Data: 5 de juliol de 2020
Créixer, construir, edificar, són paraules que sonen avui, dins i fora de la nostra consciència. El creixement com a cristians i com a Església ja era un objectiu que ens havíem proposat aquest curs. D’altra banda, les circumstàncies que travessem, la crisi sanitària i social, i la possible i desitjable sortida d’ella, ens comprometen més urgentment a treballar per a refer l’economia, la convivència, la cultura, etc. En definitiva, avui ningú mínimament responsable podrà desoir aquesta crida; cal pensar-hi seriosament, aplegar motivacions i força, recuperar l’ànim, col·laborar, posar-se a la feina.
Una qüestió prèvia. Aquí «volem pensar en cristià», com sempre. Però aquesta condició ens planteja un problema. ¿És el mateix créixer o fer créixer el món, la societat, la cultura, que col·laborar en el creixement de la fe i de l’Església? ¿Som cridats a una doble tasca, una de cara a la societat i una altra a l’interior de l’Església; o som convidats a un sol treball, és a dir, fomentar el que anomenem sense més «el progrés»? O també, ¿és el mateix el creixement del món que el creixement de la fe i de l’Església? En tot cas, ¿quina relació té el creixement de l’Església amb la lluita i el compromís pel progrés de la societat?
Que això no soni a disquisició teòrica. És una qüestió molt concreta i actual. Aquí són els problemes socials que ha generat la pandèmia i les ajudes que els cristians i l’Església estem cridats a aportar… I aquí són igualment la necessitat que l’Església i cada cristià vegin la seva fe revitalitzada, creixent en profunditat i en extensió. Algú dirà: no hi ha problema, faig una cosa i l’altra en temps diferents… Però cal saber distingir: molts apliquen els criteris de creixement del món al creixement de l’Església.
Sobre aquesta qüestió tan important, em permeto recordar un principi bàsic: l’Església està cridada a ser el Regne de Déu en germen, aquí a la terra; i el projecte de Déu és que el món sencer arribi a ser aquest Regne. Per tant, quan un fidel anònim o amagat avança en la virtut, per exemple aconsegueix perdonar, o estima Déu en l’oració, o aconsegueix ser més honrat i sincer, no sols fa créixer l’Església sinó que també està col·laborant en el progrés del món!
Així, tot creixement de l’Església és progrés per al món. Però ¿tot progrés del món és creixement de l’Església? Depèn de què entenem perprogrés del món. Entenem que el veritable progrés del món és el creixement cap al Regne de Déu. Però aquí està el problema: no tots pensen així. Progrés, avanç tecnològic, desenvolupament de l’economia, assoliment d’una major qualitat de vida, benestar… fins i tot lluitar per a aconseguir una realització més plena dels drets humans, l’erradicació de la injustícia, si no mirem els mitjans usats i les intencions últimes…
Avui veiem Jesús lloant el Pare «perquè ha amagat les coses del Regne als savis i entesos i les ha revelat a la gent senzilla» (Mt 11, 25). ¿Ens imaginem un líder de la construcció del món dient això, lloant Déu, quan el primer que es fa és buscar els savis i entesos, per a donar-los poder i liderar grans progressos?
La qüestió no és senzilla. Les dades que ens ofereix l’Escriptura semblen mostrar que un i altre creixement, el del món i el de l’Església, són molt diferents. ¿Què ha de fer un cristià honrat, conscient, avui? Continuarem preguntant a la Paraula de Déu. Que la nostra mirada sigui objectiva, i les nostres oïdes netes.
