Benvolguts germans i germanes, La setmana passada vaig presentar la lluminosa figura de sant Francesc dAssís. Avui vull parlar-vos dun altre sant que, en la mateixa època, va fer una contribució fonamental en la renovació de lEsglésia del seu temps. Es tracta de sant Domènec, el fundador de lOrde de Predicadors, coneguts també com frares dominics. El seu successor al capdavant de lOrde, el beat Jordà de Saxònia, ofereix un retrat complet de sant Domènec en el text duna famosa pregària: «Inflamat del zel de Déu i dardor sobrenatural, per la teva caritat sense límits i el fervor de lesperit vehement et vas consagrar totalment, amb el vot de pobresa perpètua, a lobservança apostòlica i a la predicació evangèlica.» Se subratlla precisament aquest tret fonamental del testimoniatge de Domènec: parlava sempre amb Déu i de Déu. En la vida dels sants van sempre junts lamor al Senyor i al proïsme, la recerca de la glòria de Déu i de la salvació de les ànimes. Domènec va néixer a Espanya, a Caleruega, pels volts de lany 1170. Pertanyia a una noble família de Castella la Vella i, amb el suport dun oncle sacerdot, es va formar en una cèlebre escola de Palència. Es va distingir tot seguit per linterès en lestudi de la Sagrada Escriptura i per lamor als pobres, fins al punt de vendre els llibres que en el seu temps constituïen un bé de gran valor per a socórrer, amb el que en va obtenir, les víctimes duna carestia. Ordenat sacerdot, va ser elegit canonge del Capítol de la Catedral de la seva diòcesi dorigen, Osma. Encara que aquest nomenament podia representar per a ell un cert motiu de prestigi en lEsglésia i en la societat, no ho va interpretar com un privilegi personal, ni com linici duna brillant carrera eclesiàstica, sinó com un servei que havia de prestar amb entrega i humilitat. ¿No hi ha potser la temptació de fer carrera i tenir poder, una temptació de la qual no estan immunes ni tan sols aquells que tenen un paper danimació i de govern en lEsglésia? Ho vaig recordar fa alguns mesos, durant la consagració de cincs bisbes: «No cerquem poder, prestigi, estimació per a nosaltres mateixos. [ ] Sabem que les coses, en la societat civil, i no és estrany també en lEsglésia, pateixen pel fet que molts daquells als qui els ha estat conferida una responsabilitat treballen per a ells mateixos i no per a la comunitat» (Homilia en la missa dordenació episcopal de cinc prelats, 12 de setembre de 2009: lOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 18 de setembre de 2009, p. 7). El bisbe dOsma, que es deia Diego, un pastor autèntic i zelós, va notar molt aviat les qualitats espirituals de Domènec, i va voler comptar amb la seva col·laboració. Junts es van dirigir al nord dEuropa, per a realitzar missions diplomàtiques que els havia encomanat el rei de Castella. Durant el viatge, Domènec es va adonar de dos enormes desafiaments que havia dafrontar lEsglésia del seu temps: lexistència de pobles encara sense evangelitzar, en els confins septentrionals del continent europeu, i la laceració religiosa que debilitava la vida cristiana al sud de França, on lacció dalguns grups heretges creava desordre i allunyament de la veritat de la fe. Així, lacció missionera envers els qui no coneixen la llum de levangeli, i lobra de nova evangelització de les comunitats cristianes es van convertir en les metes apostòliques que Domènec es va proposar aconseguir. Va ser el Papa a qui el bisbe Diego i Domènec es van adreçar per a demanar consell qui va demanar a aquest últim que es dediqués a la predicació als albigesos, un grup heretge que sostenia una concepció dualista de la realitat, és a dir, amb dos principis creadors igualment poderosos, el Bé i el Mal. Aquest grup, en conseqüència, menyspreava la matèria com a procedent del principi del mal, i rebutjava també el matrimoni, fins negar lencarnació de Crist, els sagraments en què el Senyor ens «toca» a través de la matèria, i la resurrecció dels cossos. Els albigesos volien la vida pobra i austera en aquest sentit eren fins i tot exemplars i criticaven la riquesa del clergat daquell temps. Domènec va acceptar amb entusiasme aquesta missió, que va dur a terme precisament amb lexemple de la seva vida pobra i austera, amb la predicació de levangeli i amb debats públics. A aquesta missió de predicar la bona nova va dedicar la resta de la seva vida. Els seus fills realitzarien també els altres somnis de sant Domènec: la missió ad gentes, és a dir, a aquells que encara no coneixien Jesús, i la missió als qui vivien a les ciutats, sobretot les universitàries, on les noves tendències intel·lectuals eren un desafiament per a la fe dels cultes. Aquest gran sant ens recorda que en el cor de lEsglésia ha de cremar sempre un foc missioner que impulsa incessantment a portar el primer anunci de levangeli i, on sigui necessari, a una nova evangelització: de fet, Crist és el bé més preciós que els homes i les dones de tot temps i de tot lloc tenen dret a conèixer i estimar. I és consolador veure com també a lEsglésia davui són tants pastors i fidels laics, membres dantics ordes religiosos i de nous moviments eclesials els qui amb alegria lliuren la seva vida per aquest ideal suprem: anunciar i donar testimoniatge de levangeli. A Domènec de Guzmán es van associar després altres homes, atrets per la mateixa aspiració. Daquesta manera, progressivament, des de la primera fundació a Tolosa, va tenir el seu origen lOrde de Predicadors. En efecte, Domènec, en plena obediència a les directrius dels Papes del seu temps, Innocenci III i Honori III, va adoptar lantiga Regla de sant Agustí, adaptant-la a les exigències de la vida apostòlica, que el portaven a ell i als seus companys a predicar traslladant-se dun lloc a un altre, però tornant després als seus convents, llocs destudi, de pregària i de vida comunitària. De manera especial, Domènec va voler donar rellevància a dos valors que considerava indispensables per a lèxit de la missió evangelitzadora: la vida comunitària en la pobresa i lestudi. En primer lloc, Domènec i els frares predicadors es presentaven com mendicants, és a dir, sense grans propietats de terrenys per administrar. Aquest element els feia més disponibles a lestudi i a la predicació itinerant i constituïa un testimoniatge concret per a la gent. El govern intern dels convents i de les províncies dominiques es va estructurar sobre el sistema de capítols, que elegien els seus superiors, confirmats després pels superiors majors; una organització, per tant, que estimulava la vida fraterna i la responsabilitat de tots els membres de la comunitat, exigint fortes conviccions personals. Lelecció daquest sistema va néixer precisament del fet que els dominics, com a predicadors de la veritat de Déu, havien de ser coherents amb el que anunciaven. La veritat estudiada i compartida en la caritat amb els germans és el fonament més profund de lalegria. El beat Jordà de Saxònia diu de sant Domènec: «Acollia cada home en el gran si de la caritat i, com que estimava tothom, tothom lestimava. Shavia fet una llei personal dalegrar-se amb les persones felices i de plorar amb aquells que ploraven» [Libellus de principiis Ordinis Praedicatorum autore Iordano de Saxonia, ed. H.C. Scheeben, (Monumenta Historica Sancti Patris Nostri Dominici, Roma, 1935)]. En segon lloc, Domènec, amb un gest valent, va voler que els seus seguidors adquirissin una sòlida formació teològica, i no va dubtar a enviar-los a les universitats de lèpoca, encara que no pocs eclesiàstics miraven amb desconfiança aquestes institucions culturals. Les Constitucions de lOrde de Predicadors donen molta importància a lestudi com a preparació a lapostolat. Domènec va voler que els seus frares shi dediquessin sense reserves, amb diligència i pietat; un estudi fundat en lànima de cada saber teològic, és a dir, en la Sagrada Escriptura, i respectuós amb les preguntes plantejades per la raó. El desenvolupament de la cultura exigeix que els qui exerceixen el ministeri de la Paraula, en els diferents nivells, estiguin ben preparats. Exhorto, per tant, a tots, pastors i laics, a conrear aquesta «dimensió cultural» de la fe, perquè la bellesa de la veritat cristiana pugui ser compresa millor i la fe pugui ser veritablement alimentada, enfortida i també defensada. En aquest Any Sacerdotal, invito els seminaristes i els sacerdots a voler el valor espiritual de lestudi. La qualitat del ministeri sacerdotal depèn també de la generositat amb què saplica a lestudi de les veritats revelades. Domènec, que va voler fundar un orde religiós de predicadors teòlegs, ens recorda que la teologia té una dimensió espiritual i pastoral que enriqueix lànima i la vida. Els sacerdots, els consagrats i també tots els fidels poden trobar una profunda «alegria interior» en contemplar la bellesa de la veritat que ve de Déu, veritat sempre actual i sempre viva. El lema dels frares predicadors contemplata aliis tradere ens ajuda a descobrir, a més, un anhel pastoral en lestudi contemplatiu daquesta veritat, per lexigència de comunicar als altres el fruit de la pròpia contemplació. Quan Domènec va morir, el 1221 a Bolonya, la ciutat que el va declarar patró seu, la seva obra ja havia tingut un gran èxit. LOrde de Predicadors, amb el suport de la Santa Seu, shavia difós en molts països dEuropa en benefici de tota lEsglésia. Domènec va ser canonitzat el 1234, i ell mateix, amb la seva santedat, ens indica dos mitjans indispensables perquè lacció apostòlica sigui eficaç. En primer lloc, la devoció mariana, que va conrear amb tendresa i que va deixar com a herència preciosa als seus fills espirituals, els quals en la història de lEsglésia han tingut el gran mèrit de difondre la pregària del sant rosari, tan arrelada en el poble cristià i tan rica en valors evangèlics, una veritable escola de fe i de pietat. En segon lloc, Domènec, que es va fer càrrec dalguns monestirs femenins a França i a Roma, va creure fins al fons en el valor de la pregària dintercessió per lèxit del treball apostòlic. Només al cel comprendrem fins a quin punt la pregària de les monges de clausura acompanya eficaçment lacció apostòlica. A cadascuna delles dirigeixo el meu pensament agraït i afectuós.
