Data: 16 de febrer de 2020
Un dels moments més significatius de la Visita Pastoral és la trobada amb els malalts i les persones grans en els hospitals i les residències. Ara ho estic experimentant de nou en la Visita a les parròquies de l’arxiprestat de Mollet. El proppassat dia 11, festa de la Mare de Déu de Lourdes, varem celebrar la Jornada Mundial del Malalt, amb un missatge del papa Francesc centrat en una frase molt significativa del Senyor: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28). El santuari de Lourdes, que acull molts pelegrinatges de malalts, és una escola de vida i de realisme, i el mateix podem dir de la visita a un hospital o a una residència de persones grans. I és que la vida real no són les fotografies retocades una vegada i una altra amb el photoshop, o la obsessió per l’estètica a les xarxes, i tampoc ho és el desig impossible de no envellir mai. La vida real, ens agradi o no, te el seu cicle que hem d’acceptar, i convé estar preparats per a viure’l tan dignament com es pugui.
És cert que els éssers humans hem nascut per viure amb alegria, i que aquest anhel és present en el fons del nostre cor. Una alegria gran i que duri, que ajudi a donar sentit i plenitud a l’existència. En el transcurs de la vida trobem molts moments d’alegria: en contemplar la bellesa de la creació, amb la lectura d’una obra literària bona, en l’audició d’una peça musical, l’admiració d’una obra d’art o gaudint d’una bona pel·lícula. També ens dona alegria el treball ben fet o bé fer un acte de servei solidari; encara trobem una alegria més gran en viure l’amor en família i l’amistat compartida; i finalment, trobem l’alegria en l’encontre amb Déu i amb els altres.
Però el camí de la vida també és ple de dificultats, d’inquietuds i preocupacions: ens fem grans, envellim i poc a poc perdem energies físiques i mentals, ens posem la malalts i experimentem el dolor. Ara bé, el creient ha de fer front a aquestes proves des de la fe, a la llum de Crist ressuscitat. Per això, quan arribin el sofriment i el dolor, que és segur que arribaran, hem de de fer per manera de convertir-les una oportunitat de trobada amb Déu, una ocasió de madurar interiorment, per avançar en el procés de conversió.
Sant Pau vincula el dolor amb el treball apostòlic: “Ara estic content de patir per vosaltres. Així continuo en la meva pròpia carn allò que encara falta als sofriments del Crist en bé del seu cos que és l’Església” (Col 1,24). La fe ens obre aquí un horitzó immens d’esperança. El dolor no és una càrrega inútil, depriment, un pes existencial que cal evitar de totes maneres, o com a molt, suportar-lo amb resignació. Es pot convertir en una col·laboració eficaç en l’obra de la salvació si l’unim als sofriments de Crist, a la seva creu. D’aquesta manera esdevé font de salvació.
Hi ha vegades que visitem persones que pateixen malalties molt greus, que estan suportant dolors molt forts o patiments progressius que van minant les seves forces. Abans de la visita demanem ajut en la pregària, des de la bona voluntat, i cerquem arguments per a portar-los tot el consol que som capaços. Però resulta que després sortim de la visita molt edificats perquè hem trobat persones plenes de pau interior, d’amor, i fins i tot d’una alegria serena, que esdevé tot un exemple per nosaltres.
Viktor Frankl, el psiquiatra vienès que va estar reclòs en un camp de concentració nazi durant la II Guerra Mundial, va ser un mestre en l’art de trobar sentit a la vida. Segons ell, en la vida hi ha un sentit últim que no depèn de nosaltres, que apunta a la transcendència, a Déu. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28). Heus aquí la resposta.
