Data: 5 de juny de 2022

L’últim objectiu de l’obra salvadora de Crist (Misteri Pasqual, la seva Mort i Resurrecció) no sols era que poguéssim anar al cel, sinó que ja aquí a la terra poguéssim viure i experimentar alguna cosa del cel. De manera que aquesta experiència del cel ens estimulés per a continuar vivint amb esperança. Aquest va ser el sentit profund de l’esdeveniment de Pentecosta.

Va ser un fet real. Si no fos per l’evidència dels efectes que es van produir en la primera comunitat de cristians de Jerusalem, pensaríem que allò que s’esdevingué el dia de Pentecosta havia estat un fenomen d’hipnotisme col·lectiu o un engany calculat o una llegenda… Només la realitat dels fets posteriors, la pervivència dels efectes, la falta d’idealitzacions fàcils, etc., ens fa pensar que allò va ser un esdeveniment cert, no fruit d’una il·lusió, no buscat, no “fabricat” pels protagonistes.

És veritat que la Pentecosta significa la realització d’un somni de tota la humanitat. De fet, el significat profund d’aquell esdeveniment únicament pot ser copsat per aquells que han somiat alguna vegada a veure el cel a la terra. ¿Qui no ha somiat amb una situació que les persones se sentin vinculades en profunda comunió, sense que les diferències quedin anul·lades, on “allò propi no sigui reivindicat com a dret enfront d’allò comú o allò que és de l’altre”, on la comunicació sigui perfecta, on la força de la unitat allí concentrada miri d’expandir-se a tots els pobles de la terra?

Tots els éssers humans, en la mesura en què són conscients del que anhela el nostre cor, comparteixen aquest somni, si bé el fet concret de Pentecosta respon a la realització del somni alimentat més concretament amb l’esperança messiànica de la tradició jueva en l’Antic Testament. Sense aquesta esperança messiànica no s’entendria plenament.

Malauradament no tots mantenen la il·lusió de veure realitzat aquest somni. Encara són menys els que lluiten per aconseguir-lo. És freqüent la indiferència o la voluntat d’aconseguir altres objectius més “fàcils”. Sigui com sigui, és veritat que l’experiència, els intents que hi ha hagut per a assolir aquest somni, juguen en contra, perquè sempre han fracassat. Ens diuen que, segons l’experiència, quan es busca la unitat perfecta, caiem en col·lectivismes i dictadures, i que si busquem la llibertat individual o de grup, caiem en l’anarquia i la dissolució. Sol dir-se també que l’objectiu no ha d’anar més enllà d’una espècie de “pacte de respecte o no agressió” per a evitar conflictes.

Però, els creients no sols atenem els nostres somnis o utopies, sinó també “el somni de Déu sobre nosaltres”. De manera que, si per qualsevol circumstància, per una crisi mundial de primer ordre, desaparegués en la humanitat la capacitat de somiar, nosaltres sabem que Déu continuarà somiant que tota la terra sigui una immensa Pentecosta: que fóssim aquesta comunió, plenitud del que cadascú és.

Naturalment, això no és possible, llevat que vingui a nosaltres el seu mateix Esperit d’amor.