Benvolguts germans i germanes, Avui coneixerem un altre monjo benedictí del segle XII. El seu nom és Rupert de Deutz, una ciutat de prop de Colònia, seu dun famós monestir. Rupert mateix parla de la seva vida en una de les seves obres més importants, titulada La glòria i lhonor del Fill de lhome, que és un comentari parcial de lEvangeli de sant Mateu. Encara infant, va ser acollit com a «oblat» al monestir benedictí de Sant Llorenç, a Lieja, segons el costum de lèpoca de confiar un dels fills a leducació dels monjos, per a fer un do a Déu. A Rupert sempre li va agradar la vida monàstica. Va aprendre molt aviat el llatí, per a estudiar la Bíblia i per a gaudir de les celebracions litúrgiques. Es va distingir per una integèrrima rectitud moral i per una forta afició a la seu de sant Pere. Els seus temps estaven marcats per controvèrsies entre el Papat i lImperi, a causa de lanomenada «lluita de les investidures», amb la qual com he apuntat en altres catequesis el Papat volia impedir que el nomenament dels bisbes i lexercici de la seva jurisdicció depenguessin de les autoritats civils, que es guiaven sobretot per motivacions polítiques i econòmiques, certament no pastorals. El bisbe de Lieja, Otbert, es resistia a acceptar les directrius del Papa i va manar a lexili Berenguer, abat del monestir de Sant Llorenç, precisament per la seva fidelitat al Pontífex. En aquest monestir era on vivia Rupert, que no va dubtar a seguir el seu abat a lexili, i només quan el bisbe Otbert va tornar a entrar en comunió amb el Papa va tornar a Lieja i va acceptar fer-se sacerdot. Fins aquest moment havia evitat rebre lordenació dun bisbe que dissentia del Papa. Rupert ens ensenya que quan sorgeixen controvèrsies a lEsglésia, la referència al ministeri petrí garanteix fidelitat a la sana doctrina i dóna serenitat i llibertat interior. Després de la disputa amb Otbert, va haver dabandonar el seu monestir dos cops més. El 1116 els seus adversaris fins i tot el volien processar. Si bé va ser absolt de tota acusació, Rupert es va estimar més marxar per un temps a Siegburg, però, com que les polèmiques encara no havien acabat quan va tornar al monestir de Lieja, va decidir establir-se definitivament a Alemanya. Nomenat abat de Deutz el 1120, va restar allí fins el 1129, any de la seva mort. Només sen va allunyar per a fer un pelegrinatge a Roma, el 1124. Escriptor fecund, Rupert ha deixat nombroses obres, de gran interès encara avui, també perquè va participar activament en diversos i importants debats teològics del temps. Per exemple, va intervenir amb determinació en la controvèrsia eucarística, que el 1077 havia portat a la condemna de Berenguer de Tours, el qual havia donat una interpretació restrictiva de la presència de Crist en el sagrament de leucaristia i lhavia definida només com a simbòlica. En el llenguatge de lEsglésia no havia entrat encara el terme transsubstanciació, però Rupert, utilitzant a vegades expressions audaces, va sostenir amb determinació el realisme eucarístic i, sobretot en una obra titulada De divinis officiis, Els oficis divins, va afirmar amb decisió la continuïtat entre el cos del verb encarnat de Crist i la presència en les espècies eucarístiques del pa i del vi. Benvolguts germans i germanes, em sembla que arribats a aquest punt hem de pensar també en el nostre temps; en què també hi ha el perill de redimensionar el realisme eucarístic, és a dir, considerar leucaristia gairebé només com un ritu de comunió, de socialització, oblidant amb massa facilitat que en leucaristia hi ha present realment Crist ressuscitat amb el seu cos ressuscitat, que es posa en les nostres mans per a treurens de nosaltres mateixos, incorporar-nos en el seu cos immortal i guiar-nos així cap a la vida nova. Aquest gran misteri que el Senyor està present en tota la seva realitat en les espècies eucarístiques és un misteri que cal adorar i estimar sempre novament. Vull citar les paraules del Catecisme de lEsglésia catòlica que contenen el fruit de la meditació de la fe i de la reflexió teològica de dos mil anys: «El mode de presència del Crist sota les espècies eucarístiques és únic. [ ] En el santíssim sagrament de leucaristia es contenen veritablement, realment i substancialment el cos i la sang juntament amb lànima i la divinitat de nostre Senyor Jesucrist, i per tant, el Crist tot sencer. Aquesta presència sanomena real, no en exclusivitat, com si les altres presències no fossin reals, sinó per excel·lència, ja que és substancial i per ella el Crist, Déu i home, es fa present tot sencer» (cf. Catecisme de lEsglésia catòlica, n. 1374). També Rupert va contribuir, amb les seves reflexions, a aquesta precisa formulació. Una altra controvèrsia, en la qual labat de Deutz es va veure embolicat, concerneix al problema de la conciliació de la bondat i de lomnipotència de Déu amb lexistència del mal. Si Déu és omnipotent i bo, com sexplica la realitat del mal? Rupert va reaccionar a la posició assumida pels mestres de lescola teològica de Laon, que amb una sèrie de raonaments filosòfics distingien en la voluntat de Déu l«aprovar» i el «permetre», concloent que Déu permet el mal sense aprovar-lo i, per consegüent, sense voler-lo. Rupert, en canvi, renuncia a lús de la filosofia, que considera inadequada davant un problema tan gran, i simplement és fidel a la narració bíblica. Parteix de la bondat de Déu, de la veritat segons la qual Déu és summament bo i només pot voler el bé. Daquesta manera, identifica lorigen del mal en lhome i en lús equivocat de la llibertat humana. Quan Rupert afronta aquest tema, escriu pàgines plenes de fervor religiós per a lloar la misericòrdia infinita del Pare, la paciència i la benevolència de Déu amb lhome pecador. Com altres teòlegs de ledat mitjana, també Rupert es preguntava: ¿Per què el Verb de Déu, el Fill de Déu, es va fer home? Alguns, molts, responien explicant lencarnació del Verb amb la urgència de reparar el pecat de lhome. Rupert, en canvi, amb una visió cristocèntrica de la història de la Salvació, amplia la perspectiva, i en una de les seves obres, titulada La glorificació de la Trinitat, sosté la tesi que lEncarnació, esdeveniment central de tota la història, estava prevista des de leternitat, fins i tot independentment del pecat de lhome, perquè tota la creació pogués lloar Déu Pare i estimar-lo com una única família reunida entorn de Crist, el Fill de Déu. En la dona embarassada de lApocalipsi veu tota la història de la humanitat, que està orientada envers Crist, igual que la concepció està orientada al part, una perspectiva que desenvoluparan altres pensadors i que també valorarà la teologia contemporània, la qual afirma que tota la història del món i de la humanitat és la concepció orientada al part de Crist. Crist sempre és al centre de les explicacions exegètiques que Rupert dóna en els seus comentaris als llibres de la Bíblia, als quals es va dedicar amb gran diligència i passió. Així, troba una unitat admirable en tots els esdeveniments de la història de la Salvació, des de la creació fins a la consumació final dels temps: «Tota lEscriptura» afirma «és un sol llibre, que tendeix al mateix fi [el Verb diví], que ve dun sol Déu i que ha estat escrit per un sol Esperit» (De glorificatione Trinitatis et processione Sancti Spiritus I, V: PL 169, 18). En la interpretació de la Bíblia, Rupert no es limita a repetir els ensenyaments dels Pares, sinó que mostra una originalitat seva. Per exemple, és el primer escriptor que va identificar lesposa del Cantar dels cantars amb Maria santíssima. Així el seu comentari a aquest llibre de lEscriptura és una mena de summa mariològica, en la qual es presenten els privilegis i les virtuts excel·lents de Maria. En un dels passatges més inspirats del seu comentari Rupert escriu: «O predilectíssima entre les predilectes, Verge de les verges, ¿què lloa en tu el teu Fill estimat, que exalta tot el cor dels àngels? Es lloen la senzillesa, la puresa, la innocència, la doctrina, el pudor, la humilitat, la integritat de la ment i de la carn, és a dir, la virginitat incorrupta» (In Canticum Canticorum 4, 1-6: ccl 26, p. 69-70). La interpretació mariana de Rupert del Cantar dels Cantars és un exemple feliç de la sintonia entre litúrgia i teologia. De fet, diversos passatges daquest llibre bíblic ja sempraven en les celebracions litúrgiques de les festes marianes. Rupert, a més, procura inserir la seva doctrina mariològica en leclesiològica. En altres paraules, veu en Maria santíssima la part més santa de tota lEsglésia. Daquí que el meu venerat predecessor, el papa Pau VI, en el discurs de clausura de la tercera sessió del concili Vaticà II, en proclamar solemnement Maria Mare de lEsglésia, va citar precisament una frase treta de les obres de Rupert, que defineix Maria portio maxima, portio optima: la part més excelsa, la millor part de lEsglésia (cf. In Apocalypsem 1.7: PL 169, 1043). Benvolguts amics, amb aquest ràpid esbós ens adonem que Rupert va ser un teòleg fervorós, dotat de gran profunditat. Com tots els representants de la teologia monàstica, va saber combinar lestudi racional dels misteris de la fe amb la pregària i amb la contemplació, considerada el cim de tot coneixement de Déu. Ell mateix parla alguna vegada de les seves experiències místiques, com quan revela la inefable alegria dhaver percebut la presència del Senyor: «En aquest breu moment» afirma «vaig experimentar la veritat del que diu ell mateix: Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor» (De gloria et honore Filii hominis. Super Matthaeum 12: PL 168, 1601). També nosaltres, cadascú a la seva manera, podem trobar el Senyor Jesús, que constantment acompanya el nostre camí i es fa present en el pa eucarístic i en la seva Paraula per a la nostra Salvació.
