Benvolguts germans i germanes,
El camí de reflexió que estem fent plegats en aquest Any de la fe ens porta a meditar avui sobre un aspecte fascinant de l´experiència humana i cristiana: l´home porta en si mateix un misteriós anhel de Déu. D´una manera significativa, el Catecisme de l´Església catòlica s´obre amb la declaració següent: «El desig de Déu és inscrit en el cor de l´home, ja que l´home ha estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d´atreure l´home cap a ell, i només en Déu podrà trobar l´home la veritat i la felicitat que desitja constantment» (n. 27).
Aquesta declaració, que encara avui en molts contextos culturals sembla força acceptable, gairebé òbvia, podria semblar més aviat una provocació en la cultura secularitzada occidental. Molts dels nostres contemporanis podrien, de fet, objectar que no senten gens aquest desig de Déu. Per a amplis sectors de la societat, ell no és l´esperat, el desitjat, sinó més aviat una realitat que passa desapercebuda, davant la qual no s´hauria de fer ni tan sols l´esforç de comentar. De fet, allò que hem definit com «el desig de Déu», no ha desaparegut per complet, i es veu encara avui dia, en molts sentits, en el cor de l´home.
El desig humà tendeix sempre a certs béns concrets, sovint espirituals, i això no obstant, es troba davant la qüestió de què és realment «el» bé, i per tant, a confrontar-se amb quelcom que és diferent d´ell mateix, que l´home no pot construir, però que és cridat a reconèixer. Què pot satisfer realment el desig de l´home?
En la meva primera encíclica Deus caritas est , vaig intentar analitzar com aquesta dinàmica es realitza en l´experiència de l´amor humà, experiència que en la nostra època és més fàcilment percebuda com un moment d´èxtasi, fora d´ell mateix, com un lloc on l´home se sap traspassat per un desig que el supera. A través de l´amor, l´home i la dona experimenten d´una manera nova, l´un gràcies a l´altra, la grandesa i la bellesa de la vida i de la realitat. Si allò que experimento no és una mera il·lusió, si realment desitjo el bé de l´altre com un bé també meu, llavors he d´estar disposat a descentrar-me per posar-me al seu servei, fins a la renúncia de mi mateix.
La resposta a la pregunta sobre el sentit de l´experiència de l´amor passa, per tant, a través de la purificació i el guariment de la voluntat, requerit pel bé mateix que es vol de l´altre. Hem de practicar, preparar-nos, fins i tot corregir-nos perquè aquell bé pugui ser realment volgut.
L´èxtasi inicial es tradueix així en peregrinació, «camí permanent, com un sortir del jo tancat en un mateix cap al seu alliberament en l´entrega d´ell i, precisament d´aquesta manera, cap al retrobament amb si mateix, més encara, cap al descobriment de Déu» (enc. Deus caritas est , 6). A través d´aquest camí, l´home podrà aprofundir gradualment el coneixement de l´amor que havia experimentat al principi.
I s´anirà albirant també el misteri del que és: ni tan sols l´ésser estimat, de fet, és capaç de satisfer el desig que habita en el cor humà, encara més, com més autèntic és l´amor per l´altre, més es deixa oberta la pregunta sobre el seu origen i el seu destí, sobre la possibilitat que això hagi de durar per sempre.
Així, l´experiència humana de l´amor comporta un dinamisme que condueix més enllà d´un mateix, és l´experiència d´un bé que porta a sortir d´un mateix i trobar-se de cara amb el misteri que envolta tota l´existència.
Consideracions similars es poden fer també respecte a altres experiències humanes, com ara l´amistat, l´experiència de la bellesa, l´amor pel coneixement: tot bé experimentat per l´home va cap al misteri que envolta l´home mateix; cada desig guaita el cor de l´home, es fa ressò d´un desig fonamental que mai no està totalment satisfet.
No hi ha dubte que d´aquest desig profund, que també amaga quelcom enigmàtic, no es pot arribar directament a la fe. L´home, després de tot, sap què és allò que no l´omple, però no pot imaginar o definir què li faria experimentar la felicitat que porta com a nostàlgia en el cor. No es pot conèixer Déu només a partir del desig de l´home. D´aquest punt de vista roman el misteri: l´home és el cercador de l´Absolut, un cercador a passos petits i incerts. I, això no obstant, ja l´experiència del desig, el «cor inquiet» com l´anomenava sant Agustí, és molt significatiu. Això ens diu que l´home és, en el fons, un ésser religiós (cf. Catecisme de l´Església catòlica, 28), un «captaire de Déu».
Podem dir, amb paraules de Pascal: «L´home supera infinitament l´home» ( Pensieri , 438; Ed. Chevalier; Ed. Brunschvicg 434). Els ulls reconeixen els objectes quan són il·luminats per la llum. D´aquí el desig de conèixer la mateixa llum que fa brillar les coses del món i que els dóna el sentit de la bellesa.
En conseqüència, hem de creure que és possible encara en el nostre temps, aparentment refractari a la dimensió transcendent, obrir un camí cap al sentit religiós autèntic de la vida, que mostra que el do de la fe no és absurd, no és irracional. Seria molt útil, per a aquest fi, promoure una espècie de pedagogia del desig, tant per al camí d´aquells que encara no creuen, com per a aquells que ja han rebut el do de la fe. Una pedagogia que inclou almenys dos aspectes. En primer lloc, aprendre o tornar a aprendre el sabor de l´alegria autèntica de la vida. No totes les satisfaccions produeixen en nosaltres el mateix efecte: algunes deixen una empremta positiva, són capaces de pacificar l´ànim, ens fan més actius i generosos. D´altres en canvi, després de la llum inicial, semblen decebre les expectatives que havien despertat i deixen darrere seu amargor, insatisfacció o una sensació de buit. Educar des d´una edat primerenca per assaborir les alegries vertaderes, en tots els àmbits de la vida, això és, la família, l´amistat, la solidaritat amb els qui pateixen, la renúncia del propi jo per a servir el proïsme, l´amor per a aquell que no té coneixements, per l´art, per la bellesa de la natura, tot el que signifiqui exercir el sabor interior i produir anticossos efectius contra la banalització i l´abatiment predominant avui.
Fins i tot els adults necessiten descobrir aquestes alegries, desitjar la realitats autèntiques, purificant-se de la mediocritat en què es troben encallats. Llavors serà més fàcil evitar o rebutjar tot allò que, encara que en principi sembli atractiu, resulta ser força insípid, font d´addicció i no de llibertat. I per tant farà emergir aquest desig de Déu de què estem parlant.
Un segon aspecte, que va de la mà amb l´anterior, és no estar mai satisfet amb el que s´ha aconseguit. Només les alegries vertaderes són capaces d´alliberar en nosaltres aquesta ansietat que porta a ser més exigents -voler un bé superior, més profund-, per a percebre més clarament que res que sigui finit no pot omplir el nostre cor.
Per tant aprendrem a sotmetre´ns, sense armes, al bé que no podem construir o adquirir pels nostres esforços; a no deixar-nos descoratjar per la fatiga i els obstacles que provenen del nostre pecat.
En aquest sentit, no hem d´oblidar que el dinamisme del desig sempre està obert a la redempció. Fins i tot quan ens envia per camins desviats, quan segueix paradisos artificials i sembla perdre la capacitat d´anhelar el bé veritable. Fins i tot en l´abisme del pecat no s´apaga en l´home aquella espurna que li permet reconèixer el bé veritable, per assaborir-lo, iniciant així un camí de sortida en el qual Déu, amb el do de la seva gràcia, no deixa de donar la seva ajuda. Tots, per altra banda, tenim necessitat de seguir un camí de purificació i de guarició del desig. Som peregrins cap a la pàtria celestial, cap a aquell bé ple, etern, que res no ens podrà prendre mai.
No es tracta, per tant, de sufocar el desig que és en el cor de l´home, sinó d´alliberar-lo, perquè pugui aconseguir la seva altura vertadera. Quan en el desig s´obre la finestra cap a la voluntat de Déu, això ja és un signe de la presència de la fe en l´ànima, fe que és una gràcia de Déu. Deia sempre sant Agustí: «Amb l´expectativa, Déu amplia el nostre desig; amb el desig, eixampla l´ànima, i dilatant-la, la torna més capaç» ( Comentari a la Primera Epístola de Joan , 4,6: PL 35, 2009).
En aquesta peregrinació, sentim-nos germans de tots els homes, companys de viatge, fins i tot d´aquells que no creuen, dels qui estan a la recerca, dels qui es deixen interrogar amb sinceritat sobre el propi desig de veritat i de bé. Preguem, en aquest Any de la fe, perquè Déu mostri el seu rostre a tots aquells que el cerquen amb cor sincer. Gràcies.
