Estimats germans i germanes, Avui parlaré dun personatge de lOccident llatí veritablement extraordinari: el monjo Raban Maur. Al costat dhomes com sant Isidor de Sevilla, sant Beda el Venerable i sant Ambròs Autpert, dels quals ja he parlat en catequesis precedents, durant els segles de lalta edat mitjana va saber mantenir el contacte amb la gran cultura dels antics savis i dels Pares cristians. Raban Maur, recordat ben sovint com a præceptor Germaniæ, va tenir una fecunditat extraordinària. Amb la seva capacitat de treball totalment excepcional va ser potser qui més va contribuir a mantenir viva la cultura teològica, exegètica i espiritual a la qual recorrerien els segles successius. A ell fan referència grans personatges pertanyents al món dels monjos, com sant Pere Damià, sant Pere el Venerable i sant Bernat de Claravall, així com un nombre cada vegada més gran de clerici del clergat secular, que en els segles XII i XIII van promoure un dels floriments més bonics i fecunds del pensament humà. Raban va néixer a Magúncia, al voltant de lany 780; quan va entrar, molt jove, al monestir se li va afegir el nom de Maur, precisament en referència al jove Maur que, segons el Llibre segon dels diàlegs de sant Gregori Magne, essent nen, havia estat lliurat, pels seus pares, nobles romans, a labat Benet de Núrsia. Lingrés precoç de Raban com a puer oblatus en el món monàstic benedictí, i els fruits que va obtenir per al seu creixement humà, cultural i espiritual, van obrir possibilitats interessantíssimes no sols per a la vida dels monjos i de lEsglésia, sinó també per a tota la societat del seu temps, tradicionalment anomenada carolíngia. Parlant dells, o potser dell mateix, Raban Maur escriu: «Nhi ha alguns que han tingut la sort dhaver estat introduïts en el coneixement de les Escriptures de molt petits («a cunabulis suis») i shan alimentat tan bé de làpat que els ha ofert la santa Església que poden ser promoguts, amb leducació adequada, als més alts ordes sagrats» (PL 107, col 419 BC). Lextraordinària cultura per la qual es distingia Raban Maur va cridar molt aviat latenció dels grans del seu temps. Es va convertir en conseller de prínceps. Es va esforçar per garantir la unitat de lImperi i, en un nivell cultural més ampli, a qui li preguntava mai no va negar-li una resposta ponderada, que sinspirava preferentment en la Bíblia i en els textos dels sants Pares. Malgrat que va ser elegit primer abat del famós monestir de Fulda i després arquebisbe de la seva ciutat natal, Magúncia, va prosseguir els seus estudis, demostrant amb lexemple de la seva vida que es pot estar al mateix temps a disposició dels altres, sense privar-se per això dun temps oportú de reflexió, estudi i meditació. Així, Raban Maur va ser exegeta, filòsof, poeta, pastor i home de Déu. Les diòcesis de Fulda, Magúncia, Limburg i Breslàvia el veneren com a sant o beat. Les seves obres ocupen sis volums de la Patrologia Llatina de Migne. Probablement va ser ell qui va compondre un dels himnes més bonics i coneguts de lEsglésia llatina, el Veni Creator Spiritus, síntesi extraordinària de pneumatologia cristiana. El primer compromís teològic de Raban es va expressar, de fet, en forma de poesia i va tenir com a tema el misteri de la santa creu, en una obra titulada De laudibus sanctæ crucis, concebuda per presentar no sols continguts conceptuals, sinó també estímuls més exquisidament artístics, utilitzant tant la forma poètica com la forma pictòrica dins el mateix còdex manuscrit. Per exemple, proposant iconogràficament entre les línies del seu escrit la imatge de Crist crucificat, escriu: «Aquesta és la imatge del Salvador que, amb la posició dels seus membres, fa sagrada per a nosaltres la salubèrrima, dolcíssima i estimadíssima forma de la creu, perquè creient en nom seu i obeint els seus manaments puguem obtenir la vida eterna gràcies a la seva Passió. Per això, cada cop que elevem la mirada a la creu, recordem aquell que va patir per nosaltres per arrencar-nos del poder de les tenebres, acceptant la mort per fer-nos hereus de la vida eterna» (Lib. 1, Fig. 1: PL 107 col 151 C). Aquest mètode de combinar totes les arts, la intel·ligència, el cor i els sentits, que procedia dOrient, seria desenvolupat àmpliament a Occident, aconseguint metes inabastables en els còdexs miniats de la Bíblia i en altres obres de fe i dart, que van florir a Europa fins la invenció de la impremta i fins i tot després. En tot cas, demostra que Raban Maur tenia una consciència extraordinària de la necessitat dinvolucrar en lexperiència de fe no sols la ment i el cor, sinó també els sentits a través dels altres aspectes del gust estètic i de la sensibilitat humana que porten lhome a gaudir de la veritat amb tot el seu ésser, «esperit, ànima i cos». Això és important: la fe no és només pensament, sinó que implica tot lésser. Atès que Déu es va fer home en carn i os, i va entrar en el món sensible, nosaltres hem de mirar de trobar Déu amb totes les dimensions del nostre ésser. Així, la realitat de Déu, a través de la fe, penetra en el nostre ser i el transforma. Per això, Raban Maur va concentrar la seva atenció sobretot en la litúrgia, com a síntesi de totes les dimensions de la nostra percepció de la realitat. Aquesta intuïció de Raban Maur el fa extraordinàriament actual. Són famosos també els seus Carmina, proposats per a ser utilitzats sobretot en les celebracions litúrgiques. De fet, és lògic linterès de Raban per la litúrgia, si tenim en compte que era per damunt de tot un monjo. Això no obstant, no es va dedicar a lart de la poesia com a fi en si mateix, sinó que va utilitzar lart i qualsevol altre tipus de coneixement per a aprofundir en la paraula de Déu. Per això, amb gran interès i rigor va treballar per introduir els seus contemporanis, sobretot els ministres (bisbes, preveres i diaques), en la comprensió del significat profundament teològic i espiritual de tots els elements de la celebració litúrgica. Així, va procurar comprendre i presentar als altres els significats teològics amagats en els ritus, recorrent a la Bíblia i a la tradició dels Pares. Per honradesa i per donar més pes a les seves explicacions, no dubtava a citar les fonts patrístiques a què devia el seu saber. Sen servia amb llibertat i discerniment atent, continuant el desenvolupament del pensament patrístic. Per exemple, al final del seu Epistola prima dirigida a un corepiscopus de la diòcesi de Magúncia, després de respondre a les peticions daclariment sobre el comportament que sha de tenir en lexercici de la responsabilitat pastoral, prossegueix: «Them escrit tot això tal com ho hem deduït de les Sagrades Escriptures i dels cànons dels Pares. Ara bé, tu, home santíssim, pren les teves decisions com més bé et sembli, cas per cas, mirant de moderar la teva avaluació de tal manera que es garanteixi en tot la discreció, perquè aquesta és la mare de totes les virtuts» (Epistulæ, I: PL 112, col. 1510 C). Així es veu la continuïtat de la fe cristiana, que té els seus inicis en la paraula de Déu, la qual sempre és viva, es desenvolupa i sexpressa de noves maneres, sempre en coherència amb tota la construcció, amb tot ledifici de la fe. Atès que la paraula de Déu és part integrant de la celebració litúrgica, Raban Maur shi va dedicar amb el màxim interès durant tota la seva vida. Va redactar explicacions exegètiques apropiades gairebé per a tots els llibres bíblics de lAntic i del Nou Testament, amb una finalitat clarament pastoral, que justificava amb paraules com aquestes: «He escrit això [ ] sintetitzant explicacions i propostes de molts altres per prestar un servei al pobre lector que no pot tenir a la seva disposició gaires llibres, però també per ajudar els qui en molts temes no aconsegueixen aprofundir en la comprensió dels significats descoberts pels Pares» (Commentariorum in Matthæum præfatio: PL 107, col. 727 D). De fet, en comentar els textos bíblics recorria àmpliament als Pares antics, amb predilecció especial per sant Jeroni, sant Ambròs, sant Agustí i sant Gregori Magne. La seva notable sensibilitat pastoral el va portar després a afrontar un dels problemes que més preocupaven els fidels i els ministres sagrats del seu temps: el de la penitència. Va compilar «Penitenciaris» així els anomenava en els quals, segons la sensibilitat de lèpoca, senumeraven els pecats i les penes corresponents, utilitzant en la mesura que fos possible motivacions preses de la Bíblia, de les decisions dels concilis, i de les decretals dels Papes. Daquests textos sen van servir també els carolingis en el seu intent de reforma de lEsglésia i de la societat. Aquesta mateixa finalitat pastoral tenien obres com De disciplina ecclesiastica i De institutione clericorum» en els quals, recorrent sobretot a sant Agustí, Raban explicava a persones senzilles i al clergat de la seva diòcesi els elements fonamentals de la fe cristiana: eren una mena de petits catecismes. Concloc la presentació daquest gran «home dEsglésia» citant algunes paraules seves en què es reflecteix la seva convicció de fons: «Qui descuida la contemplació («qui vacare Deo negligit»), es priva de la visió de la llum de Déu; qui es deixa portar de manera indiscreta per les preocupacions i permet que els seus pensaments es vegin confosos pel tumult de les coses del món, es condemna a la impossibilitat absoluta de penetrar en els secrets del Déu invisible» (Lib. I: PL 112, col. 1263 A). Crec que Raban Maur ens adreça avui aquestes paraules: en el treball, amb els seus ritmes frenètics, i en el temps de vacances, hem de reservar moments per a Déu. Hem dobrir-li la nostra vida dirigint-li un pensament, una reflexió, una breu oració; i, sobretot, no hem doblidar el diumenge com el dia del Senyor, el dia de la litúrgia, per a percebre en la bellesa de les nostres esglésies, de la música sacra i de la paraula de Déu, la bellesa mateixa de Déu, deixant-lo entrar en el nostre ésser. Només així la nostra vida es fa gran, es fa vida de debò.
