Data: 29 de març de 2020
Diuen que un dia un senyor d’edat avançada va portar el seu mòbil a reparar convençut que no anava bé. L’amo de la botiga, després d’inspeccionar l’aparell, li va dir: «Senyor, aquest mòbil no està espatllat, funciona perfectament.» El senyor, amb llàgrimes als ulls, li va respondre: «Si no està espatllat, llavors, per què ningú em truca?»
Aquesta història tan trista és un reflex de la situació de soledat de molta gent gran, especialment aquests dies de reclusió forçosa. Ens dol veure com les seves vides transcorren sense cap al·licient. Alguns avis, tot i que no viuen sols, se senten invisibles: no els deixen prendre decisions ni opinar. Se’ls arracona com els trastos vells que fan nosa. D’altres són abandonats a residències on amb prou feines reben alguna trucada i les visites són gairebé nul·les. La majoria ja no recorda què és una xerrada distesa, un copet a l’esquena o una abraçada.
La soledat és una gran epidèmia de segle XXI, s’estén silenciosament i ja afecta una gran part de la població occidental, especialment la gent gran. A Espanya, per exemple, més de 850.000 persones de més de 80 anys viuen soles. El 2019, els bombers de Barcelona van irrompre en 141 domicilis per rescatar ciutadans que havien mort, completament abandonats, a casa seva. Gairebé tots superaven els seixanta anys.
En aquest temps de Quaresma i mentre duri l’Estat de Alarma decretat pel Govern, estiguem a prop de les persones més vulnerables: la gent gran. Prenent les precaucions necessàries exigides per les autoritats sanitàries: oferim-nos als nostres veïns més necessitats per anar a comprar allò que necessitin, per llençar la bossa d’escombraries o per treure a passejar el seu gos.
Ajudar la gent gran no és només un gran acte d’amor, sinó també una de les almoines més exigibles per a persones que es veuen limitades per l’edat o per la malaltia. ¿Per què no dediquem quinze minuts diaris a trucar a aquelles persones soles que tenim més a prop: una veïna d’avançada edat que viu sola, una tia-àvia que veiem molt de tant en tant o, fins i tot, els nostres pares?
Oferir el nostre temps i companyia és un regal preciós, molt difícil de trobar i de rebre. No és l’obsequi més regalat, però sí el més preuat. El papa Francesc vol que la gent gran no sigui descartada en la nostra societat i, a més, ens adverteix: «De vells, en som nosaltres: ho serem tard o d’hora, inevitablement, encara que no ens ho pensem.» Efectivament, si Déu vol, tots algun dia podem arribar a la vellesa.
Benvolguts germans i germanes, descobrim en la soledat de les persones i, en particular, dels nostres avis, una oportunitat per donar amor i rebre’n. Acompanyem-los i ajudem-los no només durant aquests dies convulsos, sinó sempre. Escoltem les seves històries, regalem-los el nostre temps i, llavors, com ens diu el profeta Isaïes: «Brillarà com l’alba la teva llum (…) Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!» (Is 58,8-9).
