Data: 5 de març de 2023
Tinc el costum de convidar alguns amics i col·laboradors a la lectura d’aquests comentaris dominicals. A vegades hi afegeixen una idea, en corregeixen una expressió, en matisen un concepte no massa clar per als lectors o hi posen un títol alternatiu. Sempre els agraeixo les seves aportacions. No puc dir que aquest comentari es deu a ells o que el resultat és coral. El contingut de cada glossa és de la meva pròpia i exclusiva responsabilitat. Per a bé o per a mal. Per a l’alegria i satisfacció dels qui el llegeixen o l’escolten perquè els orienta en la seva vida. També per assumir algun error de plantejament o desencert en la seva aplicació. Mai voldria ofendre ningú: sempre el respecte a tothom, creients o no, que amb la seva llibertat interpreten i comprenen el món. Intento, per descomptat, que el que dic estigui en sintonia amb el fonament de la fe en Jesucrist. En el meu cas, no pot ser d’una altra manera. I també desitjo que els cristians se sumin a aquest discurs vital.
Comentant la glossa del diumenge passat algú em va suggerir que hi afegís una frase del Concili Vaticà II en la seva Constitució sobre L’Església en el món actual. Va adduir dos motius: que el seu contingut no era una idea original meva d’ara i que la lectura dels documents d’aquest concili són molt actuals. Per tant, els cristians hauríem d’esforçar-nos en la seva aplicació a la nostra societat, amb una actitud oberta i responsable. Diu la citació: “L’ordre social cal desenvolupar-lo diàriament, fonamentar-lo en la veritat, edificar-lo sobre la justícia, vivificar-lo per l’amor. Però ha de trobar en la llibertat un equilibri cada dia més humà” (núm. 26).
Recordeu que vam centrar l’anterior comentari en l’amabilitat. Segurament és el mínim que ens podem demanar els uns als altres, fins i tot sabent que la referència era, i és, el mandat de Jesucrist en el qual s’assenta la nostra relació social i és la base de la construcció d’un món més just i respectuós. En aquest comentari volem accentuar les grans paraules de la citació del Concili, que haurien de ser escrites sempre en majúscules: VERITAT, JUSTÍCIA, AMOR, LLIBERTAT. El text acaba amb el mot “equilibri”, com volent afirmar que és necessari combinar adequadament aquestes paraules per tenir un resultat que commogui els cors, que ordeni les prioritats i, sobretot, que dignifiqui l’ésser humà, tot potenciant la seva relació solidària amb els altres.
Hi ha altres paraules que podrien afegir-se a aquesta magnífica relació, però amb les esmentades ja en tenim prou per recordar el seu significat concret i per a implicar-nos-hi. Sense pretendre fer disquisicions filosòfiques ens sembla important assenyalar algunes petites qüestions que en possibilitin un total enteniment i una posada en pràctica, d’acord amb les pròpies conviccions; en el nostre cas, amb la fe que professem. L’inici d’aquesta reflexió pot ser l’equilibri aplicat a la persona que, per la seva dignitat, és lliure per pensar, decidir i actuar. Deia el Quixot: “La llibertat, Sancho, és un dels més preuats dons que als homes va donar el cel; amb ella no poden igualar-s’hi els tresors que oculta la terra ni cobreix el mar”. Aquest do ens permet la recerca constant i ser autèntics, fugir de la mentida i l’ocultació interessada -ara recordo les famoses fake news que tan alegrement acceptem. Cal ser clars, transparents, nets de cor per caminar per la senda dels justos; ¡què fàcil que és parlar de justícia i anteposar mil excuses per a no acomplir-la! Es poden triar altres camins que condueixen a la maldat i a la duresa de cor. No els recomano a ningú.
Vull acabar aconsellant complir el mandat clau del Senyor: “que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat” (Jn 13, 34). “Estima i fes el que vulguis”, deia sant Agustí. A qui estima els seus semblants no se li pot demanar més.
