Benvolguts amics, En aquest període pasqual, que ens condueix a la Pentecosta i que ens encamina també a les celebracions de clausura daquest Any Sacerdotal, programades per al 9, 10 i 11 de juny proper, vull dedicar encara algunes reflexions al tema del ministeri ordenat, comentant la realitat fecunda de la configuració del sacerdot a Crist cap, en lexercici dels tria munera que rep, és a dir, dels tres oficis densenyar, santificar i governar. Per a comprendre el que significa que el sacerdot actua in persona Christi Capitis en la persona de Crist cap, i per a entendre també les conseqüències que deriven de la tasca de representar el Senyor, especialment en lexercici daquests tres oficis, cal aclarir sobretot el que sentén per representar. El sacerdot representa Crist. Què vol dir representar algú? En el llenguatge comú generalment vol dir rebre una delegació duna persona per a estar present en lloc seu, per a parlar i actuar per ell, perquè aquell qui és representat està absent de lacció concreta. Ens preguntem: El sacerdot representa el Senyor de la mateixa manera? La resposta és no, perquè en lEsglésia Crist no està mai absent; lEsglésia és el seu cos viu, i el cap de lEsglésia és ell, que hi és present i operant. Crist no està mai absent; al contrari, està present duna manera totalment lliure dels límits de lespai i del temps, gràcies a lesdeveniment de la Resurrecció, que contemplem de manera especial en aquest temps de Pasqua. Per tant, el sacerdot que actua in persona Christi Capitis i en representació del Senyor; no actua mai en nom dun absent, sinó en la Persona mateixa de Crist ressuscitat, que es fa present amb la seva acció realment eficaç. Actua realment i realitza el que el sacerdot no podria fer: la consagració del vi i del pa perquè siguin realment presència del Senyor, i labsolució dels pecats. El Senyor fa present la seva acció en la persona que realitza aquests gestos. Aquests tres oficis del sacerdot que la Tradició ha identificat en les diverses paraules de missió del Senyor: ensenyar, santificar i governar en la seva distinció i en la seva profunda unitat són una especificació daquesta representació eficaç. Aquestes són en realitat les tres accions de Crist ressuscitat, el mateix que avui en lEsglésia i en el món ensenya i així crea fe, reuneix al seu poble, crea presència de la veritat i construeix realment la comunió de lEsglésia universal, i santifica i guia. El primer ofici de què voldria parlar avui és el munus docendi, és a dir, el densenyar. Avui, en plena emergència educativa, el munus docendi de lEsglésia, exercit concretament a través del ministeri de cada sacerdot, resulta particularment important. Vivim en una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, don ve, on anem, què hem de fer per a realitzar el bé, com hem de viure, quins són els valors realment pertinents? Respecte a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure, perquè normalment ja no sabem de què i per a què hem estat fets i on anem. En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió de la multitud perquè eren «com ovelles sense pastor» (Mc 6,34). El Senyor va fer aquesta constatació quan va veure els milers de persones que el seguien al desert perquè, entre els diversos corrents daquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de lEscriptura, què deia Déu. El Senyor, mogut per la compassió, va interpretar la paraula de Déu ell mateix és la paraula de Déu i així va donar una orientació. Aquesta és la funció in persona Christi del sacerdot: fer present, en la confusió i en la desorientació del nostre temps, la llum de la paraula de Déu, la llum que és Crist mateix en aquest món nostre. Per tant, el sacerdot no ensenya idees pròpies, una filosofia que ell mateix sha inventat, trobat o que li agrada; el sacerdot no parla per ell mateix, no parla per a ell mateix, per a crear-se admiradors o un partit propi; no diu coses seves, invencions seves, sinó que, en la confusió de totes les filosofies, el sacerdot ensenya en nom de Crist present, proposa la veritat, que és Crist mateix, la seva paraula, la seva manera de viure i danar endavant. Per al sacerdot val el que Crist va dir dell mateix: «La doctrina que ensenyo no és meva» (Jn 7,16); és a dir, Crist no es proposa a ell mateix, sinó que, com a Fill, és la veu, la paraula del Pare. També el sacerdot sempre ha de parlar i actuar així: «La meva doctrina no és meva, no propago les meves idees o el que magrada, sinó que sóc la boca i el cor de Crist, i faig present aquesta doctrina única i comuna que ha creat lEsglésia universal i que crea vida eterna.» Això, és a dir, que el sacerdot no inventa, no crea ni proclama idees pròpies pel fet que la doctrina que anuncia no és seva, sinó de Crist, no significa, però, que sigui neutre, gairebé com un portaveu que llegeix un text que potser no fa seu. També en aquest cas val el model de Crist, que va dir: «Jo no vinc de mi mateix i no visc per a mi mateix, sinó que vinc del Pare i visc per al Pare.» Per això, en aquesta profunda identificació, la doctrina de Crist és la del Pare i ell mateix és u amb el Pare. El sacerdot que anuncia la paraula de Crist, la fe de lEsglésia i no les seves idees, ha de dir també: jo no visc de mi i per a mi, sinó que visc amb Crist i de Crist, i per això el que Crist ens ha dit es converteix en la meva paraula, encara que no és meva. La vida del sacerdot ha didentificar-se amb Crist i, daquesta manera, la paraula no pròpia es converteix, això no obstant, en una paraula profundament personal. Sant Agustí, sobre aquest tema, parlant dels sacerdots, va dir: «I nosaltres, què som? Ministres [de Crist], els seus servidors; perquè el que us distribuïm no és nostre, sinó que ho traiem de la seva reserva. I també nosaltres vivim della, perquè som servents com vosaltres» (Discurs 229/e, 4). Lensenyament que el sacerdot està cridat a oferir, les veritats de la fe, han de ser interioritzades i viscudes en un intens camí espiritual personal, perquè així realment el sacerdot entri en una profunda comunió interior amb Crist mateix. El sacerdot creu, acull i intenta viure, sobretot com a propi, allò que el Senyor ha ensenyat i lEsglésia ha transmès, en litinerari didentificació amb el propi ministeri, del qual sant Joan Maria Vianney és testimoni exemplar (cf. Carta per a la convocatòria de lAny Sacerdotal). «Units en la mateixa caritat» afirma també sant Agustí «tots som oients daquell que és per a nosaltres al cel lúnic Mestre» (Enarr. in Ps. 131, 1, 7). La veu del sacerdot, en conseqüència, sovint podria semblar una «veu que crida en el desert» (Mc 1,3), però precisament en això consisteix la seva força profètica: a no ser mai homologat, ni homologable, a una cultura o mentalitat dominant, sinó a mostrar lúnica novetat capaç de realitzar una renovació autèntica i profunda de lhome, és a dir, que Crist és el Vivent, és el Déu proper, el Déu que actua en la vida i per a la vida del món i ens dóna la veritat, la manera de viure. En la preparació acurada de la predicació festiva, sense excloure la ferial, en lesforç de formació catequètica, a les escoles, a les institucions acadèmiques i, de manera especial, a través del llibre no escrit que és la pròpia vida, el sacerdot és sempre «docent», ensenya. Però no amb la presumpció de qui imposa veritats pròpies, sinó amb la humil i alegre certesa de qui ha trobat la Veritat, ha estat agafat i transformat per ella i per això no pot fer altra cosa que anunciar-la. De fet, el sacerdoci ningú no el pot elegir per a ell mateix; no és una forma daconseguir seguretat en la vida, de guanyar una posició social: ningú no pot donar-lo, ni cercar-lo per ell mateix. El sacerdoci és resposta a la crida del Senyor, a la seva voluntat, per a ser anunciadors no duna veritat personal, sinó de la seva veritat. Benvolguts germans sacerdots, el poble cristià demana escoltar dels nostres ensenyaments la genuïna doctrina eclesial, que els permeti renovar la trobada amb Crist que dóna lalegria, la pau, la salvació. La Sagrada Escriptura, els escrits dels pares i dels doctors de lEsglésia, el Catecisme de lEsglésia catòlica constitueixen, pel que fa a això, punts de referència imprescindibles en lexercici del munus docendi, tan essencial per a la conversió, el camí de fe i la salvació dels homes. «Ordenació sacerdotal significa: ser submergits [ ] en la Veritat» (Homilia en la missa crismal, 9 dabril de 2009), aquesta Veritat que no és simplement un concepte o un conjunt didees que shan de transmetre i assimilar, sinó que és la Persona de Crist, amb la qual, per la qual i en la qual viure; així, necessàriament, neix també lactualitat i la comprensibilitat de lanunci. Només aquesta consciència duna Veritat feta Persona en lencarnació del Fill justifica el manament missioner: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de levangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15). Només si és la Veritat està destinat a tota criatura, no és una imposició dalguna cosa, sinó lobertura del cor a allò per què ha estat creat. Benvolguts germans i germanes, el Senyor ha confiat als sacerdots una gran tasca: ser anunciadors de la seva Paraula, de la Veritat que salva; ser la seva veu en el món per a portar allò que contribueix al veritable bé de les ànimes i a lautèntic camí de fe (cf. 1Co 6,12). Que sant Joan Maria Vianney sigui exemple per a tots els sacerdots. Era home de gran saviesa i fortalesa heroica per a resistir les pressions culturals i socials del seu temps a fi de portar les ànimes a Déu: senzillesa, fidelitat i immediatesa eren les característiques essencials de la seva predicació, transparència de la seva fe i de la seva santedat. Així el poble cristià quedava edificat i, com passa amb els autèntics mestres de tots els temps, reconeixia en ell la llum de la Veritat. Reconeixia en ell, en definitiva, allò que sempre shauria de reconèixer en un sacerdot: la veu del Bon Pastor.
