Data: 28 de juny de 2026
A les portes de la festa de sant Pere i sant Pau, tots tenim encara ben viu el record de la visita del papa Lleó XIV. Van ser dies intensos. En donem gràcies. El millor regal de tots va ser poder redescobrir la invitació a «alçar la mirada» i fixar-nos en Jesucrist, que a la creu expressa amb tota la força el valor d’una vida lliurada per Amor i amb Amor.
Al voltant d’aquesta visita, voldria recuperar una dita molt sentida en les nostres tertúlies: «pagant, sant Pere canta». N’estic convençut: sant Pere cantava; el que no sé, ni sabem, és si afinava. Cantava pel plaer de cantar, pel goig de fer festa, de lloar el Senyor, de compartir l’esperança amb els seus, i també per expressar el que una melodia pot arribar a dir de profund i íntim d’un mateix. Però la qüestió a què em vull referir no és pas la música —n’hem fet al·lusió en ocasions anteriors—, sinó la qüestió dels diners. La missió necessita una economia sana.
Els diners són importants, sí, però no ho són tot —avisem-ho—. Són necessaris perquè és així com funciona la nostra vida, però no poden ser l’última paraula, l’últim criteri d’allò que proposem. Cal recordar que en aquest món nostre pot existir una gestió econòmica humanitzant, humanitzada i humanitzadora. La dignitat de la persona humana és indiscutible. Alguns diran que peco d’idealisme i que cal tocar de peus a terra. Cert, però no del tot. L’equilibri entre el que aspirem a ser i el que som és un exercici constant. Jesús bé sabia que els equilibris a la vida són el pa de cada dia. Així, sense ocultar res, va encarregar a un dels seus que tingués cura de la bossa dels diners. El valor d’un grup o d’una sola persona no pot mesurar-se per la quantitat de monedes que es tenen. A més a més —Jesús s’hi referia molt—, hi ha realitats que un no pot comprar amb diners, ni que els tingués tots.
Recordo aquella bonica història que llegia quan vaig començar a aprendre a jugar a escacs. Un savi sufí respongué al sultà que volia aprendre a jugar que li n’ensenyaria si posava a la primera casella un gra de blat; dos a la segona; quatre a la tercera; vuit a la quarta… La progressió exponencial arribava a una xifra inassolible. Doncs bé, aquesta és la reflexió que ens ofereix la dita d’avui. «Quin valor atorgo als diners?», «Com els empro?», «A què els dedico?». Els diners són insaciables i ens poden arribar a dominar per complet.
Hauríem de redreçar els nostres criteris amb aquella fórmula contemporània: «menys és més». L’austeritat viscuda saludablement té el seu propi valor. Admetem-ho. Això, en el camp de la missió, ens ajuda a pensar quines són les realitats que ens cal cuidar per continuar complint la voluntat de Déu. Que sant Pere canti o no canti no és la qüestió. Nosaltres som dels qui hem d’aprendre a gestionar —amb honradesa, òbviament— l’economia de què disposem. No podem ni volem ser mai dels qui, en aquesta administració, oblidem els més necessitats. La felicitat no es mesura per tenir les butxaques plenes i els plats de taula ben farcits. Hem descobert, per l’experiència, el goig de compartir. Fa més feliç donar que rebre. Aquest desig d’oferir el que tenim ha de trobar el seu equilibri. No volem ser mai dels qui, en la nostra missió, visquem posant el nostre cor en les balances i arraconant les persones a un segon terme.
La riquesa es descobreix pel camí de la pobresa. Jesucrist, que era ric, es va fer no-res per enriquir-nos a tots. Aquest és el veritable salari que volem rebre: l’Amor del Crist.
