Data: 19 de juliol de 2020
Continuem la reflexió sobre l’acompanyament espiritual que té com a finalitat l’ajudar a descobrir la voluntat de Déu en la pròpia vida i respondre-hi com cal, a recórrer el camí de maduració de la fe, per assolir la perfecció en el seguiment de Crist. Es tracta d’ajudar a estimar Déu i a trobar-lo en la pròpia vida, en els esdeveniments i en les persones. Per això, segons el Papa Francesc calen persones amb prudència, amb capacitat de comprensió, que sàpiguen esperar, que siguin dòcils a l’Esperit Sant (Cf. EG 171). Avui tractaré sobre aquestes característiques.
En primer lloc la prudència, la virtut que disposa per a discernir en totes les circumstàncies el bé veritable i a escollir els mitjans rectes per a dur-lo a terme (Cf. Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1806). Sant Tomàs d’Aquino considera que la prudència regeix i governa totes les virtuts de la voluntat, que indica la mesura recta de les altres virtuts, i és l’origen o la font de totes. Una persona que acompanya espiritualment a una altra ha de ser prudent, és a dir, ha de ser equilibrada, moderada, discreta; ha de saber aconsellar discernint el millor moment per a ajudar l’altra persona, per a motivar-la i ajudar-la a treure el millor d’ella mateixa, a créixer, confiant en Déu i en la seva gràcia.
En segon lloc saber comprendre l’altre esdevé essencial en el procés d’acompanyament. Ajuda molt l’empatia, és a dir la capacitat de percebre, compartir i comprendre els pensaments i les emocions d’altres persones; és saber posar-se en el lloc de l’altre, sense perdre l’objectivitat i la capacitat d’anàlisi. Aquesta capacitat i els sentiments dels altres genera un corrent de simpatia i de comprensió. Comprendre l’altre no vol dir justificar les seves idees, sentiments o actuacions. Hi ha moments en que cal corregir, per a ajudar a créixer i madurar, però per a corregir amb encert són imprescindibles el coneixement i la comprensió.
També és important saber esperar. L’ésser humà va fent camí al llarg de la seva vida, es troba contínuament en procés, i Déu va actuant en ell. El qui acompanya el procés no ha de caure ni en les presses ni en les pauses perquè els ritmes poden anar variant per moltes circumstàncies, i es requereix paciència i perseverança. El qui acompanya és un testimoni del desenvolupament i del creixement de la persona acompanyada, i ha de saber discernir les maneres i els temps en que l’Esperit Sant va actuant. Ha de tenir molta paciència, ha de saber esperar, perquè els seus temps són diferents dels de l’altre i sempre ha de respectar el seu ritme i la seva llibertat. És molt important que tingui una mirada de conjunt, un horitzó ampli, i molta confiança en la Providència.
L’acompanyament espiritual ajuda en definitiva a viure segons l’Esperit, a ser dòcils als seus impulsos. Ell habita en nosaltres com en un temple, i hi actua. És el mestre interior que ens guia cap a la veritat, que ens ensenya el misteri de Déu, de les seves paraules i obres, de la història, de la vida i del món; ens dona la llum i la capacitat per a ensenyar les coses de Déu; ens condueix interiorment per a viure com a autèntics fills seus; ve en ajut de la nostra feblesa per a pregar com cal. L’Esperit obra una nova creació conformant progressivament els pensaments i sentiments amb els de Jesucrist, ens dona la llum per a entendre les paraules de Jesús i la força per a ser els seus testimonis davant dels homes.
Déu acompanya sempre els seus fills. Hem d’aprendre a acompanyar els altres tal com Déu ens acompanya a nosaltres, com Jesús ens ho ensenya, amb amor i paciència, respectant la nostra llibertat, guarint-nos amb la seva gràcia, potenciant i desenvolupant el millor de cadascú, perquè puguem arribar a l’ideal de perfecció que ens proposa i ens concedeix.
