Data: 19 de juliol de 2026
Hi ha expressions que sonen a sentit comú. “Prioritat nacional” n’és una. Qui no vol cuidar els de casa? Qui no vol que els recursos públics siguin justos, ordenats i ben administrats? Però, precisament per això cal mirar més enllà del titular. Perquè, darrere d’algunes paraules, s’hi pot amagar una frontera moral, primer “els nostres”, després, si en sobra, els altres. La “prioritat nacional” canvia la pregunta cristiana de “qui és el meu germà?” per una altra de molt més pobra: “Qui és dels meus?”
La Doctrina Social de l’Església no nega mai la responsabilitat dels governants vers el propi poble. Governar és servir el bé comú real, especialment dels més vulnerables. Però, el bé comú deixa de ser comú quan exclou prèviament algú per origen, passaport o situació administrativa. La dignitat no es reparteix per ordre d’arribada. Els drets fonamentals no són un premi a la pertinença. I la caritat cristiana no pregunta primer d’on vens, sinó quina ferida portes.
Lleó XIV a les Canàries ho va dir amb claredat: “La dignitat humana no té passaport ni perd valor en creuar una frontera.” També ens advertia que l’Evangeli ens situa davant de l’altre com a germà. És realment exigent.
El gran perill és convertir la pobresa en competició entre precaris. Com diu l’informe FOESSA 2026, això no resol la pobresa, sinó que la “redistribueix en forma de culpabilització”; canvia la pregunta “què falla en el sistema?” per “qui molesta?”.
Aquí hi ha el parany, perquè es fa creure a una persona amb sou precari, lloguer impossible o llista d’espera sanitària que el seu adversari és el migrant pobre, no pas un sistema que concentra riquesa, debilita serveis públics, tolera habitatge especulatiu i precarietat laboral. Deixem de dividir-nos entre “autòctons” i “estrangers” i qüestionem les estructures que produeixen pobresa i concentració de la riquesa en uns pocs.
La prioritat cristiana és evangèlica. Primer, la dignitat humana i el bé comú, que no és el bé d’una tribu, ni d’un grup primer i després els altres, sinó l’organització justa de la vida social perquè tota persona pugui desenvolupar-se segons la seva dignitat.
