Data: 16 de febrer de 2020

Benvolguts.

Aquests dies, he tingut l’oportunitat de repassar l’obra de Georges Bernanos (1888-1948), un dels més grans escriptors catòlics francesos del segle XX, que obrí un ampli horitzó de pensament cristià; un home profundament humà i, al mateix temps, intransigent amb les exigències de fe, perquè creia en Déu incondicionalment. Els personatges de les seves novel·les porten la lluita interior fins a les últimes conseqüències, siguin sants o perfectes pocavergonyes. En canvi, allò estèril, allò desesperançador, allò que mai no serà «tocat per la gràcia» —ve a dir Bernanos—, són les ànimes tèbies, tancades còmodament en el seu orgull o en la seva indiferència. Bernanos creu en el misteri de l’Església, amb la presència de Jesús —el seu Cap— vivent en ella, siguin com siguin els seus homes i dones. Un any abans de la seva mort, escriu a una comunitat de Germanetes de Carles de Foucauld: «Si el món fos l’obra mestra d’un arquitecte preocupat per les proporcions o d’un professor de lògica, d’un Déu deista —que ha fet la seva obra i se’n desentén—, l’Església oferiria un espectacle perfecte, d’ordre, on la santedat seria el privilegi dels qui van al davant; cada grau de la jerarquia aniria acompanyat d’un grau més de santedat, fins arribar al més sant de tots, el Papa. Digueu, però: us agradaria una Església d’aquesta mena? Voleu dir que us hi trobaríeu bé? Ho dubto. Lluny de trobar-vos-hi com a casa, us quedaríeu a l’entrada d’aquesta confraria de superhomes i els estendríeu la mà talment com un pidolaire a la porta del Ritz. L’Església és una casa normal. A les llars de família hi ha sempre coses desordenades: una cadira coixa, la taula amb taques de tinta, els pots de confitura es buiden tots sols a l’armari; ho he viscut, en tinc experiència.»

Tanmateix, Bernanos mai no es va plantejar la sortida d’una Església així; i no pas per sentir-s’hi lligat sociològicament, sinó per la seva profunda fe. La fe com un roure li deia que a través d’ella Déu comunica la salvació a la humanitat. Com diu el Concili Vaticà II, «l’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (LG 1), malgrat les deficiències i el pecat dels seus membres.

Fa pensar el que Bernanos escriu en el seu llibre Nosaltres els francesos, tractant-se d’un home que no estalviava crítiques a l’Església: «Jo no seria capaç de viure ni cinc minuts fora de l’Església. I si me’n traguessin, hi tornaria tot seguit, descalç, en cos de camisa i la corda al coll, penitent; és a dir: amb les condicions que se m’imposessin fossin les que fossin.»

Quan són tants els qui han deixat l’Església o ja no s’hi han volgut lligar, aquests textos de Bernanos són una pregunta: Doncs, què us pensàveu que era l’Església? Que tan sols hi buscàveu la seguretat de la vostra situació social? Una plataforma per lluitar contra l’altre bàndol? N’esperàveu el paradís terrenal? Tot i que l’Església fa una labor social que molts ja voldrien per a ells, el seu valor fonamental és la presència del Crist Salvador enmig d’ella. Aquí radica la fe.

Ben vostre.