Benvolguts germans i germanes, La setmana passada vaig parlar de la vida i de la personalitat de sant Bonaventura de Bagnoregio, i aquest matí vull continuar la seva presentació, detenint-me sobre una part de la seva obra literària i de la seva doctrina. Com ja vaig dir, un dels diversos mèrits de sant Bonaventura va ser interpretar de manera autèntica i fidel la figura de sant Francesc dAssís, al qual va venerar i estudiar amb gran amor. En temps de sant Bonaventura, un corrent de frares menors anomenats espirituals , sostenia en particular que amb sant Francesc shavia inaugurat una fase totalment nova de la història, en la qual apareixeria l«evangeli etern» de què parla lApocalipsi, substituint el Nou Testament. Aquest grup afirmava que lEsglésia ja havia exhaurit el seu paper històric, i una comunitat carismàtica dhomes lliures guiats interiorment per lEsperit és a dir, els franciscans espirituals passava a ocupar el seu lloc. Les idees daquest grup es basaven en els escrits dun abat cistercenc, Gioacchino da Fiore, que va morir el 1202. En les seves obres afirmava un ritme trinitari de la història. Considerava lAntic Testament com ledat del Pare, seguida del temps del Fill, el temps de lEsglésia. Calia esperar encara la tercera edat, la de lEsperit Sant. Així, tota la història shavia dinterpretar com una història de progrés: des de la severitat de lAntic Testament a la relativa llibertat del temps del Fill, a lEsglésia, fins a la plena llibertat dels fills de Déu, en el període de lEsperit Sant, que seria, per fi, el temps de la pau entre els homes, de la reconciliació dels pobles i de les religions. Gioacchino da Fiore havia suscitat lesperança que el començament del nou temps vindria dun nou monaquisme. Per això és comprensible que un grup de franciscans cregués reconèixer en sant Francesc dAssís liniciador del temps nou i en el seu Orde la comunitat del període nou: la comunitat del temps de lEsperit Sant, que deixava endarrere lEsglésia jeràrquica per a iniciar la nova Església de lEsperit, desvinculada ja de les velles estructures. Per consegüent, es corria el risc duna gravíssima tergiversació del missatge de sant Francesc, de la seva humil fidelitat a levangeli i a lEsglésia, i aquest equívoc comportava una visió errònia del cristianisme en el seu conjunt. Sant Bonaventura, que el 1257 es va convertir en ministre general de lOrde franciscà, es va trobar davant una greu tensió dins el seu Orde mateix precisament a causa dels qui sostenien lesmentat corrent dels franciscans espirituals, que es remuntava a Gioacchino da Fiore. Per a respondre a aquest grup i restablir la unitat en lOrde, sant Bonaventura va estudiar atentament els escrits autèntics de Gioacchino da Fiore i els que se li atribuïen, i, tenint en compte la necessitat de presentar fidelment la figura i el missatge del seu estimat sant Francesc, va voler exposar una visió correcta de la teologia de la història. Sant Bonaventura va afrontar el problema precisament en la seva última obra, una compilació de conferències als monjos de lEstudi parisenc, que va quedar incompleta i ens ha arribat a través de les transcripcions dels oients, titulada Hexaëmeron , és a dir, una explicació al·legòrica dels sis dies de la creació. Els pares de lEsglésia consideraven els sis o set dies del relat sobre la creació com a profecia de la història del món, de la humanitat. Els set dies representaven per a ells set períodes de la història, més tard interpretats també com set mil·lennis. Amb Crist sentrava en lúltim, és a dir, el sisè període de la història, al qual seguiria després el gran dissabte de Déu. Sant Bonaventura suposa aquesta interpretació històrica de la narració dels dies de la creació, però duna manera molt lliure i innovadora. Segons ell, dos fenòmens del seu temps fan necessària una nova interpretació del curs de la història: El primer és la figura de sant Francesc, lhome totalment unit a Crist fins a la comunió dels estigmes, gairebé un alter Christus , i amb sant Francesc la nova comunitat creada per ell, diferent del monaquisme conegut fins llavors. Aquest fenomen exigia una nova interpretació, com a novetat de Déu apareguda en aquell moment. El segon és la posició de Gioacchino da Fiore, que anunciava un nou monaquisme; i un període totalment nou de la història, que anava més enllà de la revelació del Nou Testament, exigia una resposta. Com a ministre general de lOrde dels franciscans, sant Bonaventura va veure tot seguit que amb la concepció espiritualista, inspirada en Gioacchino da Fiore, lOrde no era governable, sinó que anava lògicament cap a lanarquia. Segons el seu parer, les conseqüències eren dues: La primera: la necessitat pràctica destructures i dinserció en la realitat de lEsglésia jeràrquica, de lEsglésia real, requeria un fonament teològic, entre daltres raons perquè els altres, els que seguien la concepció espiritualista, mostraven un aparent fonament teològic. La segona: fins i tot tenint en compte el realisme necessari, no calia perdre la novetat de la figura de sant Francesc. Com va respondre sant Bonaventura a lexigència pràctica i teòrica? Aquí només puc fer un resum esquemàtic i incomplet de la seva resposta en alguns punts: 1. Sant Bonaventura rebutja la idea del ritme trinitari de la història. Déu és un en tota la història i no es divideix en tres divinitats. Per consegüent, la història és una, encara que és un camí, i segons sant Bonaventura un camí de progrés. 2. Jesucrist és lúltima Paraula de Déu; en ell Déu ho ha dit tot, donant-se i dient-se a ell mateix. Déu no pot dir ni donar més que ell mateix. LEsperit Sant és Esperit del Pare i del Fill. Crist mateix diu de lEsperit Sant: «Us farà recordar tot el que jo us he dit» (Jn 14,26), «Allò que us anunciarà, ho rep de mi» (Jn 16,15). Així doncs, no hi ha un altre evangeli més alt, no cal esperar una altra Església. Per això també lOrde de sant Francesc ha dinserir-se en aquesta Església, en la seva fe, en el seu ordenament jeràrquic. 3. Això no significa que lEsglésia sigui immòbil, que estigui ancorada en el passat i no pugui haver-hi novetat en ella. Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt , les obres de Crist no retrocedeixen, ni desapareixen, sinó que avancen, diu el sant en la carta De tribus quæstionibus. Així formula explícitament sant Bonaventura la idea del progrés, i aquesta és una novetat respecte als pares de lEsglésia i a gran part dels seus contemporanis. Per a sant Bonaventura Crist ja no és el fi de la història, com per als pares de lEsglésia, sinó el seu centre; amb Crist la història no acaba, sinó que comença un període nou. Una altra conseqüència és la següent: fins aquest moment dominava la idea que els pares de lEsglésia eren el cim absolut de la teologia, totes les generacions següents només podien ser deixebles seus. També sant Bonaventura reconeix els pares com a mestres per sempre, però el fenomen de sant Francesc li dóna la certesa que la riquesa de la paraula de Crist és inesgotable i que fins i tot en les noves generacions poden aparèixer llums noves. La unicitat de Crist garanteix així mateix la novetat i la renovació en tots els períodes de la història. Certament, lOrde franciscà subratlla pertany a lEsglésia de Jesucrist, a lEsglésia apostòlica i no pot construir-se en un espiritualisme utòpic. Però, al mateix temps, és vàlida la novetat daquest Orde respecte al monaquisme clàssic, i sant Bonaventura com vaig dir en la catequesi anterior va defensar aquesta novetat contra els atacs del clergat secular de París: els franciscans no tenen un monestir fix, poden estar presents arreu per a anunciar levangeli. Precisament la ruptura amb lestabilitat característica del monaquisme en favor duna nova flexibilitat va restituir en lEsglésia el dinamisme missioner. Arribats a aquest punt potser és útil dir que també avui hi ha visions segons les quals tota la història de lEsglésia en el segon mil·lenni ha estat una decadència permanent; alguns ja veuen la decadència immediatament després del Nou Testament. En realitat, Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt , les obres de Crist no retrocedeixen, sinó que avancen. Què seria lEsglésia sense la nova espiritualitat dels cistercencs, dels franciscans i dels dominics, sense lespiritualitat de santa Teresa dÀvila i de sant Joan de la Creu, etcètera? També avui val aquesta afirmació: Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt , avancen. Sant Bonaventura ens ensenya el conjunt del discerniment necessari, fins i tot sever, del realisme sobri i de lobertura als nous carismes que Crist dóna, en lEsperit Sant, a la seva Església. I mentre es repeteix aquesta idea de la decadència, hi ha també una altra idea, aquest «utopisme espiritualista» que es repeteix. De fet, sabem que després del concili Vaticà II alguns estaven convençuts que tot era nou, que hi havia una altra Església, que lEsglésia preconciliar havia acabat i que en sorgiria una altra, totalment «una altra». Un utopisme anàrquic! I, gràcies a Déu, els timoners savis de la barca de Pere, el papa Pau VI i el papa Joan Pau II, per una part van defensar la novetat del Concili i, per una altra, al mateix temps, van defensar la unicitat i la continuïtat de lEsglésia, que sempre és Església de pecadors i sempre és lloc de gràcia. 4. En aquest sentit, sant Bonaventura, com a ministre general dels franciscans, va adoptar una línia de govern en què era claríssim que el nou Orde, com a comunitat, no podia viure en la mateixa «altura escatològica» de sant Francesc, en el qual ell veu anticipat el món futur, sinó que guiada, al mateix temps, per un sa realisme i per la valentia espiritual havia dacostar-se tant com fos possible a la realització màxima del Sermó de la muntanya, que per a sant Francesc va ser la regla, si bé tenint en compte els límits de lhome, marcat pel pecat original. Veiem així que per a sant Bonaventura governar no coincidia simplement amb fer coses, sinó que era sobretot pensar i resar. En la base del seu govern sempre trobem la pregària i el pensament; totes les seves decisions eren fruit de la reflexió, del pensament il·luminat de la pregària. La seva íntima relació amb Crist va acompanyar sempre la seva feina de ministre general, i per això va compondre una sèrie descrits teologicomístics, que expressen lànima del seu govern i manifesten la intenció de guiar interiorment lOrde, és a dir, de governar no sols mitjançant ordres i estructures, sinó guiant i il·luminant les ànimes, orientant cap a Crist. Daquests escrits, que són lànima del seu govern i que mostren tant a la persona com a la comunitat el camí a recórrer, en vull esmentar només un, la seva obra mestra, lItinerarium mentis in Deum, que és un «manual» de contemplació mística. Aquest llibre va ser concebut en un lloc de profunda espiritualitat: la muntanya de la Verna, on sant Francesc va rebre els estigmes. En la introducció lautor il·lustra les circumstàncies que van donar origen a aquest escrit: «Mentre meditava sobre les possibilitats de lànima dascendir a Déu sem va presentar, entre daltres coses, lesdeveniment admirable que va succeir en aquell lloc al beat Francesc, és a dir, la visió del serafí alat en forma de Crucifix. I meditant sobre això, tot seguit em vaig adonar que aquesta visió moferia lèxtasi contemplatiu del mateix pare Francesc i alhora el camí que porta fins a ell» ( Itinerario della mente in Dio , Pròleg, 2, a Opere di San Bonaventura. Opuscoli Teologici 1, Roma 1993, p. 499). Les sis ales del serafí es converteixen així en el símbol de sis etapes que porten progressivament a lhome des del coneixement de Déu, mitjançant lobservació del món i de les criatures i mitjançant lexploració de lànima mateixa amb les seves facultats, a la unió íntima amb la Trinitat per mitjà de Crist, a imitació de sant Francesc dAssís. Caldria deixar que les últimes paraules de l Itinerarium de sant Bonaventura, que responen a la pregunta sobre com es pot aconseguir aquesta comunió mística amb Déu, arribessin fins al fons del nostre cor: «Si ara anheles saber com succeeix això [la comunió mística amb Déu], pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a lintel·lecte; al clamor de la pregària, no a lestudi de la lletra; a lespòs, no al mestre; a Déu, no a lhome; a la boirina, no a la claredat; no a la llum, sinó al foc que tot ho inflama i trasporta a Déu amb les fortes uncions i els afectes vehements [ ]. Entrem, per tant, en la boirina, emmudim els afanys, les passions i els fantasmes; passem amb Crist crucificat daquest món al Pare, per a dir amb Felip després dhaver-lo vist: no ens cal res més» (ib., VII, 6). Benvolguts amics, acollim la invitació que ens dirigeix sant Bonaventura, el doctor seràfic, i entrem a lescola del Mestre diví: escoltem la seva Paraula de vida i de veritat, que ressona en líntim de la nostra ànima. Purifiquem els nostres pensaments i les nostres accions, a fi que ell pugui habitar en nosaltres, i nosaltres puguem escoltar la seva veu divina, que ens atreu cap a la felicitat veritable.
