Benvolguts germans i germanes,
Avancem en aquest Any de la fe portant en el cor l´esperança de tornar a descobrir quanta alegria hi ha a creure i a trobar l´entusiasme de comunicar a tothom les veritats de la fe. Aquestes veritats no són un simple missatge sobre Déu, una informació particular sobre ell, sinó que expressen l´esdeveniment de l´encontre de Déu amb els homes, encontre salvador i alliberador, que compleix amb les aspiracions més profundes de l´home, el seu anhel de pau, de fraternitat, d´amor. La fe condueix a descobrir que l´encontre amb Déu millora, perfecciona i eleva el que és vertader, bo i bell en l´home. És així que, mentre Déu es revela i es deixa conèixer, l´home arriba a saber qui és Déu i, coneixent-lo, es descobreix a ell mateix, el seu origen, el seu destí, la grandesa i la dignitat de la vida humana.
La fe permet un coneixement autèntic de Déu, que implica tota la persona: es tracta d´un «saber», un coneixement que dóna sabor a la vida, un nou gust d´existir, una forma alegre d´estar en el món. La fe s´expressa en el do d´un mateix als altres, en la fraternitat que es torna solidària, capaç d´estimar, vencent la soledat que ens posa tristos. És el coneixement de Déu mitjançant la fe, que no és sols intel·lectual, sinó vital; és el coneixement de déu-amor, gràcies al seu mateix amor.
Després l´amor de Déu fa que hi veiem, ens obre els ulls, ens permet conèixer tota la realitat, més enllà de les perspectives estretes de l´individualisme i del subjectivisme que desorienten les consciències. El coneixement de Déu és, per tant, experiència de fe, i implica, al mateix temps, un camí intel·lectual i moral: profundament commoguts per la presència de l´Esperit de Jesús en nosaltres, podem superar els horitzons del nostre egoisme i obrir-nos als valors veritables de la vida.
Avui, en aquesta catequesi, voldria centrar-me en la racionalitat de la fe en Déu. Des del principi, la tradició catòlica ha rebutjat l´anomenat fideisme , que és la voluntat de creure en contra de la raó. Credo quia absurdum ´crec perquè és absurd´ no és una fórmula que interpreti la fe catòlica. De fet, Déu no és absurd com més és misteri. El misteri, per part seva, no és irracional, sinó sobreabundància de sentit, de significat i de veritat.
Si, observant el misteri, la raó hi veu fosc, no és perquè no hi hagi llum en el misteri, sinó més aviat perquè n´hi ha massa. De la mateixa manera que quan els ulls de l´home es dirigeixen directament al sol per mirar-lo i només hi veuen foscor; però qui diria que el sol no és brillant, encara més, font de llum? La fe permet veure el sol , Déu, perquè és l´acollença de la seva revelació en la història i, per dir-ho d´alguna manera, rep realment tota la brillantor del misteri de Déu, reconeixent el gran miracle: Déu s´ha acostat a l´home, s´ha donat perquè accedeixi al seu coneixement, consentint el límit de la seva raó com a creatura (cf. Conc. Vat. II, Const. Dogm. Dei Verbum , 13).
Al mateix temps, Déu, amb la seva gràcia, il·lumina la raó, obre nous horitzons, incommensurables i infinits. Per això, la fe és un fort incentiu a cercar sempre, a no detenir-se mai i a no evadir mai el descobriment inesgotable de la veritat i de la realitat. És fals el prejudici d´alguns pensadors moderns, segons els quals la raó humana estaria bloquejada pels dogmes de la fe. És tot al contrari, com els grans mestres de la tradició catòlica ho han demostrat.
Sant Agustí, abans de la seva conversió, cerca amb molta ansietat la veritat, a través de totes les filosofies disponibles, trobant-les totes insatisfactòries. La seva investigació minuciosa racional és per a ell una pedagogia significativa per a l´encontre amb la Veritat de Crist. Quan diu, «comprendre per creure i creure per comprendre» (Discurs 43, 9: PL 38, 258), és com si estigués contant la seva experiència mateixa de vida. Intel·lecte i fe, enfront de la revelació divina, no són estranys o antagonistes, sinó que són les dues condicions per a comprendre el significat, per a acollir el missatge autèntic, acostant-se al llindar del misteri. Sant Agustí, al costat de molts altres autors cristians, és testimoni d´una fe que és exercida amb la raó, que pensa i ens invita a pensar. Sobre aquest camí, sant Anselm dirà en el seu Proslogion que la fe catòlica és fides quaerens intellectum , on la recerca de la intel·ligència és un acte intern a creure. Serà especialment sant Tomàs d´Aquino -sòlid en aquesta tradició-, qui farà front a la raó dels filòsofs, mostrant quanta nova i fecunda vitalitat racional deriva del pensament humà, en la introducció dels principis i de les veritats de la fe cristiana.
La fe catòlica és, doncs, raonable i ofereix confiança també a la raó humana. El concili Vaticà I, en la Constitució dogmàtica Dei Filius , va dir que la raó és capaç de conèixer amb certesa l´existència de Déu per mitjà de la via de la creació, mentre que només correspon a la fe la possibilitat de conèixer «fàcilment, amb absoluta certesa i sense error» (DS 3005) la veritat sobre Déu, a la llum de la gràcia. El coneixement de la fe, més encara, no va contra la raó recta. El beat papa Joan Pau II, a l´encíclica Fides et ratio , va resumir: «La raó de l´home no queda anul·lada ni s´envileix donant el seu assentiment als continguts de la fe, que en tot cas s´aconsegueixen mitjançant una opció lliure i conscient» (n. 43). En l´irresistible desig per la veritat, només una relació harmoniosa entre la fe i la raó és el camí que condueix a Déu i a la plenitud de l´ésser.
Aquesta doctrina és fàcilment recognoscible a tot el Nou Testament. Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, sosté, com hem escoltat: «Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa» (1Co 1,22-23). De fet, Déu ha salvat el món no amb un acte de força, sinó a través de la humiliació del seu Fill únic: d´acord amb els estàndards humans, la manera inusual executada per Déu contrasta amb les exigències de la saviesa grega.
Això no obstant, la creu de Crist té una raó, que sant Pau anomena: ho lògos tou staurou , «la doctrina de la creu» (1Co 1,18). Aquí, el terme lògos significa tant la paraula com la raó, i si al·ludeix a la paraula, és perquè expressa verbalment el que la raó elabora. Per tant, Pau veu en la creu no un esdeveniment irracional, sinó un fet salvador, que té la racionalitat pròpia recognoscible a la llum de la fe. Al mateix temps, té una confiança tan gran en la raó humana, fins al punt de sorprendre´s pel fet que molts, malgrat veure la bellesa de l´obra realitzada per Déu, s´obstinen a no creure en ell. Diu a la Carta als Romans: «El poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s´han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades» (1,20).
Així, fins i tot sant Pere exhorta els cristians de la diàspora: «Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança» (1Pe 3,15). En un clima de persecució i de forta necessitat de donar testimoniatge de la fe, als creients se´ls demana que justifiquin amb motivacions sòlides la seva adhesió a la paraula de l´Evangeli de donar les raons de la nostra esperança.
Damunt aquesta base que cerca el nexe profund entre entendre i creure , també s´hi fonamenta la relació virtuosa entre la ciència i la fe. La investigació científica condueix al coneixement de la veritat sempre nova sobre l´home i sobre el cosmos, ho veiem. El bé veritable de la humanitat, accessible en la fe, obre l´horitzó en què s´ha de moure el seu camí de descobriment. Per tant, ha de fomentar-se, per exemple, la investigació posada al servei de la vida, que té com a objectiu eradicar les malalties. També són importants les investigacions per a descobrir els secrets del nostre planeta i de l´univers, partint del coneixement que l´home és al cim de la creació, no per a explotar-la de manera insensata, sinó per a cuidar-la i fer-la habitable.
És així com la fe, viscuda realment, no està en conflicte amb la ciència, més aviat hi coopera, oferint criteris bàsics que promoguin el bé de tots, demanant-li que renunciï només a aquells intents que, oposant-se al pla original de Déu, puguin produir efectes que es tornin contra l´home mateix. També per això és raonable creure: si la ciència és un aliat valuós de la fe per a la comprensió del pla de Déu a l´univers, la fe permet al progrés científic actuar sempre pel bé i la veritat de l´home, restant fidel a aquest mateix disseny.
Per això és crucial per a l´home obrir-se a la fe i conèixer Déu i el seu designi de salvació en Jesucrist. En l´Evangeli, s´inaugura un nou humanisme, una «gramàtica» vertadera de l´home i de tota realitat. El Catecisme de l´Església catòlica ho afirma: «La veritat de Déu és la seva saviesa que mana tot l´ordre de la creació i del governament del món. Déu, únic creador del cel i de la terra, és l´únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades en relació amb ell» (n. 216).
Esperem doncs que el nostre compromís en l´evangelització ajudi a donar una nova centralitat de l´Evangeli en la vida de tants homes i dones del nostre temps. I preguem perquè tothom trobi en Crist el sentit de la vida i el fonament de la llibertat veritable: sense Déu, de fet, l´home es perd.
Els testimonis d´aquells que ens han precedit i han dedicat les seves vides a l´evangeli ho confirmen per sempre. És raonable creure, està en joc la nostra existència. Val la pena gastar-se per Crist, només ell satisfà els desitjos de veritat arrelats en l´ànima de cada home: ara, en el temps que passa, i en el dia sense fi de la beata Eternitat. Gràcies.
