Estimats germans i germanes, Avui vull parlar de sant Ciril i sant Metodi, germans en la sang i en la fe, anomenats apòstols dels eslaus. Sant Ciril va néixer a Tessalònica; era el més jove dels set fills de Lleó, magistrat imperial en els anys 826-827. De petit va aprendre la llengua eslava. Als catorze anys va ser enviat a Constantinoble per educar-se i va ser company del jove emperador Miquel III. En aquells anys va ser introduït en les diferents matèries universitàries, entre elles la dialèctica, tenint com a mestre en Foció. Després de rebutjar un matrimoni brillant, va decidir rebre els ordes sagrats i es va convertir en «bibliotecari» del patriarcat. Més tard, volent-se retirar a la soledat, es va amagar en un monestir, però aviat va ser descobert i li van encomanar lensenyament de les ciències sagrades i profanes, tasca que va exercir tan bé que es va guanyar lapel·latiu de «filòsof». Mentrestant, el seu germà Miquel (nascut a lentorn de lany 815), després duna carrera administrativa a Macedònia, cap a lany 850 va abandonar el món per retirar-se a la vida monàstica a la muntanya de lOlimp, a Bitínia, on va rebre el nom de Metodi (el nom monàstic havia de començar amb la mateixa lletra del de baptisme) i es va convertir en hegumen (abat) del monestir de Polychron. També sant Ciril, atret per lexemple del seu germà, va decidir deixar lensenyament per dedicar-se a meditar i resar a la muntanya de lOlimp. Ara bé, alguns anys més tard (al voltant del 861), el govern imperial li va encarregar una missió entre els khàzars del mar dAzov, que van demanar que sels enviés un literat que sabés discutir amb els jueus i els sarraïns. Sant Ciril, acompanyat del seu germà sant Metodi, va viure molt de temps a Crimea, on va aprendre lhebreu. Allí va cercar també el cos del papa Climent I, que havia estat desterrat a aquest lloc. Va trobar la seva tomba i, quan va emprendre la tornada, juntament amb el seu germà, va portar les precioses relíquies. En arribar a Constantinoble, els dos germans van ser enviats a Moràvia per lemperador Miquel III, a qui el príncep de Moràvia, Ratislau, havia fet una petició precisa: «El nostre poble» li havia dit, «des que va renunciar al paganisme, observa la llei cristiana; però no tenim un mestre capaç dexplicar-nos la veritable fe en el nostre idioma.» La missió va tenir molt aviat un èxit insòlit. En traduir la litúrgia a la llengua eslava, els dos germans es van guanyar una gran simpatia entre el poble. Això, però, va suscitar lhostilitat contra ells per part del clergat franc, que havia arribat precedentment a Moràvia i considerava el territori com pertanyent a la seva jurisdicció eclesial. Per a justificar-se, lany 867 els dos germans van viatjar a Roma. Durant el viatge es van aturar a Venècia, on va tenir lloc una acalorada discussió amb els qui defensaven lanomenada «heretgia trilingüe», que consideraven que hi havia només tres idiomes amb què es podia lloar lícitament Déu: lhebreu, el grec i el llatí. Òbviament els dos germans es van oposar a això amb força. A Roma, sant Ciril i sant Metodi van ser rebuts pel papa Adrià II, que els va sortir a lencontre en processó per tal dacollir dignament les relíquies de sant Climent. El Papa també havia comprès la gran importància de la seva missió excepcional. De fet, des de la meitat del primer mil·lenni els eslaus shavien assegut en gran nombre als territoris situats entre les dues parts de lImperi romà loriental i loccidental que experimentaven tensions entre elles. El Papa va intuir que els pobles eslaus podien exercir el paper de pont, contribuint així a conservar la unió entre els cristians dambdues parts de lImperi. Per això no va dubtar a aprovar la missió dels dos germans a la Gran Moràvia, acollint i aprovant lús de la llengua eslava en la litúrgia. Els llibres eslaus van ser col·locats a laltar de Santa Maria de Phatmé (Santa Maria la Major) i es va celebrar la litúrgia en llengua eslava a les basíliques de Sant Pere, Sant Andreu i Sant Pau. Per desgràcia, a Roma sant Ciril va emmalaltir greument. En sentir que sacostava la seva mort, va voler consagrar-se totalment a Déu com a monjo en un dels monestirs grecs de la ciutat (probablement a Santa Pràxedes) i va prendre el nom monàstic de Ciril (el seu nom de baptisme era Constantí). Després va demanar amb insistència al seu germà Metodi, que en aquest temps havia estat consagrat bisbe, que no abandonés la missió a Moràvia i tornés a aquelles poblacions. I va dirigir a Déu aquesta invocació: «Senyor, Déu meu [ ], escolta la meva pregària i conserva fidel a tu el ramat que mhavies encomanat [ ]. Alliberals de lheretgia de les tres llengües, reuneix-los a tots en la unitat, i fes que el poble que has elegit visqui dacord amb lautèntica fe i en la recta confessió.» Va morir el 14 de febrer de lany 869. Fidel al compromís assumit amb el seu germà, lany següent, 870, sant Metodi va tornar a Moràvia i a Panònia (avui Hongria), on va afrontar novament la violenta animadversió dels missioners francs, que el van empresonar. No es va descoratjar, i quan, lany 873, va ser alliberat, es va dedicar activament a lorganització de lEsglésia, tenint cura de la formació dun grup de deixebles, gràcies als quals es va superar la crisi que shavia desencadenat després de la mort de sant Metodi, que va tenir lloc el 6 dabril de lany 885: alguns daquests deixebles, perseguits i empresonats, van ser venuts com a esclaus i portats a Venècia, on van ser rescatats per un funcionari de Constantinoble, que els va permetre de tornar als països dels eslaus balcànics. Acollits a Bulgària, van poder continuar la missió començada per sant Metodi, difonent levangeli a la «terra de la Rus». Així, Déu, en la seva misteriosa providència, se servia de la persecució per a salvar lobra dels sants germans. Della queda també la documentació literària. Només cal pensar en obres com lEvangeliari (perícopes litúrgiques del Nou Testament), el Saltiri, i diversos textos litúrgics en llengua eslava, en els quals van treballar els dos germans. Després de la mort de sant Ciril, es deu a sant Metodi i als seus deixebles, entre daltres coses, la traducció de tota la Sagrada Escriptura, el Nomocanon i el Llibre dels Pares. Resumint breument el perfil espiritual dels dos germans, cal constatar per damunt de tot la passió amb què sant Ciril es va acostar als escrits de sant Gregori Nazianzè, aprenent dell el valor de lidioma en la transmissió de la Revelació. Sant Gregori havia expressat el desig que Crist parlés a través dell: «Sóc servidor del Verb, per això em poso al servei de la Paraula.» Volent imitar sant Gregori en aquest servei, sant Ciril va demanar a Crist que parlés en eslau per mitjà dell. Introdueix la seva obra de traducció amb la invocació solemne: «Escolteu, eslaus tots, escolteu la Paraula que procedeix de Déu, la Paraula que alimenta les ànimes, la Paraula que porta al coneixement de Déu.» En realitat, ja alguns anys abans que el príncep de Moràvia demanés a lemperador Miquel III lenviament de missioners a la seva terra, sembla que sant Ciril i el seu germà sant Metodi, envoltats per un grup de deixebles, estaven treballant en el projecte de recollir els dogmes cristians en llibres escrits en llengua eslava. Llavors es va constatar amb claredat la necessitat de comptar amb nous signes gràfics, que fossin més adequats a la llengua parlada: va néixer així lalfabet glagolític que, modificat posteriorment, va ser designat amb el nom de ciríl·lic en honor al seu inspirador. Va ser un fet decisiu per al desplegament de la civilització eslava en general. Sant Ciril i sant Metodi estaven convençuts que els diferents pobles no podien considerar que havien rebut plenament la Revelació fins que no lhaguessin escoltat en el seu idioma i llegit en els caràcters propis del seu alfabet. A sant Metodi correspon el mèrit dhaver permès que lobra empresa pel seu germà no quedés bruscament interrompuda. Mentre sant Ciril, el «filòsof», tendia a la contemplació, ell sinclinava més aviat per la vida activa. Gràcies a això va poder posar els fonaments de lafirmació successiva del que podríem anomenar la idea ciril·lometodiana, que va acompanyar en els diferents períodes històrics els pobles eslaus, afavorint el seu desenvolupament cultural, nacional i religiós. Ho va reconèixer ja el papa Pius XI amb la carta apostòlica Quod sanctum Cyrillum, en la qual definia els dos germans: «Fills dOrient, bizantins de pàtria, grecs dorigen, romans per la seva missió, eslaus pels fruits apostòlics» (AAS 19 [1927] 93-96). Després, el paper històric que van exercir va ser proclamat oficialment pel papa Joan Pau II, el qual, amb la carta apostòlica Egregiæ virtutis viri, els va declarar copatrons dEuropa junt amb sant Benet (AAS 73 [1981] 258-262). En efecte, sant Ciril i sant Metodi constitueixen un exemple clàssic del que avui es coneix amb el terme inculturació: cada poble ha de fer que penetri en la seva cultura el missatge revelat i expressar la veritat salvífica amb el seu llenguatge propi. Això suposa un treball de «traducció» molt ardu, perquè exigeix trobar termes adequats per a tornar a proposar, sense trair-la, la riquesa de la Paraula revelada. En aquest sentit, els dos sants germans han deixat un testimoni molt significatiu, que lEsglésia continua mirant també avui per inspirar-se i orientar-se. Salutacions (En espanyol) Saludo els fidels de llengua espanyola, en particular els pelegrins de la diòcesi dAlbacete, amb el seu bisbe Mons. Ciríaco Benavente, i els pelegrins de larxidiòcesi de Tarragona, amb el seu bisbe Mons. Jaume Pujol. Us invito a considerar el model evangelitzador de sant Ciril i sant Metodi, que no van escatimar esforços per fer conèixer Crist als seus contemporanis, fent que el missatge revelat impregnés la cultura de cada poble. Moltes gràcies.
