Benvolguts germans i germanes,
Estem en la vigília del dia en què celebrarem els cinquanta anys de l´obertura del concili ecumènic Vaticà II i l´inici de l´Any de la fe. Amb aquesta Catequesi vull començar a reflexionar -amb alguns pensaments breus- sobre el gran esdeveniment d´Església que va ser el Concili, esdeveniment del qual vaig ser testimoni directe. El Concili, per dir-ho així, se´ns presenta com un gran fresc, pintat en la gran multiplicitat i diversitat d´elements, sota la guia de l´Esperit Sant. I com davant un gran quadre, fins i tot avui continuem captant l´extraordinària riquesa d´aquest moment de gràcia, redescobrint en ell passatges, fragments i tessel·les especials.
El beat Joan Pau II, al llindar del tercer mil·lenni, va escriure: «Sento més que mai el deure d´indicar el Concili com la gran gràcia que l´Església ha rebut en el segle XX. Amb el Concili se´ns ha ofert una brúixola segura per orientar-nos en el camí del segle que comença» ( Novo millennio ineunte , 57). Penso que aquesta imatge és eloqüent. Els documents del concili Vaticà II, als quals cal tornar, alliberant-los d´una massa de publicacions que sovint, en comptes de fer-los conèixer els han ocultat, són, fins i tot per al nostre temps, una brúixola que permet a la barca de l´Església avançar mar endins, enmig de tempestats o d´onades serenes i tranquil·les, per a navegar segura i arribar a la meta.
Recordo bé aquell període: era un jove professor de teologia fonamental a la Universitat de Bonn, i va ser l´arquebisbe de Colònia, el cardenal Frings, per a mi un punt de referència humà i sacerdotal, qui em va portar a Roma amb ell com el seu teòleg consultor; després vaig ser nomenat també perit conciliar. Per a mi va ser una experiència única: després de tot el fervor i l´entusiasme de la preparació, vaig poder veure una Església viva -gairebé tres mil pares conciliars d´arreu del món reunits sota la guia del successor de l´apòstol Pere- que assisteix a l´escola de l´Esperit Sant, el motor vertader del Concili. Rares vegades en la història s´ha pogut gairebé «tocar» concretament, com llavors, la universalitat de l´Església en un moment de la gran realització de la seva missió de portar l´evangeli a tots els temps i fins als confins de la terra. En aquests dies, si torneu a veure les imatges de l´obertura d´aquesta gran Assemblea, a través de la televisió i altres mitjans de comunicació, podreu percebre també vosaltres l´alegria, l´esperança i el coratge que ens ha donat a tots nosaltres prendre part en aquest esdeveniment de llum que s´irradia fins avui.
En la història de l´Església, com penso que sabeu, diversos concilis van precedir el Vaticà II. Generalment, aquestes grans assemblees eclesials van ser convocades per a definir elements fonamentals de la fe, sobretot corregint errors que la posaven en perill. Pensem en el concili de Nicea, l´any 325, per a combatre l´heretgia arriana i reafirmar amb claredat la divinitat de Jesús, Fill unigènit de Déu Pare; o en el d´Efes, de l´any 431, que va definir Maria com a Mare de Déu; en el de Calcedònia, de l´any 451, que va afirmar l´única persona de Crist en dues naturaleses, la naturalesa divina i la humana. Per acostar-nos més a nosaltres, hem d´esmentar el concili de Trento, al segle XVI, que va aclarir punts essencials de la doctrina catòlica davant la Reforma protestant; o bé el Vaticà I, que va començar a reflexionar sobre diferents temàtiques, però que només va tenir temps d´emanar dos documents, un sobre el coneixement de Déu -la revelació, la fe i les relacions amb la raó- i l´altre sobre la primacia del Papa i la seva infal·libilitat, perquè va ser interromput per l´ocupació de Roma el setembre de 1870.
Si mirem al concili ecumènic Vaticà II, veiem que en aquell moment del camí de l´Església no hi havia errors particulars de fe que calgués corregir o condemnar, ni hi havia qüestions específiques de doctrina o de disciplina per aclarir. Es pot comprendre, doncs, la sorpresa del petit grup de cardenals presents a la sala capitular del monestir benedictí de Sant Pau Extramurs, quan, el 25 de gener de 1959, el beat Joan XXIII va anunciar el Sínode diocesà per a Roma i el Concili per a l´Església universal. La primera qüestió que es va plantejar en la preparació d´aquest gran esdeveniment va ser precisament com començar-lo, quina comesa precisa atribuir-li. El beat Joan XXIII, en el discurs d´obertura, l´11 d´octubre de fa cinquanta anys, va donar una indicació general: la fe havia de parlar d´una manera «renovada», més incisiva -perquè el món estava canviant ràpidament-, mantenint intactes, això no obstant, els seus continguts perennes, sense renúncies o avinences. El Papa desitjava que l´Església reflexionés sobre la seva fe, sobre les veritats que la guien. Però a partir d´aquesta reflexió seriosa i profunda sobre la fe s´havia de delinear de manera nova la relació entre l´Església i l´edat moderna, entre el cristianisme i certs elements essencials del pensament modern, no per a sotmetre´s a ell, sinó per a presentar al nostre món, que tendeix a allunyar-se de Déu, l´exigència de l´evangeli en tota la seva grandesa i en tota la seva puresa (cf. Discurs a la Cúria romana en ocasió de la felicitació nadalenca, 22 de desembre de 2005). Ho indica molt bé el servent de Déu Pau VI en l´homilia al final de l´última sessió del Concili -el 7 de desembre de 1965- amb paraules extraordinàriament actuals, quan afirma que, per a valorar bé aquest esdeveniment, «se l´ha mirar en el temps en qual s´ha verificat. En efecte, ha tingut lloc» -diu el Papa- «en un temps en el qual, com tothom reconeix, els homes tendien al regne de la terra més que no pas al regne del cel; un temps, afegim, en el qual l´oblit de Déu es fa habitual, gairebé el suggereix el progrés científic; un temps en què l´acte fonamental de la persona humana, sent més conscient d´ella mateixa i de la seva llibertat, tendeix a reclamar la pròpia autonomia absoluta, emancipant-se de qualsevol llei transcendent; un temps en el qual el laïcisme es considera la conseqüència legítima del pensament modern i la norma més sàvia per a l´ordenament temporal de la societat… En aquest temps es va celebrar el nostre Concili per a glòria de Déu, en el nom de Crist, inspirador de l´Esperit Sant». Fins aquí Pau VI. I concloïa indicant en la qüestió sobre Déu el punt central del Concili, aquell Déu que «existeix realment, viu, és una persona, és provident, és infinitament bo; encara més, no sols és bo en ell mateix, sinó immensament bo també per a nosaltres, és el nostre Creador, la nostra veritat, la nostra felicitat, fins a tal punt que l´home, quan en la contemplació s´esforça per a fixar la ment i el cor en Déu, realitza l´acte més elevat i més ple de la seva ànima, l´acte que fins i tot avui pot i ha de ser el cimal dels camps innombrables de l´activitat humana, de la qual aquests reben la dignitat» (AAS 58 [1966], 52-53).
Veiem com el temps en què vivim continua estant marcat per un oblit i sordesa respecte a Déu. Penso, doncs, que hem d´aprendre la lliçó més senzilla i fonamental del Concili, és a dir, que el cristianisme en la seva essència consisteix en la fe en Déu, que és Amor trinitari, i en l´encontre, personal i comunitari, amb Crist, que orienta i guia la vida: tota la resta es dedueix d´això. L´important avui, precisament com era el desig dels pares conciliars, és que es vegi novament, amb claredat, que Déu està present, ens cuida, ens respon. I que, en canvi, quan falta la fe en Déu, s´ensorra el que és essencial, perquè l´home perd la dignitat profunda i allò que fa gran la seva humanitat, contra tot reduccionisme. El Concili ens recorda que l´Església, en tots els seus components, té la tasca, el manament, de transmetre la paraula de l´amor de Déu que salva, perquè sigui escoltada i acollida la crida divina que conté en ella la nostra benaurança eterna.
Mirant d´aquesta manera la riquesa continguda en els documents del Vaticà II, vull només anomenar les quatre constitucions, gairebé els quatre punts cardinals de la brúixola capaç d´orientar-nos. La Constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum concilium ens indica com a l´Església a l´inici hi ha l´adoració, hi ha Déu, hi ha la centralitat del misteri de la presència de Crist. I l´Església, cos de Crist i poble peregrí en el temps, té com a tasca fonamental glorificar Déu, com ho expressa la Constitució dogmàtica Lumen gentium . El tercer document que vull citar és la Constitució sobre la divina Revelació Dei Verbum : la Paraula viva de Déu convoca l´Església i la vivifica al llarg de tot el seu camí en la història. I la manera com l´Església porta a tot el món la llum que ha rebut de Déu perquè sigui glorificat, és el tema de fons de la constitució pastoral Gaudium et spes .
El concili Vaticà II és per a nosaltres una forta crida a redescobrir cada dia la bellesa de la nostra fe, a conèixer-la de manera profunda per a aconseguir una relació més intensa amb el Senyor, a viure fins a les últimes conseqüències la nostra vocació cristiana. Que la Mare de Déu, Mare de Crist i de tota l´Església, ens ajudi a realitzar i a portar a terme el que els pares conciliars, animats per l´Esperit Sant, custodiaven en el cor: el desig que tothom pugui conèixer l´evangeli i trobar el Senyor Jesús com a camí, veritat i vida. Gràcies.
