Data: 4 de juliol de 2021
Acaba d’entrar en vigor a Espanya la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia, i és bo fer una reflexió a partir de la Nota dels Bisbes Espanyols de desembre passat, per enfortir els nostres criteris.
1.- La Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia es va tramitar de manera accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escoltar ni dialogar públicament. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral i un canvi en les finalitats de l’Estat que passa a ser responsable de la mort infligida i també que la professió mèdica, cridada en el possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort.
2.- La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar la Carta “Samaritanus bonus” sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida, (22.09.2020) que il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. I també hi ajuda el document de la Conferència Episcopal Espanyola, Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida, (1.11.2019).
3.- El que s’ha de promoure són les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dóna sentit a tota la vida humana, fins i tot en el sofriment i la vulnerabilitat. La manca de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social.
4.- La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel descart en l’atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per a abordar un problema humà. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics; per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i proximitat que es necessiten en l’etapa final d’aquesta vida. Això és la veritable compassió.
5.- L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat l’eutanàsia ens diu que incita a la mort als més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. I s’ha de valorar la necessitat de l’objecció de consciència per part de personal sanitari, responsables de residències de gent gran i altres institucions de servei.
6.- El Papa Francesc afirma: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai els qui pateixen, no rendir-se mai, sinó tenir cura i estimar per donar esperança». Hem de respondre a aquesta crida amb la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i amb esperança.
