Data: 5 de juliol de 2020
Continuem endinsant-nos en el que anomenem “nova normalitat”. Ens trobem en un temps en que cal complir amb molt de rigor més gran les mesures de protecció per a prevenir contagis i minimitzar els riscos; un temps en que apareixen rebrots aquí i allà, i amb ells treu cap la por; un temps en que és important especialment acompanyar les persones, les famílies, les entitats, sobre tot les més vulnerables.
El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, dedica el capítol tercer a l’anunci de l’Evangeli, amb un apartat sobre l’acompanyament personal dels processos de creixement. El Sant Pare subratlla que el primer anunci ha de propiciar també un camí de formació i de maduració, que l’evangelització te com a objectiu el creixement de cada persona, i per això cal prendre’s molt seriosament cada persona concreta i el projecte que Déu te sobre ella, que no és altre que el seu desenvolupament ple com a fill de Déu, la seva santificació personal (cf. EG 160).
En relació a aquest acompanyament personal dels processos de creixement, el Papa ens assenyala diferents aspectes que anirem tractant en les properes cartes dominicals. El primer aspecte ens recorda que l’Església ha de contemplar, s’ha de commoure i aturar-se davant l’altre, davant el proïsme, totes les vegades que calgui com el bon samarità i ha de fer present el Crist en cada situació i cada ambient. Ens cal caminar tot guarint el proïsme amb una mirada respectuosa i plena de compassió, i un acompanyament que guareixi, alliberi i animi a madurar en la vida cristiana (cf. EG 169).
La nostra vida és un pelegrinatge que comença en el moment de néixer. És un viatge que s’emprèn, un camí en el que les persones es troben i s’uneixen, col·laboren i comparteixen, s’ajuden i s’estimen; però també és el lloc de les desavinences i les divisions, de l’egoisme i l’ambició, de l’odi i la violència. L’home que baixava de Jerusalem a Jericó i fou assaltat pels bandolers representa d’alguna manera la humanitat de tots els temps, també la de la nostra època. El camí de Jerusalem a Jericó representa la vida, la història passada i la present, i també la manera de fer front al futur (cf. Lc 10, 30-37).
El primer pas en aquest procés és una invitació a “veure” amb els ulls del cor. N’hi ha prou amb mirar al voltant nostre per a adonar-nos de la crua realitat. Certament, hi ha uns impediments que obstaculitzen el pas del simple “veure” material a la mirada del cor per a superar la por, la comoditat, l’egoisme, la indiferència, per a donar pas a ser oberts, a la solidaritat, l’amor, a sentir-se responsable. Es tracta de veure, compadir-se i fer costat. Cal fixar la mirada en l’altre, estar atents els uns als altres. El manament d’estimar Déu i el proïsme ens porta a prendre consciència dels altres.
El segon pas és guarir les ferides. El cor del nostre món i dels nostres contemporanis està ferit profundament. Com a conseqüència de les divisions entre les persones, entre els diferents col·lectius a l’interior de la societat, o entre les nacions. Les causes d’aquestes divisions són prou variades. A la llum de la Revelació, considerem que l’arrel profunda de totes les ferides és el pecat que separa de Déu, d’un mateix i dels germans. Les conseqüències d’aquesta divisió es manifesten a tots els nivells, tant si és en la relació entre nacions, entre àmbits de la societat, o entre persones.
El tercer pas consisteix en acollir a casa. Diu la paràbola del Bon Samarità que “s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà” (Lc 10, 34). Els Pares de l’Església han interpretat tradicionalment aquesta paràbola veient en l’hostal una imatge de l’Església. El papa Francesc ens proposa la imatge d’una “mare de cor obert” per a ajudar-nos a entendre millor la missió de l’Església en el moment present. I la desglossa en tres aspectes: ha de ser una casa sempre oberta; ha de ser també una família que privilegia els qui han caigut a la vora del camí; per últim, una comunitat atenta, “en sortida”, plena de dinamisme missioner. Aquest és el primer fonament de l’art de l’acompanyament.
