Data: 12 de juliol de 2020
Observar el nostre entorn durant aquests mesos en què hem patit, i encara la vivim, la COVID-19, pot portar-nos al pessimisme. Massa coses han quedat trencades. Massa institucions han patit fora mida per sobreviure. Massa persones s’han refugiat en la por i en la incertesa. I tots ens fem les grans preguntes sobre l’ésser humà, sobre les actituds davant la vida i com afrontar la mort.
Contínuament es publiquen anàlisis i estudis de les conseqüències d’aquesta tragèdia. Ja n’han aparegut llibres amb reflexions més assossegades, però igualment inquietants, descrivint responsabilitats i mesures preses que afavoreixen o perjudiquen les possibles solucions per sortir de la crisi. És important tenir bona informació per assumir la necessària col·laboració personal o col·lectiva que ajudi el conjunt de la societat.
Els cristians som un nombrós grup humà que ha participat en tot moment en el compromís amb els afectats, amb una mentalitat esperançada. Per la nostra convicció en les paraules de Jesucrist fugim del pessimisme i volem, amb una actitud realista, treballar en la construcció d’una societat més justa i solidària. La paràbola evangèlica del samarità és una immillorable icona de cada un de nosaltres i de la mateixa Església, amatent als problemes de l’entorn.
A l’última reunió dels bisbes de Catalunya vam tractar d’aquesta dolorosa situació que, sense quedar-se només en els consells a les comunitats cristianes, volia de cada un dels presents, com a pastors, una implicació més gran en l’atenció espiritual i material als qui conviuen amb nosaltres. El dolor ens ha afectat a tots però s’ha acarnissat amb més força en alguns grups o institucions. N’assenyalem alguns, amb situacions preocupants.
Les residències de la gent gran s’han convertit en un important punt de mira. Tant els residents com els empleats i directius han patit, sobretot, els efectes mortals d’aquesta pandèmia. Han mort molts residents i hi ha hagut molta solitud. Alguns, amb el seu treball, han mostrat una gran heroïcitat, i les famílies han lamentat la separació dels seus éssers estimats. Els cristians hem de recuperar la proximitat i l’afecte cap a tots ells.
El món de l’ensenyament ha viscut una circumstància inèdita. Amb alumnes en els seus domicilis, amb els pares en múltiples i afegides tasques, amb un esforç immens del professorat en la seva adaptació a nous mètodes. I tots preocupats per les conseqüències educatives. Els cristians volem mostrar el nostre tarannà de servei i de lliurament cap a la construcció de persones integres.
Les empreses que tanquen, i un gran nombre de treballadors queden a l’atur amb la consegüent repercussió familiar i cívica. A la malaltia, s’hi afegirà la pobresa i la creixent exclusió social. Els cristians en compartim la preocupació i la solidaritat.
Els hospitals, on els professionals han treballat fins a l’extenuació i han exposat les seves vides. No oblidem mai les nostres oracions per ells.
I ara, a l’inici d’estiu, les colònies i els centres de temps lliure per a infants i joves. Necessitem cristians que dediquin el seu temps a educar i a estar físicament a prop d’ells. Els cristians ens unim en la gratuïtat del lliurament personal en l’àmbit del temps lliure.
En queden molts més, que romanen en l’ànim de tots.
