Benvolguts germans i germanes, Un dels mestres més grans de la teologia medieval és sant Albert Magne. El títol de gran ( magnus ), amb què ha passat a la història, indica la vastitud i la profunditat de la seva doctrina, que va unir a la santedat de vida. Ja els seus contemporanis no dubtaven a atribuir-li títols excel·lents; un deixeble seu, Ulric dEstrasburg, el va definir «sorpresa i miracle de la nostra època». Va néixer a Alemanya a principis del segle XIII, i encara molt jove es va dirigir a Itàlia, a Pàdua, seu duna de les universitats més famoses de ledat mitjana. Es va dedicar a lestudi de les anomenades «arts liberals»: gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, geometria, astronomia i música, és a dir, de la cultura general, manifestant el típic interès per les ciències naturals que molt aviat es convertiria en el camp predilecte de la seva especialització. Durant la seva estada a Pàdua va freqüentar lesglésia dels Dominics, als quals després es va unir amb la professió dels vots religiosos. Les fonts hagiogràfiques donen a entendre que Albert va madurar aquesta decisió gradualment. La intensa relació amb Déu, lexemple de santedat dels frares dominics, lescolta dels sermons del beat Jordà de Saxònia, successor de sant Domènec en el govern de lorde dels predicadors, van ser els factors decisius que el van ajudar a superar qualsevol dubte, vencent també resistències familiars. Ben sovint, en els anys de la joventut, Déu ens parla i ens indica el projecte de la nostra vida. Com per a Albert, també per a tots nosaltres la pregària personal alimentada per la paraula del Senyor, la participació freqüent en els sagraments i la direcció espiritual dhomes il·luminats són mitjans per a descobrir i seguir la veu de Déu. Va rebre lhàbit religiós de mans del beat Jordà de Saxònia. Després de lordenació sacerdotal, els seus superiors el van destinar a lensenyament en diversos centres destudis teològics annexos als convents dels pares dominics. Les seves brillants qualitats intel·lectuals li van permetre perfeccionar lestudi de la teologia a la universitat más cèlebre de lèpoca, la de París. Des de llavors sant Albert va emprendre lextraordinària activitat descriptor que va prosseguir durant tota la seva vida. Se li van assignar tasques prestigioses. El 1248 va rebre lencàrrec dobrir un estudi teològic a Colònia, una de les capitals més importants dAlemanya, on va viure en diversos períodes de la seva vida, i es va convertir en la seva ciutat dadopció. De París va portar amb ell a Colònia un alumne excepcional, Tomàs dAquino. Seria suficient només el mèrit dhaver estat mestre de sant Tomàs per sentir una profunda admiració per sant Albert. Entre aquests dos grans teòlegs es va instaurar una relació destimació i amistat recíproques, actituds humanes que ajuden molt al desenvolupament de la ciència. El 1254 Albert va ser elegit provincial de la província Teutoniæ teutònica dels pares dominics, que comprenia comunitats escampades en un vast territori del centre i del nord dEuropa. Es va distingir pel zel amb què va exercir aquest ministeri, visitant les comunitats i exhortant constantment els germans a viure la fidelitat als ensenyaments i els exemples de sant Domènec. Els seus dots no van escapar a latenció del Papa daquella època, Alexandre IV, que va voler que Albert estigués durant un temps al seu costat a Anagni on els Papes anaven ben sovint, a Roma i a Viterbo, per servir-se del seu assessorament teològic. El mateix Summe Pontífex el va nomenar bisbe de Ratisbona, una diòcesi gran i famosa, però que passava per un moment difícil. De 1260 a 1262 Albert va exercir aquest ministeri amb infatigable dedicació, i va aconseguir portar pau i concòrdia a la ciutat, reorganitzar parròquies i convents i donar un nou impuls a les activitats caritatives. En els anys 1263 i 1264 Albert va predicar a Alemanya i a Bohèmia per voluntat del papa Urbà IV, i va tornar després a Colònia, on va reprendre la seva missió de docent, estudiós i escriptor. Pel fet de ser un home de pregària, de ciència i de caritat, gaudia de gran autoritat en les seves intervencions, en diverses vicissituds de lEsglésia i de la societat de lèpoca: va ser sobretot un home de reconciliació i de pau a Colònia, on larquebisbe havia entrat en dura contraposició amb les institucions ciutadanes; es va prodigar durant els treballs del II Concili de Lió, el 1274, convocat pel papa Gregori X per a afavorir la unió entre lEsglésia llatina i la grega, després de la separació del gran cisma dOrient de 1054; va aclarir el pensament de sant Tomàs dAquino, que havia estat objecte dobjeccions i fins i tot de condemnes completament injustificades. Va morir a la cel·la del seu convent de la Santa Creu a Colònia el 1280, i molt aviat va ser venerat pels seus germans dominics. LEsglésia el va proposar al culte dels fidels amb la beatificació, el 1622, i amb la canonització, el 1931, quan el papa Pius XI el va proclamar doctor de lEsglésia. Es tractava dun reconeixement indubtablement apropiat a aquest gran home de Déu i insigne estudiós no sols de les veritats de la fe, sinó de moltíssims altres sectors del saber; en efecte, fent un cop dull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber. Certament, els mètodes científics adoptats per sant Albert Magne no són els que es van consolidar en els segles posteriors. El seu mètode consistia simplement en lobservació, en la descripció i en la classificació dels fenòmens estudiats, però així va obrir la porta a treballs futurs. Encara avui ens pot ensenyar moltes coses. Sant Albert mostra sobretot que entre fe i ciència no hi ha oposició, malgrat alguns episodis dincomprensió que shan esdevingut en la història. Un home de fe i de pregària com era sant Albert Magne pot conrear serenament lestudi de les ciències naturals i avançar en el coneixement del microcosmos i del macrocosmos, descobrint les lleis pròpies de la matèria, perquè tot això concorre a alimentar la set de Déu i lamor a ell. La Bíblia ens parla de la creació com del primer llenguatge a través del qual Déu que és summa intel·ligència, que és Logos ens revela quelcom de si mateix. El llibre de la Saviesa, per exemple, afirma que els fenòmens de la naturalesa, dotats de grandesa i de bellesa, són com les obres dun artista, a través de les quals, per analogia, podem conèixer lautor de la creació (cf. Sv 13,5). Amb una similitud clàssica en lEdat Mitjana i en el Renaixement, el món natural pot comparar-se amb un llibre escrit per Déu, que nosaltres llegim segons els diferents enfocaments de les ciències (cf. Discurs als participants en lassemblea plenària de lAcadèmia pontifícia de les ciències, 31 doctubre de 2008). Quants científics, seguint els passos de sant Albert Magne, han portat endavant les seves investigacions moguts per sorpresa i gratitud davant el món que, als seus ulls destudiosos i creients, es presentava i es presenta com lobra bona dun creador savi i amorós! Lestudi científic es transforma en un himne de lloança. Ho havia comprès molt bé un gran astrofísic dels nostres temps, la causa de beatificació del qual sha incoat, Enrico Medi, que va escriure: «Oh, vosaltres, misterioses galàxies [ ], jo us veig, us calculo, us entenc, us estudio i us descobreixo, penetro en vosaltres i us recullo. Prenc la vostra llum i amb ella faig ciència; prenc el moviment i en faig saviesa; prenc el llambreig dels colors i en faig poesia; us prenc a vosaltres, estrelles, a les meves mans, i tremolant en la unitat del meu ésser us elevo per damunt de vosaltres mateixes, i en oració us presento el Creador, que vosaltres només podeu adorar a través meu» ( Li operi. Inno allà creazione ). Sant Albert Magne ens recorda que entre ciència i fe hi ha amistat, i que els homes de ciència poden recórrer, mitjançant la seva vocació a lestudi de la naturalesa, un camí de santedat autèntic i fascinant. La seva extraordinària obertura de ment es revela també en una operació cultural que va emprendre amb èxit, com és lacollença i la valoració del pensament dAristòtil. De fet, en temps de sant Albert sestava difonent el coneixement de nombroses obres daquest gran filòsof grec del segle IV abans de Crist, sobretot en làmbit de lètica i de la metafísica, les quals demostraven la força de la raó, explicaven amb lucidesa i claredat el sentit i lestructura de la realitat, la seva intel·ligibilitat, el valor i la finalitat de les accions humanes. Sant Albert Magne va obrir la porta per a acollir tota la filosofia dAristòtil en la filosofia i la teologia medieval, una incorporació que sant Tomàs va elaborar després de manera definitiva. Aquesta incorporació duna filosofia diguem pagana precristiana va ser una autèntica revolució cultural per a aquell temps. Això no obstant, molts pensadors cristians temien la filosofia dAristòtil, la filosofia no cristiana, sobretot perquè, presentada pels seus comentaristes àrabs, shavia interpretat duna manera que semblava almenys en alguns punts completament inconciliable amb la fe cristiana. De manera que es plantejava un dilema: fe i raó es contraposen o no es contraposen? Aquí hi ha un dels grans mèrits de sant Albert: amb rigor científic va estudiar les obres dAristòtil, convençut que tot el que és realment racional és compatible amb la fe revelada en les Sagrades Escriptures. En altres paraules, sant Albert Magne va contribuir així a la formació duna filosofia autònoma, diferent de la teologia, a la qual la uneix només la unitat de la veritat. Així va néixer en el segle XIII una distinció clara entre els dos sabers filosofia i teologia, que, dialogant entre ells, cooperen harmoniosament al descobriment de lautèntica vocació de lhome, assedegat de veritat i de felicitat: és sobretot la teologia, definida per sant Albert com «ciència afectiva», la que indica a lhome la seva crida a lalegria eterna, una alegria que brolla de ladhesió plena a la veritat. Sant Albert Magne va ser capaç de comunicar aquests conceptes de manera senzilla i comprensible. Autèntic fill de sant Domènec, predicava de bon grat al poble de Déu, que era conquerit per la seva paraula i per lexemple de la seva vida. Benvolguts germans i germanes, demanem al Senyor que mai no faltin en la santa Església teòlegs doctes, piadosos i savis com sant Albert Magne, i que ens ajudi a cadascun de nosaltres a fer nostra la «fórmula de la santedat» que ell va seguir en la seva vida: «Voler tot el que jo vull per a la glòria de Déu, com Déu vol per a la seva glòria tot el que ell vol», és a dir, conformar-se sempre a la voluntat de Déu per a estimar i fer-ho tot només i sempre per a la seva glòria.
