Data: 2 d’agost de 2026
Estimat amic i amiga:
M’adreço a tu per compartir les arrels que van construir cada petit tros de la meva història. A tu, que potser aquests dies tornes a la terra que guarda els primers capítols de la teva existència. A tu, que tornaràs a respirar, potser, l’aroma de la casa familiar, l’olor dels camps a trenc d’alba, el perfum dels àpats compartits, la fragància humil d’una vida teixida de trobades senzilles, fraternals i vertaderes.
Recordo, amb una devoció especial, aquelles tardes d’infantesa en què la meva àvia s’asseia al meu costat amb el rosari entre les mans. Amb una paciència infinita m’ensenyava el significat de cada misteri, de cada gra, de cada pregària. Jo amb prou feines entenia aquelles paraules repetides, però intuïa que darrere d’aquella devoció s’hi amagava alguna cosa sagrada. Els seus dits, gastats pel treball, recorrien els grans del rosari mentre m’introduïen, sense que jo ho sabés, en el misteri de Déu, en la tendresa de Maria i en la fe senzilla dels petits.
Aquesta herència invisible em regala la certesa que Déu habita en les coses senzilles, en la memòria agraïda i en la fidelitat quotidiana dels qui estimen. Pot ser per això, quan arriba l’estiu i tornes als carrers on vas aprendre a caminar, a les places on jugaves de petit i a la casa on vas sentir per primera vegada el teu nom, penso que tornar a les arrels és molt més que tornar a un lloc. És tornar a una història inoblidable, és tornar a la font d’on brolla la teva vida. En aquest retorn hi ha alguna cosa profundament evangèlica que parla d’una família que s’espera, que es té cura, que es recorda, passi el que passi. La Sagrada Escriptura revela que «on tens el tresor, hi tindràs també el teu cor» (Mt 6,21). I el nostre tresor més gran s’amaga en aquells llocs petits on vam aprendre a estimar, a compartir, a pregar.
Tornar al poble és, d’alguna manera, tornar a l’escola de la senzillesa. És retrobar-se amb el ritme pausat de les campanes abans de la Missa, amb la processó que recorre els carrers al capvespre, amb el romiatge que aplega generacions senceres, amb la rogativa pronunciada per uns llavis que han conegut la sequera, la fam i l’esperança. En aquests gestos humils hi habita una saviesa espiritual acumulada al llarg dels segles: qui torna a l’origen, torna al lloc on Déu va començar a escriure la seva història. Tant de bo aquests dies puguis escoltar de nou la seva veu, que et crida pel teu nom, com la primera vegada. Perquè hi ha camins que només s’entenen quan hi tornem, i arrels que, enfonsades en la terra de la infantesa, continuen alimentant en silenci l’arbre sencer de la nostra vida.
