Data: 7 de juny de 2026

La festa del Corpus té el seu origen al segle XIII, quan a l’abadia de Cornillon, a Lieja, Bèlgica, la seva priora, santa Juliana, va aconseguir permís del bis­be per a fer una celebració especial en honor al Cos de Crist, al qual tenia gran devoció. Anys a venir, el miracle eucarístic de Bolse­na a Itàlia va consolidar la celebració pública del mis­teri eucarístic. Finalment, el 8 de setembre de 1264, el papa Urbà IV va signar la butlla Transiturus de hoc mundo, en la qual instituïa oficialment la festa del Corpus Christi i des de llavors aquesta solemnitat se celebra arreu i és una festivitat molt arrelada en les tradicions populars i molt estimada pels fidels.

A la nostra terra, la celebració va donar lloc a la par­ticipació popular que ha inclòs els elements festius que tenen en la festa del Corpus el seu origen, però que s’han vinculat després a d’altres celebracions al llarg de l’any. És aquesta una festa, doncs, que malgrat el pas de dijous a diumenge, té el seu centre en el misteri eucarístic, i arrela profundament en les nostres tradicions.

Aquest any la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist adquireix un to molt concret. Ens visita el papa Lleó XIV i serà ell qui presideixi el Corpus a Madrid, tot ce­lebrant la vigília una vetlla de pregària i presidint l’Eu­caristia i la proces­só el diumenge. Una ocasió, doncs, molt especial i que ens convida a pa­rar atenció al que celebrem i perquè ho celebrem.

L’Eucaristia és la font i el cimal de tota la vida cristi­ana (Lumen Gentium, 11). Per això «l’adoració euca­rística, sigui de manera privada o pública, prolonga i intensifica allò que s’esdevé en la mateixa celebra­ció litúrgica, perquè adorem a aquell que hem rebut. Aquesta relació intrínseca convida a cuidar la dimen­sió comunitària de l’adoració eucarística, ja que la re­lació personal amb Jesús sagramentat posa al fidel en comunió amb tota l’Església, en fer-lo prendre consciència de la seva pertinença al Cos de Crist.» (Cor ad cor loquitur, 36).

Pertanyem al Cos de Crist, al qual en comunió, com a comunitat, reverenciem, i això ens mou a la cari­tat, a l’amor a Déu i als altres, especialment als que més necessitat tenen de ser estimats. No podem viure la realitat del misteri eucarístic sense viure la realitat de l’amor que ve de Déu i que ens pertoca practicar, perquè tot i ser molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa convertit en cos de Crist.