Data: 11 d’abril de 2021

Cada any, quan comença l’última etapa del curs, els pares que teniu fills en edat escolar comenceu a pensar en el següent. Estic convençut que l’educació dels vostres fills és una de les coses que més us preocupa, i que desitgeu encertar en les decisions perquè voleu el millor per a ells. És un dels deures més importants que teniu com a pares i un dret que els poders públics tenen l’obligació de respectar.

El procés educatiu és un camí de creixement personal en totes les dimensions, i no es redueix únicament a l’àmbit acadèmic i l’aprenentatge de coneixements. Un desenvolupament integral inclou també l’assimilació d’actituds i valors per a integrar-se en la societat buscant el bé de tots, convivint fraternalment i treballant per un món més just.

Per a interioritzar aquests principis i portar-los a la pràctica, les persones necessitem educar-nos en una certa autodisciplina valorant el treball i l’esforç, i creixent en el sentit de la pròpia responsabilitat. Els cristians no podem oblidar, d’altra banda, que la nostra fe inclou una visió de les realitats humanes: del matrimoni i de la família, de la societat i la política, de la dignitat del treball, de la importància de la cultura en la construcció d’un món més respectuós i humà. En una educació integral no hauria de faltar la formació en la fe que ajude a comprendre el perquè de les opcions cristianes davant la vida i davant el món que ens envolta. Per això, us vull animar a incloure l’ensenyament de la religió en els programes educatius dels vostres fills. Sens dubte, una sòlida formació cristiana farà d’ells millors persones.

Els primers educadors i, per tant, els qui tenen el dret i el deure de decidir l’orientació fonamental de l’educació que han de rebre els xiquets i joves són els pares. Els poders públics tenen l’obligació que aquests puguen accedir per igual a l’educació que desitgen per als seus fills; han de garantir que tots els centres educatius aconsegueixin uns nivells acadèmics adequats, establint plans i programes d’estudi; i han de procurar que els ciutadans assimilen els valors que garanteixen una convivència social basada en el respecte a totes les persones, creences i maneres de pensar. Però quan intenten imposar ideologies o formes de pensament contràries als principis religiosos o morals dels ciutadans, s’extralimiten en les seues funcions. La laïcitat no pot convertir-se en laïcisme, que seria una mena de “religió de l’estat” que naix de la sospita cap a les religions i pretén substituir-les, sinó la neutralitat basada en una valoració positiva del fet religiós.

Per tot això, penso que el servei educatiu que l’Església ofereix a la societat continua sent necessari en el moment actual. Si en altres èpoques es van crear escoles catòliques per cobrir un dèficit en el sistema educatiu, actualment són una possibilitat que garanteix els drets dels pares en l’educació dels fills i contribueix al pluralisme cultural i, en definitiva, a la llibertat, en uns moments en què els poders públics tendeixen a envair tots els àmbits de la vida de les persones i de les famílies.