Benvolguts germans i germanes, Avui vull parlar de sant Bonaventura de Bagnoregio. Us confesso que, en proposar-vos aquest tema, sento una certa nostàlgia, perquè penso en els treballs dinvestigació que, com a jove estudiós, vaig realitzar precisament sobre aquest autor, especialment important per a mi. El seu coneixement va incidir notablement en la meva formació. Amb gran goig, fa alguns mesos vaig fer un pelegrinatge al seu lloc natal, Bagnoregio, una petita ciutat italiana del Laci, on es custodia la seva memòria amb veneració. Va néixer probablement el 1217 i va morir el 1274; va viure en el segle XIII, una època en què la fe cristiana, que havia penetrat profundament en la cultura i en la societat dEuropa, va inspirar obres imperibles en el camp de la literatura, de les arts visuals, de la filosofia i de la teologia. Entre les grans figures cristianes que van contribuir a la composició daquesta harmonia entre fe i cultura destaca Bonaventura, home dacció i de contemplació, de profunda pietat i de prudència en el govern. Es deia Giovanni da Fidanza. Un episodi que va succeir quan encara era un noi va marcar profundament la seva vida, com ell mateix ho relata: Es veia afectat per una greu malaltia i ni tan sols el seu pare, que era metge, tenia esperances de salvar-lo de la mort. Llavors, la seva mare va recórrer a la intercessió de sant Francesc dAssís, canonitzat feia poc. I en Giovanni es va curar. La figura del «Poverello» dAssís va arribar a ser encara més familiar per a ell alguns anys més tard, quan es trobava a París, on estudiava. Havia obtingut el diploma de mestre dArts, que podríem comparar amb el dun prestigiós institut dels nostres temps. En aquest moment, com molts joves del passat i també davui, en Giovanni es va plantejar una pregunta crucial: «Què he de fer amb la meva vida?» Fascinat pel testimoni de fervor i radicalitat evangèlica dels frares menors, que havien arribat a París el 1219, en Giovanni va trucar a les portes del convent franciscà daquesta ciutat i va demanar ser acollit en la gran família dels deixebles de Francesc. Molts anys després va explicar les raons de la seva elecció: en sant Francesc i en el moviment que ell va iniciar reconeixia lacció de Crist. En una carta dirigida a un altre frare escrivia el següent: «Confesso davant Déu que la raó que em va portar a estimar més la vida del beat Francesc és que aquesta sassembla als començaments i al creixement de lEsglésia. LEsglésia va començar amb simples pescadors, i després es va enriquir de doctors molt il·lustres i savis; la religió del beat Francesc no va ser establerta per la prudència dels homes, sinó per Crist» (Epistula de tribus quæstionibus ad magistrum innominatum, a Opere di San Bonaventura. Introduzione generale, Roma 1990, p. 29). Per tant, pels volts de lany 1243 Giovanni va vestir el saial franciscà i va adoptar el nom de Bonaventura. Tot seguit va ser destinat als estudis, i es va matricular a la Facultat de Teologia de la Universitat de París, on va seguir un conjunt de cursos molt ardus. Va obtenir diversos títols requerits per la carrera acadèmica, els de «batxiller bíblic» i de «batxiller sentenciari». Així Bonaventura va estudiar a fons la Sagrada Escriptura; les Sentències de Pere Llombard, el manual de teologia daquell temps i els autors de teologia més importants, i, en contacte amb els mestres i els estudiants que afluïen a París des de tot Europa, va madurar la seva reflexió personal i una sensibilitat espiritual de gran valor que, al llarg dels anys successius, va saber infondre en les seves obres i en els seus sermons, convertint-se així en un dels teòlegs més importants de la història de lEsglésia. És significatiu recordar el títol de la tesi que va defensar per a ser habilitat a lensenyament de la teologia, la licentia ubiqui docendi, com es deia en aquells temps. La seva dissertació portava per títol: Qüestions sobre el coneixement de Crist. Aquest tema mostra el paper central que Crist va tenir sempre en la vida i en els ensenyaments de Bonaventura. Sens dubte podem dir que tot el seu pensament va ser profundament cristocèntric. En aquells anys a París, la ciutat dadopció de Bonaventura, esclata una violenta polèmica contra els frares menors de sant Francesc dAssís i els frares predicadors de sant Domènec de Guzmán. Es contestava el seu dret a ensenyar a la Universitat, i fins i tot es posava en dubte lautenticitat de la seva vida consagrada. Certament, els canvis introduïts pels ordes mendicants en la manera dentendre la vida religiosa, dels quals he parlat en les meves catequesis anteriors, eren tan innovadors que no tothom arribava a comprendrels. Shi afegien, també, com alguna vegada succeeix fins i tot entre persones sincerament religioses, motius de debilitat humana, com lenveja i la gelosia. Bonaventura, encara que envoltat per loposició dels altres mestres universitaris, havia començat a ensenyar a la càtedra de teologia dels franciscans, i per a respondre a qui criticava els ordes mendicants, va compondre un escrit titulat La perfecció evangèlica; en què demostra com els ordes mendicants, especialment els frares menors, practicant els vots de pobresa, de castedat i dobediència, seguien els consells de levangeli. Més enllà daquestes circumstàncies històriques, lensenyament de Bonaventura en aquesta obra i en la seva vida continua sent actual: lEsglésia és més lluminosa i bella gràcies a la fidelitat a la vocació daquests fills seus i daquelles filles seves que no sols posen en pràctica els preceptes evangèlics, sinó que per gràcia de Déu estan cridats a guardar els consells i així testimonien, amb el seu estil de vida pobra, casta i obedient, que levangeli és font de goig i de perfecció. El conflicte es va calmar, almenys durant algun temps, i, per intervenció personal del papa Alexandre IV, el 1257, Bonaventura va ser oficialment reconegut com a doctor i mestre de la Universitat parisenca. Això no obstant, va haver de renunciar a aquest prestigiós càrrec, perquè en aquest mateix any el capítol general de lorde el va elegir ministre general. Va exercir aquest càrrec durant disset anys amb saviesa i entrega, visitant les províncies, escrivint als germans, intervenint alguna vegada amb una certa severitat per a eliminar abusos. Quan Bonaventura va iniciar aquest servei, lorde dels frares menors shavia desenvolupat de manera prodigiosa: els frares escampats per tot lOccident eren més de 30.000, amb presències missioneres al nord dÀfrica, a lOrient Mitjà, i fins i tot a Pequín. Calia consolidar aquesta expansió i, sobretot, conferir-li unitat dacció i desperit, guardant plena fidelitat al carisma de Francesc. De fet, entre els seguidors del sant dAssís hi havia diferents maneres dinterpretar el missatge, existia realment el risc duna fractura interna. Per a evitar aquest perill, el 1260, el capítol general de lorde a Narbona va acceptar i va ratificar un text proposat per Bonaventura, en el qual es recollien i sunificaven les normes que regulaven la vida diària dels frares menors. Bonaventura intuïa, això no obstant, que les disposicions legislatives, si bé sinspiraven en la saviesa i la moderació, no eren suficients per a assegurar la comunió de lesperit i dels cors. Era necessari que es compartissin els mateixos ideals i les mateixes motivacions. Per aquesta raó, Bonaventura va voler presentar lautèntic carisma de Francesc, la seva vida i el seu ensenyament. Per això va recollir amb gran zel documents relatius al «Poverello» i va escoltar amb atenció els records dels qui havien conegut directament Francesc. Va néixer així una biografia del sant dAssís ben fundada històricament, titulada Legenda Maior, redactada també de manera més succinta, i anomenada per això Legenda minor. La paraula llatina, a diferència de la italiana, no indica un fruit de la fantasia, sinó, al contrari, Legenda significa un text autoritzat, per a llegir oficialment. En efecte, el capítol general dels frares menors de 1263, reunit a Pisa, va reconèixer en la biografia de sant Bonaventura el retrat més fidel del fundador i es va convertir en la biografia oficial del sant. ¿Quina és la imatge de sant Francesc que brolla del cor i de la ploma del seu fill devot i successor, sant Bonaventura? El punt essencial: Francesc és un alter Christus, un home que va cercar apassionadament Crist. En lamor que impulsa a la imitació es va conformar totalment a ell. Bonaventura assenyalava aquest ideal viu a tots els seguidors de Francesc. Aquest ideal, vàlid per a tot cristià, ahir, avui i sempre, va ser indicat com a programa també per a lEsglésia del tercer mil·lenni pel meu predecessor, el venerable Joan Pau II. Aquest programa, escrivia en la seva carta Novo millennio ineunte, se centra «en Crist mateix, a qui cal conèixer, estimar i imitar, per a viure en ell la vida trinitària i transformar amb ell la història fins al seu perfeccionament a la Jerusalem celeste» (n. 29). El 1273 la vida de sant Bonaventura va conèixer un altre canvi. El papa Gregori X el va voler consagrar bisbe i nomenar-lo cardenal. Li va demanar també que preparés un importantíssim esdeveniment eclesial: el II concili ecumènic de Lió, que tenia com a objectiu restablir la comunió entre lEsglésia llatina i la grega. Es va dedicar a aquesta tasca amb diligència, però no va aconseguir veure la conclusió daquesta assemblea ecumènica, perquè va morir durant la seva celebració. Un notari pontifici anònim va compondre un elogi de Bonaventura que ens dóna un retrat conclusiu daquest gran sant i excel·lent teòleg: «Home bo, afable, pietós i misericordiós, ple de virtuts, estimat per Déu i pels homes. [ ] De fet, Déu li havia concedit una gràcia tan gran que tots els qui el veien quedaven envaïts per un amor que el cor no podia ocultar» (cf. J.G. Bougerol, Bonaventura, a A. Vauchez (a cura), Storia dei santi e della santità cristiana. Vol. VI. Lepoca del rinnovamento evangelico, Milà 1991, p. 91). Recollim lherència daquest sant doctor de lEsglésia, que ens recorda el sentit de la nostra vida amb les paraules següents: «A la terra [ ] podem contemplar la immensitat divina mitjançant el raonament i ladmiració; a la pàtria celestial, en canvi, mitjançant la visió, quan serem fets semblants a Déu, i mitjançant lèxtasi [ ] entrarem en el goig de Déu» (La conoscenza di Cristo, q. 6, conclusione, a Opere di San Bonaventura. Opuscoli Teologici /1, Roma 1993, p. 187).
