a la diligència, a l’afecte, a la confiança i a l’esperança en Ell. D’aquesta manera, el do de temor de Déu és la manifestació més clara d’una religiositat autèntica.
