Data: 31 d’octubre de 2021

Quan parlem de “Sínode” fem servir sovint la paraula “nosaltres”. Donem per descomptat el seu significat, però, si preguntem què volem dir, segurament no estarem del tot d’acord. Sínode universal vol dir, el camí que fa tota l’Església donant presència, veu i col·laboració a tots els seus membres, de qualsevol cultura, condició social, tradició, mentalitat, situació o responsabilitat al Poble de Déu.

La pregunta següent, lògica i necessària, seria: i qui és membre de l’Església,  perquè li reconeguem presència, veu, participació? Una qüestió inquietant, que ha motivat grans reflexions, però que no se sol plantejar en la nostra predicació o en diàlegs i accions pastorals: en aquest terreny és viva, fins i tot sense reconèixer-ho. Moltes vegades es respon en silenci, sense massa reflexió, quan es pensa: “el que diu aquest o aquell no té raó, no està d’acord amb l’Evangeli de Jesús, no cal fer-n’hi cas…” No arribem a dir que està exclòs del “nosaltres de l’Església”, però, en no reconèixer en ell quelcom de l’Esperit, sí que l’estem excloent de fet. En definitiva, a qui posem el micròfon?; a qui hem d’escoltar?

El Catecisme de l’Església Catòlica diu que és membre de l’Església el qui té fe en Jesucrist i es bateja. Es podria elaborar llavors una “llista”.

Però sobre “la llista” Jesús ens va deixar dues respostes aparentment contradictòries: “deixeu-lo, qui no està contra nosaltres (encara que no vingui amb nosaltres), està amb nosaltres” (Mc 9,40); i també, “qui no està amb mi, està contra mi” (Mt 12,30).

Una cosa és clara: l’essencial és estar amb Ell. Acceptem, doncs, que Jesucrist i el seu Esperit siguin absolutament lliures i no se subjectin a la llista “oficial”.

Però també ens va manar Jesús que sapiguem discernir, com es distingeix un arbre d’un altre pels seus fruits, perquè no tot el que apareix com a bo ho és realment (cf. Mt 7,1). En aquest sentit podem dir allò de la dita: “ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són”.

En conseqüència, la sinodalitat no és idèntica a la democràcia. La democràcia és el poder del poble, de tot el poble, pel simple fet d’existir, cadascun, com a ciutadà. La sinodalitat no és cap exercici de poder en aquest sentit, ni el simple respecte a un pretès “dret” a decidir, sinó la participació orgànica de tots els que estan amb Crist, en la marxa de l’Església (la base del dret que reconeix el Codi de Dret canònic a tots els batejats no és exactament la d’un règim democràtic).

Segons això, faré cas gustosament a la paraula i al consell, per exemple, d’un Carles de Foucauld, de la Gna. Teresa de Calcuta o del Cardenal Newman (per citar testimonis diversos), no perquè siguin més intel·ligents, savis, hàbils o poderosos, sinó perquè hi veig presència de Crist. Descobreixo en ells la manera de pensar, els criteris de vida, la manera d’estimar, propis de Crist, és a dir, del seu Esperit.

¿Podria donar-se aquest Esperit en persones fora dels límits visibles de l’Església, és a dir, entre els qui diuen no creure, o creure “a la seva manera”? És possible, però parlant normalment, qui s’ha convertit a Crist, confronta la seva vida cada dia amb la seva i s’esforça per ser conseqüent, sempre serà per a nosaltres un ressò fiable de l’Esperit. Als nostres ulls serà un veritable mestre – testimoni, a qui cal escoltar.