Data: 2 de gener de 2022
Els primers dies d’un nou any (encara que això de la divisió del temps en anys no deixa de ser una convenció), sempre ens suggereix començar de nou. I per a viure aquest començar de nou cal bon ànim: alguns (pocs) enyoraran el passat immediat, la majoria hauran de superar la rutina, activar la creativitat, fer apilament de forces…
L’ambient no hi acompanya. La llista de crisis, obstacles i dificultats, és llarga, potser més llarga que els motius per a conrear il·lusions. Els cristians no tanquem els ulls a aquestes llistes de realitats fosques, però no podem deixar que “manin” en les nostres vides i que ofeguin els nostres propòsits per al futur.
Fa pocs anys –en plena crisi de la indústria del llibre– es va fundar una editorial que tenia com a objectiu la divulgació del pensament cristià filosòfic i teològic. Va triar com a títol “Editorial Nou inici”. Els seus creadors estaven convençuts que en la cultura, en l’Església i en la societat urgia començar de nou, i que el missatge d’inspiració cristiana que ells llançaven ho promovia. Recentment trobo una cita que recull el papa Francesc, de la filòsofa Hannah Arend:
“La Nativitat de Jesús de Natzaret és el misteri d’un naixement que recorda que els éssers humans, tot i que han de morir, no han nascut per a morir, sinó per a començar”
Aquesta filòsofa, jueva de naixement, que havia estudiat “El concepte d’amor en sant Agustí”, veia en el cristianisme, en la seva fe i les seves celebracions, un reflex de la idea d’història heretada del judaisme: la mirada constant a un futur que dona sentit al present. Així, per Nadal Jesús neix donant un nou començament a la humanitat, obrint un horitzó nou, una esperança nova, una manera nova d’afrontar la vida present, tenint a la vista un futur de plenitud.
Si, a més, Jesús neix en pobresa, senzillesa i, ja des dels seus primers passos en aquesta terra, experimenta sofriment i persecució, llavors el testimoniatge és aplicable a tota mena de situacions humanes. Ja no valdrà allò de dir: “En un marc de privilegis, recursos, i comoditats assegurades, ja és fàcil començar de nou!…” La por, la negativa a començar de nou, té conseqüències importants en diferents àmbits de la vida.
És la raó per la qual ha continuat descendint el nombre de fills i naixements a la nostra societat occidental fins a nivells alarmants: entre altres raons, no es vol provocar nous inicis de vida, perquè no es té seguretat de poder oferir una vida futura “confortable”, segons el criteri present.
És també un dels motius pels quals el nostre món és un món “sense vocacions”. Sense vocacions al matrimoni i, sobretot, a la vida consagrada o al sacerdoci ministerial. Perquè tota vocació suposa un nou començament, renéixer a una vida diferent, i això comporta una certa dosi de risc. Ha de ser particularment intensa la crida (vocació) i molt ferma la confiança en qui crida, per a atrevir-se a iniciar una nova vida.
Ressonen en el nostre interior les paraules de Jesús a Nicodem: “Has de néixer de nou per a entrar en el Regne dels cels” (Jn 3,3).
