Benvolguts germans i germanes, Durant aquest període, més duna vegada he cridat latenció sobre la necessitat que té tot cristià de trobar temps per a Déu, per a la pregària, enmig de les nombroses ocupacions de les nostres jornades. El Senyor mateix ens ofereix moltes ocasions perquè ens recordem dell. Avui vull reflexionar breument sobre un daquests canals que poden portar-nos a Déu i ser també una ajuda en lencontre amb ell: és la via de les expressions artístiques, part de la via pulchritudinis el camí de la bellesa, del qual he parlat en altres ocasions i que lhome davui hauria de recuperar en el seu significat més profund. Potser us ha passat que alguna vegada, davant una escultura, un quadre, alguns versos duna poesia o un fragment musical, heu experimentat una emoció profunda, una sensació dalegria, és a dir, de percebre clarament que davant vostre no hi havia només matèria, un tros de marbre o de bronze, una tela pintada, un conjunt de lletres o un cúmul de sons, sinó quelcom més gran, quelcom que «parla», capaç de tocar el cor, de comunicar un missatge, delevar lànima. Una obra dart és fruit de la capacitat creativa de lésser humà, que es qüestiona davant la realitat visible i cerca descobrir-ne el sentit profund i comunicar-lo a través del llenguatge de les formes, dels colors, dels sons. Lart és capaç dexpressar i fer visible la necessitat de lhome danar més enllà del que es veu, manifesta la set i la recerca dinfinit. Encara més, és com una porta oberta cap a linfinit, cap a una bellesa i una veritat que van més enllà de la quotidianitat. Una obra dart pot obrir els ulls de la ment i del cor, impulsant-nos cap a dalt. Però hi ha expressions artístiques que són autèntics camins cap a Déu, la Bellesa suprema; encara més, són una ajuda per créixer en la relació amb ell, en la pregària. Es tracta de les obres que neixen de la fe i que expressen la fe. Podem trobar-ne un exemple quan visitem una catedral gòtica: quedem admirats per les línies verticals que es retallen cap al cel i atrauen cap a dalt la nostra mirada i el nostre esperit, mentre al mateix temps ens sentim petits, però amb desitjos de plenitud O quan entrem en una església romànica: sens invita de manera espontània al recolliment i a la pregària. Percebem que en aquests edificis esplèndids es troba dalguna manera tancada la fe de generacions. O també, quan escoltem un fragment de música sacra que fa vibrar les cordes del nostre cor, el nostre esperit es veu com dilatat i ajudat per dirigir-se a Déu. Torna a la meva ment un concert de peces musicals de Johann Sebastian Bach, a Munic, dirigit per Leonard Bernstein. En concloure lúltim fragment, en una de les Cantates, vaig sentir, no per la raó, sinó en el fons del cor, que el que havia escoltat mhavia transmès veritat, veritat del summe compositor, i mimpulsava a donar gràcies a Déu. Al costat meu hi havia el bisbe luterà de Munic i espontàniament li vaig dir: «Escoltant això es comprèn: és cert; és certa la fe tan forta, i la bellesa que expressa irresistiblement la presència de la veritat de Déu.» Quantes vegades quadres o frescos, fruit de la fe de lartista, en les seves formes, en els seus colors, en la seva llum, ens impulsen a dirigir el pensament a Déu i augmenten en nosaltres el desig de beure a la font de tota bellesa! És profundament vertader el que va escriure un gran artista, Marc Chagall: que durant segles els pintors van mullar el seu pinzell en lalfabet colorit de la Bíblia. Quantes vegades, doncs, les expressions artístiques poden ser ocasions perquè ens recordem de Déu, per ajudar a la nostra pregària o també a la conversió del cor! Paul Claudel, poeta famós, dramaturg i diplomàtic francès, a la basílica de Notre Dame de París, el 1886, escoltant precisament el cant del Magnificat durant la missa de Nadal, va percebre la presència de Déu. No havia entrat a lesglésia por motius de fe; hi havia entrat precisament per cercar arguments contra els cristians, i, en canvi, la gràcia de Déu va obrar en el seu cor. Benvolguts amics, us invito a redescobrir la importància daquest camí també per a la pregària, per a la nostra relació viva amb Déu. Les ciutats i els pobles darreu del món contenen tresors dart que expressen la fe i ens remeten a la relació amb Déu. Per això, la visita als llocs dart no ha de ser només ocasió denriquiment cultural també això, sinó sobretot un moment de gràcia, destímul per a reforçar la nostra relació i el nostre diàleg amb el Senyor, per detenir-se a contemplar en el pas de la simple realitat exterior a la realitat més profunda que significa el raig de bellesa que ens toca, que gairebé ens «fereix» en el profund i ens invita a elevar-nos cap a Déu. Acabo amb la pregària dun Salm, el Salm 27: «Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota lànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de lencís del Senyor i vetllar pel seu temple» (v. 4). Esperem que el Senyor ens ajudi a contemplar la seva bellesa, tant en la natura com a les obres dart, a fi de ser tocats per la llum del seu rostre, perquè també nosaltres puguem ser llum per al nostre proïsme. Gràcies.
