MISSATGE DE SA SANTEDAT
PAPA LLEÓ XIV
PER A LA XI JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA
PER LA CURA DE LA CREACIÓ 2026
[1 de setembre de 2026]
________________________________
«Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances« (Is 2,4)
Benvolguts germans i germanes:
nostre Senyor Jesucrist ha vingut al món perquè tinguem vida i en tinguem a desdir (cf. Jn 10,10). Aquest do és al cor mateix de la nostra missió de deixebles i de la nostra vocació comuna a construir una civilització de l’amor. Com podem observar, en aquesta Jornada mundial de pregària per la cura de la creació, som convidats una vegada més a contemplar el do de la vida i a estimar la terra que la sosté, donant així una lloança concreta al nostre Creador.
Avui som testimonis de diverses crisis i d’un gran sofriment humà. Al mateix temps, la destrucció de l’equilibri harmoniós de la creació sembla accelerar-se. Aquests fenòmens no són independents; constitueixen una única invocació de guarició i de pau que sorgeix d’un món ferit.
El Déu de la vida, que s’ha revelat en Jesucrist, ofereix una pau que el món no pot donar: «Us deixo la pau, us dono la meva pau» (Jn 14,27). Aquesta pau no és ni superficial ni fugaç; brolla de l’amor perenne de Crist i de la cura per cada persona humana.
Tanmateix, aquesta promesa de pau contrasta fortament amb les realitats que veiem en diverses parts del món. El profeta Isaïes va parlar d’un temps en què les nacions «forjaran relles de les seves espases» (Is 2,4), transformant allò que destrueix la vida en quelcom que la sosté. Avui, però, massa sovint veiem que passa exactament el contrari, ja que els esforços continuen dirigint-se cap a la violència i la guerra.
La guerra infligeix ferides que van molt més enllà del camp de batalla. Es cobra víctimes, destrossa famílies i obliga milions de persones a abandonar les seves llars, alimentant por, injustícia i divisió (cf. Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et Spes, 77-82); deixa darrera seu una destrucció social i ecològica que dura per generacions. A més, la interacció entre els conflictes armats i la degradació ambiental sovint crea un cercle viciós que destrueix els ecosistemes, contamina recursos essencials com l’aire i l’aigua, i soscava la seguretat alimentària. Això alimenta pobresa, desigualtat i noves tensions socials, que al seu torn poden contribuir a l’aparició de més conflictes.
A més, la guerra infligeix ferides que danyen tot el teixit de la vida, colpejant no només els individus i les comunitats, sinó també la seva xarxa més àmplia de relacions amb tota la família humana i la seva harmonia amb la creació. Això revela un profund fracàs a l’hora de viure a imatge i semblança de Déu, de respectar la vida i de tenir cura de la terra que se’ns ha confiat. No és només un fracàs polític, sinó també moral i espiritual. Arrelada en desitjos distorsionats i en un mal ús de la llibertat i el poder humans, la guerra s’erigeix com a contra testimoni de l’Evangeli de la pau.
Les crisis esmentades requereixen, a més de responsabilitat, una conversió del cor, que fructifiqui en una fidelitat més profunda a Déu, en amor mutu i en respecte pel do de la creació. De fet, les disharmonies que veiem en el món, com la violència, la injustícia i la degradació ecològica, no són simplement el resultat de sistemes o estructures imperfectes; aquests «estan connectats a aquest desequilibri més profund arrelat en el cor de l’home» (ibid., 10). De fet, el cor humà és el lloc on es desenvolupen les lluites més profundes i on es revela la nostra condició caiguda. Aquest, no és només la seu de les emocions, sinó també el centre de la persona, on convergeixen raó, desig, voluntat i consciència. És allà on lluitem amb els desitjos contradictoris que ens habiten: amor i indiferència, veritat i il·lusió, justícia i injustícia (cf. Jm 1,14-15). Les ferides de la guerra i la degradació de la terra, per tant, estan profundament lligades a la condició del cor humà. Els conflictes que turmenten la humanitat són, en molts sentits, l’expressió externa de conflictes i divisions internes. Quan el cor es deixa portar pel mal camí, les relacions pateixen i les estructures que construïm comencen a reflectir aquest desordre.
El papa Benet XVI ens va recordar que «els deserts externs es multipliquen en el món perquè els deserts interiors s’han tornat tan vasts» (Homilia per a l’inici del Ministeri Petrí, 24 d’abril de 2005). Això ens convida a reconèixer que, d’alguna manera, allò que està trencat al nostre voltant també està trencat dins nostre. Per això, per construir una societat pacífica, no només hem de reformar les estructures, sinó també renovar els nostres cors. Les causes més radicals de conflicte i explotació de la creació són conseqüències d’una crisi ètica i cultural que inclou la pèrdua del sentit del límit, el desig de domini, la recerca del benefici immediat i la incapacitat de reconèixer la dignitat que Déu ha donat a cada persona humana.
La crida profètica a «forjar les espases en relles» (cf. Is 2,4) no és, doncs, només un somni per a les nacions, sinó una crida adreçada a cada persona. Ens convida a transformar allò que és el mal en vida. Tanmateix, aquesta transformació no es pot realitzar només a través d’un canvi extern, sinó que requereix, en cooperació amb la gràcia de Déu, una conversió més profunda, tant personal com col·lectiva: un retorn al Senyor, que restaurarà l’ordre en els nostres desitjos, guarirà les nostres ferides i ens ajudarà a créixer en la virtut.
Sense aquesta transformació interior, la pau continua sent fràgil i efímera. Però on els cors es renoven, es comencen a obrir noves possibilitats. Allò que s’ha utilitzat per a la destrucció es pot redirigir cap a la vida, per a la cura dels pobres, l’alimentació dels famolencs i la salvaguarda de la creació. Aquest és el camí d’una autèntica conversió ecològica, en què els efectes de l’encontre amb Jesucrist es manifesten clarament en la relació amb el món que ens envolta (cf. Francesc, Carta encíclica Laudato Si’, 217). La pau, doncs, comença en el cor i es reflecteix exteriorment en les nostres relacions, en les comunitats i, més àmpliament, en el món.
Tot i que els reptes que ens esperen són enormes, el Senyor no ens deixa sense els mitjans de guarició i de transformació. En lloc d’armes de guerra, el Déu de la pau ens dona la força per guarir, reconciliar i construir una civilització de l’amor. D’aquesta manera, estem cridats a protegir els molts “ecosistemes” que se’ns han confiat: de la creació, de les relacions humanes i del cor mateix de la humanitat.
Imaginem un món en què les energies que actualment es gasten en la guerra es destinin al desenvolupament humà integral, a la superació de la pobresa, a la defensa de la dignitat humana i a la reconciliació entre els pobles dividits. Una visió així reflecteix la fe en la vinguda del Regne de Déu.
Els veritables instruments per construir la pau no són les armes de destrucció, sinó la veritat, el diàleg, la paciència, la bondat, la justícia, la misericòrdia, la comprensió, la cura i l’amor. Aquests flueixen de cors modelats per l’Evangeli i sostinguts per la gràcia de Déu. Només aquestes qualitats tenen el poder de transformar els individus, renovar les comunitats i guarir les ferides del nostre món.
Estimats germans i germanes, el camí que tenim al davant és clar, tot i que no és fàcil. Estem cridats a deixar que els nostres cors es renovin, per tal que puguem buscar la pau i tenir cura de la creació. L’Escriptura ens insta a custodiar els nostres cors, perquè tot el que fem en brolla (cf. Pr 4,23).
Si assumim aquesta tasca amb humilitat i fe, ens convertirem en col·laboradors de l’obra de renovació de Déu. Passarem, lentament però inexorablement, del desert al jardí, de la divisió a la comunió i de la violència a la pau.
Que el Senyor ens doni el coratge de recórrer aquest camí .perquè en el nostre temps les “espases” puguin ser realment “forjades en relles”, la promesa de l’Evangeli s’arreli més profundament en el nostre món i la pau de Crist regni sobre tota la creació.
Vaticà, 15 d’agost de 2026, Assumpció de la Benaurada Verge Maria.
LLEÓ PP. XIV
