Data: 23 de maig de 2021
Avui proposo un petit exercici: observem el vent, un element extraordinari que ens envolta i que tots percebem. Tot i que no podem veure’l, paradoxalment podem observar-lo. Ningú dubta de la seva existència, perquè ens frega el cos, el sentim xiular i notem els seus efectes. Ens adonem de la seva presència quan mou el que hi ha al seu voltant i, encara que de vegades sembla que no existeixi, ens pot sorprendre amb una ràfega sobtada.
És difícil observar i explicar el que no veiem, però hi ha realitats com l’Esperit Sant, de les quals tenim constància, més enllà de percebre-les o no amb els cinc sentits. L’Esperit Sant és com el vent, «[…] en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va» (Jn 3,8). En hebreu es diu Ruah, és el vent original i misteriós, imprevisible, omnipresent; és la realitat fundant, divina i numinosa. És una realitat espiritual, una força impetuosa que rebem en el baptisme i en la confirmació, que s’ofereix per acompanyar-nos i guiar-nos. De nosaltres depèn acceptar-lo. Per rebre’l, cal demanar-lo i desitjar-lo. ¡Obrim de bat a bat la finestra del nostre cor! Només així el deixarem entrar.
L’Esperit Sant és l’alè de Déu. És la força divina que ens arrossega, que ens impulsa per avançar i que ens orienta en el camí. És el foc que ens omple de fortalesa. És l’amor misericordiós que ens revela el missatge viu de Jesús. És el vent que aviva el foc de la fe i que ens il·lumina per comprendre les veritats de Déu. És el vent que sempre va al nostre favor, especialment quan creiem que tot ens va en contra. És un vent que pot ser lleuger com la brisa, però tan fort com un huracà, capaç d’enderrocar murs que impedeixen que avancem. En definitiva, és una rafegada d’amor que s’escola per tot arreu i ens eleva.
Confiem en l’acció subtil de l’Esperit Sant. L’any 1968, el metropolità ortodox Ignasi IV Hazim, en el discurs de la Conferència Ecumènica d’Upsala, demanava que l’Esperit Sant arrelés en els nostres cors, perquè deia que sense ell Déu era lluny i Crist quedava en el passat. Amb la seva absència, les Sagrades Escriptures no serien més que lletra morta i l’Església es convertiria en una simple organització, l’autoritat de la qual es transformaria en domini i la missió en propaganda. No obstant això, afegia que amb l’Esperit Sant i en permanent comunió amb Ell, Crist Ressuscitat és aquí, l’Evangeli és força de vida i l’Església és una comunió trinitària, la missió de la qual és una nova Pentecosta. Sí, amb l’Esperit Sant tot s’il·lumina i adquireix sentit.
Confiar en l’Esperit Sant és confiar en Déu, com van fer els apòstols en la Pentecosta: «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts.» (Ac 2,2). Benvolguts germans i germanes, deixem-nos omplir per l’Esperit Sant. Diguem des del fons del cor: «Vine, Esperit Sant, encén en nosaltres el foc del teu amor. Vine i renova la faç de la terra.»
